Oriol Junqueras: ‘La paciència no és infinita, dependrà de l’immobilisme de l’estat’

Oriol Junqueras, juntament amb Marta Rovira, acaba de publicar el llibre Tornarem a vèncer (i com ho farem) (Ara Llibres), un petit llibret de noranta-dues pàgines que explica els encerts, errors, i projeccions de futur de l’independentisme des del punt de vista dels dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’obra, escrita a quatre mans, reincideix en l’argumentari del partit d’aquests darrers temps (‘s’ha de créixer a les ciutats, superar el 50% en eleccions’), però alhora posa més èmfasi que no habitualment en la via unilateral i la desobediència civil, a les quals dedica un darrer capítol. VilaWeb ha entrevistat Junqueras a la presó dels Lledoners mitjançant un qüestionari escrit.

—Heu escrit un llibre a quatre mans amb Marta Rovira. Ens en pot explicar la dinàmica? Com es passaven els texts? De qui va ser la idea?
—Feia temps que volíem fer un llibre com aquest. L’independentisme ha entrat en una espiral de retrets que no ens porta enlloc, ens cal treball estratègic per avançar. No és moment de retrets, sinó de propostes i això és el que hem intentat. Evidentment, hem hagut de fer anar papers amunt i avall per persones interposades. La idea era poder plasmar de manera sintètica l’estratègia d’Esquerra pels anys vinents i posar-la al servei de tot l’independentisme i de la societat catalana.

—Què han volgut explicar en aquest llibre?
—Una estratègia per guanyar la República Catalana. Aquest és l’objectiu del llibre. S’hi exposa la proposta d’Esquerra cuinada durant tres anys i que es basa en l’anàlisi d’allò que es va fer bé i allò que ens va faltar l’octubre de 2017 per preparar-nos més ara i tornar-ho a fer. És evident que ho tornarem a fer i mirem d’explicar com ho hauríem de fer. I la conclusió és molt clara, l’única manera possible de guanyar és treballar per ser més, no menys, i preparar-nos millor per tornar-hi i poder guanyar de manera definitiva. No hi ha dreceres màgiques, sinó feina i passa per fer-la en molts àmbits a la vegada: institucional, mediàtic, internacional, econòmic…

—Amplieu aquesta frase del llibre, si us plau: ‘Després del Primer d’Octubre, la direcció única operativa tenia alguns plans dibuixats per a un escenari de resistència, però no hi havia acord polític per tirar-los endavant’. Quins eren, aquests plans? Qui no estava d’acord a tirar-los endavant?
—El Primer d’Octubre vam guanyar, va ser una victòria impressionant que ja ha canviat la història del nostre país i creiem que ha fet el camí cap a la independència irreversible. El 3 d’octubre també vam guanyar, va ser una rèplica de l’1, però a partir d’aquí vam anar perdent la iniciativa i no vam saber fer front als atacs de l’estat. Així com abans de votar sempre anàvem un pas per davant, en aquell moment la manca de consens sobre com seguir i probablement mals càlculs sobre la força de l’estat van fer que no acabés amb èxit. Tot això és el que considerem que hem de preparar millor ara perquè el proper embat només pot ser el definitiu.

—Al llibre es formula aquesta pregunta: ‘Es pot fer la independència d’un país si tens els alcaldes de les principals ciutats remant en contra, els grans sindicats de treballadors remant en contra, la pràctica totalitat del poder mediàtic remant en contra, les organitzacions empresarials remant en contra, les entitats financeres principals remant en contra i la meitat de la població en contra?’ Ara la pregunta és: com els podem tenir a favor?
—Això és el que intentem explicar en el llibre. A les darreres municipals, per exemple, vam fer passos endavant aconseguint ciutats importants com Lleida i Tarragona, abans liderades per l’unionisme. Cal seguir treballant en aquest sentit, però també en els altres àmbits com el sindical o el financer perquè els atacs, els xantatges i la força dels poders fàctics de l’estat tinguin molta menys influència en el proper embat. Això és preparar-nos millor.

—El llibre descarta un tripartit amb el PSC de manera taxativa. ‘Això no passarà.’ Per què descarten el PSC? Quin problema hi ha?
—Perquè el seu projecte polític camina en sentit contrari al nostre. De fet, un dels nostres objectius estratègics és anar substituint el PSC arreu del país, especialment a l’àrea metropolitana on l’independentisme encara no és hegemònic. I ells ho saben, per això han volgut deixar-nos fora de la Diputació de Barcelona o de l’Ajuntament de Barcelona. L’adversari a abatre per nosaltres és el PSC i no JxCat, que són uns aliats.

—Vós en el llibre defenseu que l’independentisme català creix quan l’esquerra espanyola mana i decep. I no creix quan la dreta espanyola mana, i colla. Aleshores, per què l’independentisme va créixer quan el TC va tombar l’estatut? No és la dreta collant, el TC? No és allò de ‘com pitjor, millor, que ens fa créixer’?
—Justament. Tot aquell procés estatutari va ser possible perquè l’esquerra espanyola va fer una aposta i per la correlació de forces. Però va ser una autèntica decepció des del primer moment que va acabar culminant amb la sentència del TC. Allò va fer que moltíssima gent veiés que l’únic projecte de futur per al nostre país és la independència. Cal seguir. Hi ha molta gent que avui encara creu que l’estat espanyol es pot reformar i és important poder acompanyar aquests ciutadans malgrat que els independentistes ja ho sabem perfectament.

—El llibre dedica un capítol sencer a la unilateralitat i la desobediència civil. En raona i en justifica l’ús. S’arriba a dir que renunciar-hi, ‘tenint en compte com és l’Estat espanyol, seria el mateix que renunciar a la independència’. Podríeu explicar per què creieu que renunciar a la unilateralitat o la desobediència és renunciar a la independència?
—Només tenim objectiu: guanyar la llibertat del nostre país. Sabem que el referèndum pactat és el millor escenari, l’opció que genera més garanties i reconeixement internacional immediat. Però no som ingenus i sabem que l’Estat no és el Regne Unit. Hem d’intentar el diàleg, forçar-lo, perquè, si ho aconseguim, serà un èxit i, si no, ens haurem tornat a carregar de raons i legitimitat per tornar-ho a fer. No és responsable ni estratègicament intel·ligent abandonar el diàleg. Però a la vegada hem de preparar-nos per altres escenaris. És important que l’estat sigui conscient que la seva negativa a negociar un referèndum, si perdura en el temps, pot desembocar en una actuació unilateral de l’independentisme. La paciència no és infinita, dependrà de l’immobilisme de l’estat.

—Si inhabiliten el president Torra, què s’ha de fer? El president s’ha de plantar, s’han de convocar eleccions immediatament, s’ha de buscar un president alternatiu fins al 2021, o quina és la sortida?
—És imprescindible seure i consensuar una resposta acordada de govern i de país pels mesos vinents. Seria irresponsable no fer-ho. No volem que el Tribunal Suprem marqui l’agenda de la legislatura, quan comença i quan acaba, qui és president i qui no. No podem deixar en mans de l’estat ni els tempos ni la decisió de qui ha de presidir la principal institució del nostre país. Però tampoc volem que ningú s’aprofiti del govern de Catalunya i de la situació per fer electoralisme. Cal pensar en el país, més que en electoralisme i en el partit.

—S’acaba d’aprovar la regulació dels lloguers. Com s’explica que Junts, i hereus de convergència, votin a favor de regular el lloguer, i el PSC hi voti en contra? Per què passa, això?
—Ho hauria de preguntar a ells. Esquerra Republicana va tenir molt clar des del primer moment que calia tirar endavant aquesta llei i va treballar perquè fos possible. És una llei important, cal protegir el dret d’un habitatge digne i continuar ajudant en aquest espai.

—Res a afegir que no hàgim preguntat?
—Només m’agradaria afegir un prec a tot l’independentisme, és hora de preparar-nos per la victòria. Probablement no serà tan ràpid com pensàvem però el camí cap a la llibertat ja és irreversible. Persistim, amb esperança i amb la il·lusió de qui treballa pel futur. Abandonem els retrets, treballem per minimitzar les nostres debilitats i potenciar les nostres fortaleses i avancem sense descans per fer d’aquest país una República independent.