19.09.2024 - 21:40
Oriol Junqueras ha posat tota la carn a la graella per a recuperar la presidència d’Esquerra Republicana de Catalunya. Té setmanes d’avantatge respecte de les candidatures rivals: l’endemà de dimitir, el 10 de juny proppassat, el seu equip ja començava a organitzar reunions amb militants i simpatitzants. En bars, places i centres cívics, Junqueras, ha passat l’estiu explicant la seva proposta “amb un full d’Excel a la mà” –en una expressió repetida per uns quants rivals seus–, comptant suports un per un, mentre els afins a Marta Rovira, encara secretària general, navegaven com podien en les aigües turbulentes de la negociació amb el PSC per a fer president Salvador Illa i havien de donar explicacions pel cas dels cartells contra Ernest i Pasqual Maragall. Molts dels qui tenien pressa per a desbancar Junqueras han viscut els últims mesos amb neguit: encara hi ha temps per al congrés nacional, que es farà el 30 de novembre, però guanyar una batalla interna tan intensa com aquesta requerirà picar molta pedra.
Els afins a Rovira i al president Pere Aragonès van presentar la candidatura Nova Esquerra Nacional el 29 d’agost a Barcelona, una mica per sorpresa, per avançar-se al gran acte que farà demà l’equip de Junqueras a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). Però ja llavors la llista de l’ex-vice-president, Militància Decidim, havia afirmat feia més d’un mes que tenia el suport de vora dos mil militants –d’un total de vuit mil. En privat, els afins a Junqueras continuen semblant optimistes. La majoria de reunions han tingut èxit de convocatòria. No ho donen tot per fet, però veuen verdes les altres candidatures. La Nova Esquerra Nacional va anunciar tot just ahir qui seria el seu candidat a la presidència del partit: l’ex-batlle de Vilassar de Dalt, Xavier Godàs, un perfil molt menys conegut que Junqueras, és clar, però que pretén contrastar amb l’etiqueta de personalista que pengen al seu rival. Foc Nou, la llista que impulsa, entre més, l’ex-conseller Alfred Bosch, encara no té un cap de cartell formal, i la del Col·lectiu Primer d’Octubre, tampoc.
Junqueras també ha de resoldre incògnites, encara, com qui serà el seu company de llista per a substituir Rovira a la secretaria general. A l’acte d’Olesa hi parlaran, a més d’ell mateix, els ex-consellers Raül Romeva i Bernat Solé, l’eurodiputada Diana Riba, l’ex-portaveu a Rubí Ares Tubau, la senadora Laura Castel i el batlle de Sant Julià de Ramis Marc Puigtió. Molt bona part dels càrrecs de govern que aquests darrers anys ha tingut ERC donen suport a la Nova Esquerra Nacional o bé van signar el manifest “Reactivem l’Esquerra Nacional”, en què més de tres-cents membres del partit demanaven un canvi a la direcció –incloent-hi gairebé tots els consellers d’Aragonès i també històrics com Joan Puigcercós i Joan Manuel Tresserras. Aquesta posició revela, certament, que una part important i influent del partit sent la necessitat de superar l’etapa de Junqueras, però, alhora, li dóna marge per a reivindicar-se com a renovació malgrat haver comandat el partit aquests últims tretze anys.
A l’acte d’Olesa, que es farà al Teatre de la Passió, amb una capacitat d’unes 1.500 persones, Militància Decidim té previst de presentar-hi les propostes per a concretar aquesta pretesa renovació. De portes endins, el discurs dels afins a Junqueras és que, de la presó estant, no va tenir prou màniga ampla per a decidir el rumb del partit. Consideren que és la figura més popular d’ERC –encara que tingui detractors irats–, que ha estat fins fa poc el polític català més ben valorat i que d’ençà del 2017 no s’ha pogut posar a prova en unes eleccions perquè ha estat o bé empresonat o bé inhabilitat –cosa que hauria de canviar si s’apliqués la llei d’amnistia, que ara com ara no s’acaba d’aplicar. Membres de les altres candidatures qüestionen en privat aquesta versió: diuen que Junqueras ha tingut un gran poder de decisió en la confecció de les llistes electorals, per exemple, si bé és cert que, una volta a la presidència, la relació amb Aragonès s’havia refredat per discrepàncies tàctiques.
De portes enfora, fins ara, Junqueras ha jugat a l’ambivalència. El dia abans de la votació de les bases sobre la investidura d’Illa, va fer un piulet en què expressava el respecte per la feina de l’equip negociador i pel contingut que se n’havia fet saber, però no deia què hi votaria. A Militància Decidim, com a la Nova Esquerra Nacional, hi ha partidaris i contraris a l’acord. Tan sols Foc Nou i la llista del Col·lectiu Primer d’Octubre s’oposen explícitament a la política de pactes amb els socialistes. A més a més, a l’equip negociador de l’acord hi havia gent de la màxima confiança de Junqueras, com ara l’ex-conseller Juli Fernàndez; per això hi ha afins a Rovira que critiquen que l’ex-vice-president fes el desentès. En tot cas, haver fet l’orni dóna a Junqueras, novament, un marge que no tenen ni Godàs ni les candidates a vice-presidentes del partit que l’acompanyen: l’ex-portaveu Raquel Sans i la diputada a Madrid Teresa Jordà, que van defensar l’acord en públic.
L’altra jugada de Junqueras ha estat evitar la confrontació explícita amb Rovira. Aquesta era, també, d’entrada, la tàctica que volia seguir la Nova Esquerra Nacional. Jordà fins i tot va convidar Junqueras a integrar-s’hi amb un somriure entremaliat. El volen al partit, deien, però no creuen que l’hagi de continuar encapçalant. Les coses han trontollat a mesura que l’escàndol dels cartells ha pujat de to. El 9 de setembre, en una carta pública, Rovira va acusar l’equip de Junqueras de fer “filtracions esbiaixades i parcials” i va assenyalar-lo a ell directament com a corresponsable de les campanyes B. “Des de la Presidència, es considerava que érem tous i molta gent ens demanava que ens defenséssim més (‘som massa tous, també hem de trencar cames’)”, deia. Formalment, Rovira no és a cap llista, però els seus aliats són a la Nova Esquerra Nacional: n’hi ha que temen que l’escàndol els passi més factura a ells, atesa la proximitat amb Rovira de l’ex-vice-conseller Sergi Sabrià, que va dimitir pel cas, o les compareixences de Raquel Sans sobre el cas, quan encara era portaveu del partit.
Mentrestant, Montserrat ha esdevingut estranyament un epicentre de la política catalana aquestes últimes setmanes: un president del parlament, Josep Rull, de Junts, va concedir la Medalla d’Honor a l’abadia; un president de la Generalitat, Salvador Illa, del PSC, hi ha fet visita oficial, missa inclosa, però deixant-la en un simbòlic segon terme després d’una visita al monestir de Poblet; i ara, Junqueras, que vol presidir el tercer partit més gran del Principat, Esquerra Republicana, aspira a representar-hi la seva pròpia resurrecció, en una tria teatral ben ocurrent. Si torna per a romandre o bé acabarà ascendint al cel de la història del partit, es començarà a intuir demà.
