Junqueras i Puigdemont: una lluita fins al final

Si una cosa comparteixen Salvador Illa i Carles Puigdemont és que saben que ERC necessitarà temps i voldrà poc soroll en les negociacions. Els moviments d’Oriol Junqueras per a deixar, si més no temporalment, la presidència d’ERC i prendre el pols a la militància, i la determinació de Marta Rovira de pilotar el partit cap a una transició tranquil·la i després plegar, afegida al pas al costat del president Pere Aragonès, compliquen la gestió del mentrestant. Tant Illa com Puigdemont han expressat respecte pel debat intern a ERC. El primer està disposat a donar-li tant marge com necessiti: “Hi ha temps”, deia en una entrevista a la Cadena SER. El segon va demanar ahir discreció als seus diputats, reunits a Perpinyà.

Puigdemont menarà les negociacions per intentar una investidura molt complicada però a què no vol renunciar. No hi haurà, per tant, un equip més ampli com el que té Illa. En principi, només hi participarà el secretari general, Jordi Turull. El cap de Junts ha reduït al màxim els negociadors per evitar filtracions i ingerències: un mètode que ja va seguir en les converses de Brussel·les amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez i que ara radicalitza encara més. En depèn el seu futur polític i, de retruc, el d’un partit que si ha aconseguit mantenir-se cohesionat malgrat tot ha estat pel lideratge del president a l’exili.

“Lluitarem per totes les opcions que tinguem fins al final”, deia Puigdemont sobre la investidura. I la frase era ben bé exportable a Junqueras davant la militància d’ERC. Perquè aquest era el missatge que el president d’Esquerra llançava internament en la compareixença on va explicar la decisió presa en l’executiva de dimecres de deixar la presidència després de les europees i d’emprendre un procés d’escolta abans del congrés del 30 de novembre. Junqueras també vol lluitar per totes les opcions que tingui per a mantenir-se al capdavant del partit que va reactivar amb Rovira a partir del 2011. Va ser després de la crisi del congrés del 2008 que va condemnar Joan Puigcercós, malgrat haver-lo guanyat, després d’obtenir només 10 diputats a les catalanes del 2010 i de la davallada electoral de les municipals del 2011.

“Em veig amb forces de ser president d’ERC, de tirar endavant aquest projecte”, deia Junqueras. Però abans continuarà cercant el suport de les bases, i caldrà veure si s’articula una candidatura alternativa amb vista al congrés. El sector d’Aragonès i el de Rovira –sense ells al capdavant– provaran d’acordar una proposta diferent de la de Junqueras que reflecteixi la pluralitat del partit? O serà Junqueras qui aconseguirà de convèncer la militància que ell pot aportar la renovació que el projecte polític sembla demanar des de baix? Abans del plenari del 30 de novembre, a més, s’haurà de triar el lideratge i la direcció en unes eleccions precedides d’una campanya electoral interna si hi ha més d’una candidatura. Això vol dir que ERC se submergirà tot el novembre en la part més intensa d’un debat congressual que, de fet, ja ha començat, i que la deixa en mala posició en cas d’una repetició electoral a l’octubre. Unes eleccions per a les quals no tindria candidat.

Per tot això, i perquè les enquestes diuen que té l’electorat dividit, la decisió sobre la investidura és especialment delicada per a ERC. Junqueras se’n podria desvincular, encara que els seus afins a l’executiva no pleguin. Però serà més difícil per a Rovira i Aragonès, i els sectors respectius, amb la influència que pot tenir sobre el congrés del partit si les bases divergeixen de la posició final. La decisió també podria dependre de la militància si l’executiva opta per convocar una consulta, atesa la importància de la qüestió i els precedents en situacions semblants. Sense anar més lluny, els militants van pronunciar-se sobre l’acord amb el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez l’any passat.

El discurs més compartit a Esquerra diu que són el PSC i Junts que s’han de posar d’acord perquè la ciutadania ha decidit que ERC ha d’estar a l’oposició. Però topa amb l’evidència que és Esquerra qui té ara mateix la decisió a les mans. I que haurà de votar en contra, a favor o abstenir-se quan el primer candidat a la investidura exposi el seu projecte al parlament, probablement Illa si Puigdemont no obté abans més suport que el dirigent del PSC. És una clau que obriria directament la presidència a Illa però no a Puigdemont, que també necessitaria una improbable abstenció del PSC. Donar suport al dirigent de Junts implicaria arriscar-se a una repetició electoral que ningú no admet voler però que no agafaria tots els partits en la mateixa situació: podria potenciar la polarització entre Illa i Puigdemont.

Abans de tot això han de passar les eleccions europees i la constitució del parlament. Les europees poden ser un tràngol per a ERC i Junts, que diumenge ja no van poder mobilitzar prou els abstencionistes. Però també tindran una clara lectura espanyola. Seran un termòmetre que ajudarà Sánchez a projectar un avançament electoral o que l’hi desaconsellarà. Si els resultats no són bons per al PSOE, no tindrà més remei que aferrar-se a la Moncloa i acceptar l’encariment del preu de la dependència d’ERC i Junts. Si són bons, potser tindrà la temptació de desfer-se’n, per més que sembli una maniobra difícil i amb el risc que qui guanyi la partida final sigui Alberto Núñez Feijóo.