28.10.2022 - 21:40
Aquesta setmana commemorem els cinc anys de la proclamació de la independència de Catalunya per part del parlament. Estic segur, Maria i Martxelo, que compartireu amb mi la idea que cap dels qui vam viure aquell dia ens hauríem imaginat que, cinc anys després, la política catalana seria aquest fangar pudent que és avui. Però les coses són com són.
Aquell dia –de fet, des del moment mateix en què Carles Puigdemont va aparèixer com per art de màgia per substituir el darrer segon el president Artur Mas– dos noms sobresortien a la nòmina llarga de gent important que va tenir un paper determinant a l’hora de derrotar l’estat espanyol amb el referèndum del Primer d’Octubre i d’infligir-li una ferida que pot arribar a ser mortal, amb la proclamació de la independència i tot allò que va desencadenar. Els noms, ja ho sabeu, eren els de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, 130è president i vice-president del govern, respectivament, però també caps del PDECat i Esquerra Republicana.
És sabut per tothom que, després de la proclamació, ells dos van prendre camins diferents. Carles Puigdemont va optar per l’exili i Oriol Junqueras va entrar a la presó. I per tothom és sabut que el seu enfrontament polític, i fins i tot personal, ha influït en tot allò que ha passat després.
Són dos caràcters molt diferents en gairebé tot. També en la relació amb la política i en la manera d’entendre què és un partit i a qui es deu. Amb els anys, les diferències entre ells han augmentat molt, en la mesura que les estratègies que tots dos proposen ja s’han allunyat fins a un punt que és irreconciliable.
Però, dit tot això, crec que no hi ha més remei que reconèixer, amb presó i exili pel mig, amb les reconversions del PDECat fins al que avui és Junts, amb formacions de govern entre ells i amb governs trencats entre ells també, que Oriol Junqueras i Carles Puigdemont continuen essent avui, cinc anys després, els dos polítics més importants de Catalunya, les dues persones més determinants perquè passe qualsevol cosa. I això, us ho dic sincerament, no sé bé del tot què vol dir, però sé que diu molt.
