05.06.2023 - 21:40
La convocatòria electoral espanyola ha deixat poc marge de temps a ERC i, a partir del primer minut, Oriol Junqueras va voler marcar les bases del que havia de venir. I això vol dir que no hi haurà cap reformulació estratègica immediata, malgrat que van perdre més de 300.000 vots a les municipals, i que el partit repetirà la proposta amb què va guanyar les eleccions el 2019 amb 13 diputats al novembre i 15 a l’abril. L’objectiu és mobilitzar ara els que ja els van fer confiança, amb la incògnita de si es pot repetir un patró d’abstenció semblant al de les eleccions del 28-M. “Voldríem ser capaços d’aixecar una veritable onada democràtica, republicana, independentista, progressista, davant aquesta onada conservadora”, va dir Junqueras. Pedro Sánchez acabava d’anunciar la convocatòria electoral i Junqueras perfilava el marc en què s’hi presentaria ERC, ratificant Gabriel Rufián com a cap de cartell abans no comencés el procés d’elecció intern. El partit també intenta de tancar acords amb Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona que permetin a Xavier Trias de tornar a ser batlle, igualment com als municipis on sigui viable i a les diputacions. La interpretació que se’n desprèn és que la divisió dels partits independentistes sembla haver-los perjudicat a tots, però especialment a ERC. Amb aquests moviments previs, Junqueras entomarà aquesta tarda una assemblea oberta a la militància, que es farà telemàticament, i dissabte un consell nacional.
El Col·lectiu 1 d’octubre és l’únic corrent articulat internament que qüestiona les decisions de la direcció, i que persisteix malgrat no haver aconseguit prou suport en els darrers congressos. Joan Puig, ex-diputat al congrés espanyol, ha recollit els avals per a forçar una elecció internaha recollit els avals per a forçar una elecció interna del candidat a les espanyoles per Girona. Els resultats electorals són un avís contundent de l’electorat. Una altra cosa és que a curt termini puguin desgastar dins el partit el lideratge de Junqueras, que va deixar clar en una entrevista a RTVE que no havia pas pensat a dimitir. L’ERC d’avui no té res a veure amb l’organització que es va esventrar en el congrés del 2008. Junqueras dirigeix l’organització amb el crèdit d’haver reconvertit un partit desfet en una eina capaç de disputar l’hegemonia primer a CiU i després a Junts, i amb voluntat de guanyar terreny electoral també al PSC. Junqueras, en tàndem amb Marta Rovira, ha portat el partit a aconseguir grans cotes de poder institucional, fins al punt de governar la Generalitat tota sola. Aquest procés ha anat acompanyat d’una desmobilització dels militants. Unes bases que fa gairebé dues dècades van ser capaces de forçar ERC a votar contra la reforma de l’estatut en el referèndum. Que un moviment com aquest sigui impensable avui explica, en part, per què Junqueras ha entomat ara el revés electoral amb rapidesa, tot limitant la reacció a un sol tomb de volant: la normalització de l’aliança amb el PSC a les institucions i la desfeta definitiva dels blocs.
Esquerra ja havia trencat el tabú dels pactes amb el PSC al parlament aprovant el pressupost amb Salvador Illa i els comuns. Però això no es repetirà de manera generalitzada ara. En realitat, ERC i Junts es necessiten per a governar les institucions. És un acostament que també convé a Junts: facilitarà la batllia de Trias i alhora farà que se li reobri el debat intern per hipotètics acords amb els socialistes. Els uns i els altres ho entomen amb conveniència mútua, per tant, després d’haver tocat fons amb la sortida de Junts del govern de la Generalitat. Més enllà de les interpretacions divergents que puguin fer sobre els resultats de les eleccions municipals –per exemple, si a ERC li han passat factura la via del diàleg, els pactes amb el PSOE i la gestió al govern de la Generalitat–, una cosa és clara: abans de les espanyoles, tots dos partits no es poden permetre una reproducció de l’espiral de retrets que hi hagué fa quatre anys, quan ERC va arribar a pactes a Sant Cugat del Vallès, Figueres i Tàrrega perquè Junts no en tingués les batllies i Junts va tancar poc després un acord amb el PSC a la Diputació de Barcelona.
Això no vol dir que sigui fàcil: la primera alarma s’ha encès aquest cap de setmana. Segons que va avançar l’ACN i després va denunciar ERC, Junts ha tancat un acord a Roses amb el PSC i Gent del Poble per a repartir-se la batllia malgrat que ERC va ser la primera força. I això que les cúpules d’ERC i Junts s’havien reunit a Ginebra per a abordar el panorama postelectoral dos dies abans. La primera prova de la capacitat d’entesa entre els antics socis de govern, tanmateix, arribarà abans de constituir-se els ajuntaments. Els vots d’ERC seran clau divendres, quan el ple del parlament votarà el relleu de Laura Borràs a la presidència. El partit de Junqueras insisteix des de fa mesos a Junts que proposi un nom alternatiu, i la decisió de la mesa del parlament d’acatar la decisió del Tribunal Suprem i no esperar a un requeriment de la Junta Electoral espanyola per a retirar l’escó a Borràs ha forçat que aquest sigui el primer examen conjunt. Si l’aproven, hauran construït la primera baula d’una possible nova cadena de confiança entre ERC i Junts guiada per interès mutu. Perquè el president de la Generalitat, Pere Aragonès, també necessitarà a mitjà termini el suport de Junts al parlament, sobretot si després del juliol ERC deixa de ser decisiva a Madrid i Alberto Núñez Feijóo entra a la Moncloa.
Sembla més difícil que l’intent d’entesa entre ERC i Junts es concreti en cap candidatura conjunta a les espanyoles, ni tan sols al senat, més enllà de compartir alguns punts programàtics. Ho descartava el president Aragonès en una entrevista a Catalunya Ràdio. Les estratègies de fons divergeixen, perquè l’assoliment de la unitat en el full de ruta encara és a anys llum per a albirar una hipotètica represa del procés d’independència. Però, a ERC, la digestió de la davallada electoral també ha fet aflorar dissonàncies entre Junqueras i Aragonès. El president de la Generalitat no considera cosa feta l’elecció de Rufián fins que no s’hagi acabat el procés intern, i del Palau de la Generalitat estant ha proposat el front democràtic ampli –sense concretar– per a les espanyoles. Els dos dirigents es van reunir dimecres al parlament per a exhibir sintonia i coordinació, però Aragonès ja ha llançat el missatge que el seu lideratge no és un lideratge titella. Una altra cosa és si hi haurà, ara com ara, moviments de fons. Què passarà a ERC si els resultats de les espanyoles no són bons?
Fins ara, pocs han obert el debat públic dins el partit. Joan Tardà, ex-cap de files d’Esquerra al congrés espanyol, va demanar a Aragonès si havia canviat l’estratègia aprovada al congrés, i va advocar per un pacte amb els comuns i el PSC a Barcelona en un article a El Periódico. L’ex-conseller i ex-dirigent a Barcelona Alfred Bosch, per una altra banda, va alertar que les sigles del partit ja no semblen independentistes per a l’electorat que, després de la sortida de Junqueras de la presó gràcies a l’indult, tampoc no veu el líder ni el partit com a víctima de la repressió post-1-O i creu que Sánchez ha guanyat la partida. Alhora, Bosch, en un article a ParlemClar.cat, assenyalava com a causa de la davallada a Barcelona el fet que Ernest Maragall no hagués fet oposició a Ada Colau durant el mandat. A Twitter ha expressat la mateixa opinió l’ex-diputat, ex-senador i ex-batlle Miquel Àngel Estradé: “Obtenir un regidor més a Santa Coloma de Gramenet a canvi de perdre’n dotzenes a Balaguer, la Ràpita, Barcelona, Solsona, Tàrrega, Montblanc o Lleida i un grapat d’alcaldies, és un resultat ben galdós. Però podem estar contents perquè nosaltres treballem per la Catalunya sencera.” Sigui com sigui, per a Esquerra la següent prova de foc serà el 23 de juliol.
