Dues persones esperaven amb un punt de nerviosisme el desenllaç del congrés d’Esquerra Republicana. La primera, el president Salvador Illa, que necessita els socis d’investidura per a aprovar el pressupost de l’any vinent, i sabia que no podria començar a posar fil a l’agulla fins que no se’n resolgués la guerra interna. El govern ja frisa. La segona, el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, que d’ençà del gener que intenta d’incorporar Esquerra al govern municipal. A l’altra banda de la taula, un dels principals defensors d’aquesta incorporació ha estat Elisenda Alamany, presidenta del seu grup municipal i, a partir d’ara, a més a més, secretària general i portaveu del partit, que torna a comandar Oriol Junqueras. De moment, però, no sembla que la qüestió s’hagi de desencallar de pressa: Collboni haurà d’esperar.

L’acostament als socialistes ha estat l’estendard d’Alamany d’ençà del novembre de 2023, quan Ernest Maragall va deixar el consistori. Fa poc, de fet, Maragall va insinuar que la seva retirada s’havia precipitat perquè Junqueras i Alamany havien començat a negociar amb el PSC sense tenir-lo en compte. En la campanya interna per a defensar l’acord, tant Alamany com la presidenta de la federació municipal, la regidora Eva Baró, sostenien que l’entrada al govern serviria per a compensar la deriva dretana i espanyolista de Collboni. Baró va convocar llavors un congrés amb molt poca antelació, els militants van desbordar les previsions i la direcció del partit va ajornar la decisió sine die. Alamany potser hauria perdut aquella votació, cosa que l’hauria debilitada molt. Si es torna a engegar el procés s’haurà de fer amb prudència.

Les coses han canviat força, d’aleshores ençà. Els militants han hagut de fer-se càrrec d’una decisió encara més difícil de pair: la investidura d’Illa, que a final de juliol va dividir el partit pràcticament per la meitat. Ara Junqueras i Alamany han guanyat les primàries amb comoditat (un 52,2% del vot), però també amb una forta fractura orgànica. Les altres dues candidatures, Nova Esquerra Nacional i, sobretot, Foc Nou, han demanat més duresa amb els socialistes. Xavier Godàs, el candidat de la segona llista més votada, ha anat marcant distància amb Alamany: en una entrevista a VilaWeb, va dir clarament que no s’havia d’entrar al govern de Barcelona, i, en el debat amb Junqueras organitzat pel partit, li va retreure que fos ambivalent sobre aquesta qüestió.

Junqueras, en la fase final del seu últim mandat, havia estat internament defensor d’acords polèmics amb els socialistes, com ara l’entrada al govern de la Diputació de Barcelona amb el PSC i els Comuns. Ara, de moment, demana calma. “No té sentit arribar a acords nous amb algú que no compleix els que ja existeixen”, ha anat dient en més d’una entrevista. Alamany també ha subscrit que no paga la pena de començar negociacions noves si abans no donen fruit les anteriors, i encara s’ha aventurat a dir que són “més lluny que mai” de votar el pressupost d’Illa. “Vam dir durant aquesta campanya que hi hauria una comissió de seguiment i d’avaluació dels pactes perquè la militància d’Esquerra Republicana sàpiga l’evolució dels acords a què s’ha anat arribant”, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio.

Ni Junqueras ni Alamany no han respost directament si el pre-acord a què havien arribat amb Collboni continua vigent. Abans de la segona volta, Junqueras va dir en una entrevista a Nació que tal volta s’hauria de refer tot, perquè el context havia canviat molt: “Aquest principi d’acord és de fa molt de temps. Si un dia hi ha un acord, ja es veurà. I si no s’arriba a cap acord, no hi haurà cap acord per a votar.” En tot cas, la nova executiva de Junqueras ha promès un punt d’inflexió en la relació amb els socialistes i l’efecte immediat d’aquesta promesa –tant si acaba essent certa com declarativa– és que les coses es refreden. D’entrada, el govern de Collboni xuta la pilota endavant i fins al gener no tramitarà el nou pressupost. El d’enguany el va pactar amb els republicans, però, sense el suport dels comuns, l’hagué de vincular a una moció de confiança que finalment superà.

Mentrestant, el nom de la candidatura de Junqueras i Alamany, Militància Decidim, s’ha convertit en un comodí per a respondre preguntes inconvenients. “Ho decidirà la militància, si entrem al govern de Collboni”, insisteix Alamany. “La federació de Barcelona té el dret de convocar un consulta. Estic segura que triarà el millor moment quan tot sigui calmat i serè.” Ella, tanmateix, no amaga que és partidària que el partit tingui més poder a la capital. “No podem estar davant d’aquesta situació com a espectadors. Allà on ERC pugui influir i condicionar, per a millores en l’accés a l’habitatge, per a l’equilibri que s’ha perdut entre turistes i ciutadans de Barcelona, per a l’ús social del català, allà hi serem, sempre. Allò que cal canalitzar és on serem més forts per a fer això. I aquesta decisió és de la militància”, ha dit.

La por que es repeteixi la situació del 13 de juny –el congrés suspès per la multitud inesperada– és un entrebanc perquè la manera de prendre la decisió sigui exactament la mateixa, cosa que deixa poques opcions. O bé se cerca una fórmula que no doni tant de poder als militants –cosa que contravindria el suposat propòsit de la candidatura guanyadora– o bé la tasca de recosir el partit comença precisament a Barcelona. De fet, les primeres onades sísmiques, abans de la patacada electoral al parlament, van ser a la capital del país. En les primàries per a dirigir la federació municipal, Baró es va enfrontar a Patrícia Gomà, secretària d’Educació en el govern del president Pere Aragonès, que va criticar que la direcció nacional havia pres decisions sense gaire debat amb els militants, justament. Ara, en canvi, Gomà ha donat suport a Junqueras.

Al febrer, els republicans hauran de votar també una nova ponència, que definirà l’estratègia que haurà de seguir el partit els anys vinents. La ponència serà un segon examen per a Junqueras i Alamany, que si volen que s’aprovi necessitaran més suport que no pas ara. Aleshores es començarà a veure qui guanya el torcebraç: si les purgues o bé la reconciliació. La primera tasca serà recollir els estralls del camp de batalla i no pas obrir nous fronts.