Julio Rodríguez: ‘Seria independentista si visqués aquí? Probablement. No et dic que no’

Julio Rodríguez (1948) va arribar a ser cap de l’exèrcit espanyol, JEMAD, sota el ministeri de Carme Chacón.  Com tants altres militars, Rodríguez provés d’una família de militars: son pare,  don José, va participar en la guerra civil al bàndol franquista. Però ell va acabar posicionant-se cap a l’esquerra, i essent un dels fitxatges estrelles de Podem, el partit de Pablo Iglesias. Actualment milita al partit, després de no haver entrat com a diputat, i aquesta setmana ha visitat Barcelona per a participar en unes xerrades sobre el paper de la dona als exèrcits. Rep a VilaWeb al hall de l’hotel on s’allotja.

—El seu pare era militar. La seva mare, també?
—No. La dona va entrar a les forces armades fa 28 anys. Fins aleshores no podien. Ma mare, de 95 anys, és d’una altra generació. Hi ha molts estudis al respecte, un fet per un català, Juli Busquets, que parla sobre la sociologia militar. I normalment els militars fins fa poc eren molt endogàmics. Molt. Vivien en cases militars, els fills dels militars coneixien les filles de militars, es casaven, etcètera. I jo vinc d’aquest món: em vaig educar durant la dictadura de Franco, i amb una educació del règim de la dictadura.

—Son pare, militar franquista, amb un fill de Podem. Com ho portava?
—Ja ho veus. Mon pare va participar en la guerra civil i és qui em va educar a mi. Doncs ara diuen que la tercera generació torna a ser de dretes. Ha! Primer ho va veure amb sorpresa, però després ho acceptava. La relació paterna-filial era molt present, i feia que s’intentessin aprendre coses. Quan discutíem d’aspectes polítics no hi havia cap coincidència. Jo responia les seves preguntes i ens tractàvem amb educació. Però no va arribar a entendre’m, crec.

—I vós, quan deixeu de ser un militar franquista?
—Nosaltres només rebíem un tipus d’educació. No teníem els ulls oberts a res més. No hi havia contrast d’informació. I és a l’acadèmia militar on començo un procés d’autoeducació. Vaig començar a llegir llibres, alguns de Ruedo Ibérico, i d’un llibre saltava a un altre llibre sobre la guerra civil. A causa de la meva professió, jo volava, perquè era pilot militar, i viatjava molt a França. I és allà on vaig començar a llegir diaris, com Le Monde, o els llibres que et deia. I quan vaig anar a la universitat, que era molt moguda, també em va obrir els ulls.

—Vostè és militar i fill de militar. També pare de militar?
—No. Tinc tres fills del primer matrimoni, i una filla del segon. I cap és militar. Tinc un arquitecte a l’atur. Una filla és mestra.

—Domínguez Buj, és el candidat a liderar les forces armades espanyoles. Aquest home va dir que el conflicte amb Catalunya és perquè la metròpolis està feble, com va passar amb Cuba l’any 1989.
—El tema de Catalunya és un tema polític. Clarament. I dins la institució militar es pot tenir opinió, però com a persones individuals, no com a institució. Si aquestes declaracions les va fer com a representant que és d’una institució militar, no tocava. No tocava en cap sentit. És com si se li demanés a un carter. Té tanta rellevància com això.

—Compra la tesi que en aquest cas Madrid és feble?
—En absolut. El conflicte passa per una manca de diàleg. Fa falta fer política, i la política passa pel diàleg. Si no hi ha canvi d’actitud, no hi ha llaç constitucional que faci que la gent que no s’estima, s’estimi.

—I si el que diu Dominguez Buj és el que pensa la majoria de militars?
—No dic que estiguis equivocat. Perquè les forces armades són conservadores. Com l’Església. Però no es pot comparar a Rouco Varela amb el Papa Francesc. Les forces armades surten de la societat. I vull que en siguin un reflex. Que hi hagi gent que pensi com Podem, PSOE, o PP. Quan això sigui normal, bona senyal. El meu cas va servir també per això. Perquè es normalitzés. Va ser un xoc, i molt rebombori, que no va passar per exemple quan el general Alexandre es va apuntar al PP, per Mallorca. I ho entenc. És una mostra que ens falta una mica, encara, en veure normalitat on hi ha normalitat. Tampoc no diré ara que hi ha més militars de Podemos entre els generals que entre la tropa, perquè probablement passarà com a les empreses, que hi ha diferències entre els consellers delegats i els treballadors.

—Pedro Sánchez, he llegit que també tenia militars franquistes a la família.
—No ho sé.

—I el militar Matias Alonso, de Ciutadans, el coneix?
—No el situo.

—Passem a Podem: alguns no se n’acaben de fiar, de l’aposta de Podem pel referèndum.
—Jo acudiria a les hemeroteques. Sempre hem dit que estem pel dret a decidir. El 80% dels catalans demanen el referèndum. Dit això, també diem que nosaltres serem bel·ligerants en voler que Catalunya no se separi d’Espanya. Pensem que és bo per Catalunya, i és bo per Espanya. Volem una Espanya plural, multilingüe, i diversa. Però si negues el que demana el 80% de la gent, deixes de ser demòcrata. I et diuen que no volen fer el referèndum perquè el perdrien. Doncs no. Jo jugo a guanyar el referèndum.

—Puigdemont diu que farà el referèndum encara que sigui sense permís de l’estat. Podem n’acceptaria el resultat?
—Diuen que els polítics són hàbils en la gestió de les normes i procediments. Alguna fórmula buscarà, que potser algú dirà que no, però Puigdemont dirà que no va en contra de la legalitat. La Constitució espanyola es va canviar en 24 hores. Cosa que vol dir que quan hi ha voluntat política, les coses es fan. Si Puigdemont té la voluntat política, buscarà les fórmules. Perquè ell sempre ha dit que aniria de la mà de la legalitat, convocant els diputats. L’estat dirà que no, però ell dirà que la seva legalitat sí. Jo crec que l’important és la voluntat política, i que els llaços constitucionals es canvien. Democràticament.

—No m’ha quedat clar si Podem acceptarà el resultat d’un referèndum unilateral.
—Per anar a un referèndum ha d’estar acceptat abans. Evidentment. La meva interpretació és que Puigdemont i els partits més centralistes estan buscant alguna fórmula. Una fórmula per guanyar. Aquí tots pensen en el resultat. Si algú els assegurés un resultat en el referèndum, el referèndum el tindríeu demà. El pas del temps, pels que vam apostar que el referèndum s’havia de fer aviat, ens va en contra. Va creant falta de diàleg. Falta d’entesa.

—Vostè té amics catalans independentistes?
—He trobat empatia i afecte quan m’he trobat Domènech, Rufián o Tardà. També vaig fer amistat amb Carme Chacón, que ja sé que no és independentista. Vull veure les raons de l’altre. Jo crec que l’altre és tan llest, o més, com jo. És la base d’una discussió.

—Vós passeu un temps vivint aquí, i acabaríeu independentista.
—Probablement. No et dic que no. Perquè l’independentisme es fa quan no et volen. Sempre he dit que una família sense afecte no és família des que existeix el divorci. I cap llaç constitucional uneix els que no s’estimen. Has de canviar les actituds.

—Tesi: amb la independència Espanya i Catalunya s’entendriem millor entre ells.
—Segur. Ara passa amb Portugal, i algú ja parla de l’iberisme. O parlem dels països mediterranis. Però jo penso que hi ha molta relació, molts llaços, com per no separar-nos. Però segurament em falta educació independentista. I si no hi ha afecte, no hi ha res a fer. El primer pas és canviar d’actitud.

—Per què no és diputat vós?
—Perquè sóc molt disciplinat. Em diuen vés a Saragossa de número 2. I allà vaig, sabent que era molt difícil. I no vaig entrar. Després em van dir presentat’ per Almeria. I cap Almeria, on el PP i PSOE tenien el 70% del vot. I tampoc vaig entrar. Però quan em vaig implicar, em vaig implicar en el projecte. I en el projecte estic, encara que no sigui diputat. No dic que em senti utilitzat, sinó que he volgut que m’utilitzin. Això sí. M’han utilitzat com un valor per una certa generació, perquè es vegi que no són tots uns quissoflautes. Ja em va bé que s’hagi utilitzat aquesta imatge. Ha tingut un cost personal? El tenia assumit. Considero que ja he contribuït perquè crec que vivim moments històrics. I m’hauria penedit molt de no participar-hi.

—Què opina del viatge al centre de Podemos? Abans apostava per la República, ara no.
—La política que es va seguir era que s’havia de governar de seguida. S’havia de fer. El programa no és d’esquerres, és socialdemòcrata. Són mesures per aplicar demà. L’important és saber on vols arribar. Deixeu que anem a pocs a poc. I estar en el poder de la gent que no ens desviem.

—Doncs conec gent que se sent frustrada per l’abandonament de la República.
—El tema monarquia república no és prioritari avui, quan hi ha retallades. Jo sóc republicà. Pablo Iglesias és republicà. Però no vull obrir el debat que distraurà d’altres coses. Fan el mateix amb Veneçuela i Iran. Es fa per parlar d’altres coses i distreure. O el pis d’Espinar, que surt per no parlar de la Gürtel. No vull entrar en aquest exercici. Si entro al debat monarquia república en un debat a la Televisió, doncs ens oblidarem de la pobresa energètica. Republicà? Sí. Crítica al Rei? L’escolto amb respecte, però no tinc per què fer-li una reverència.

—Hi ha gent que si li oferiu una República federal potser s’ho pensarà. Però la monarquia de sempre…
—A mi em va passar, això. Amb IU. Ens posen un candidat de l’OTAN, deien quan em van veure. Però això no és d’actualitat. No em puc ancorar. Si actuo així em quedo amb el resultat d’un partit d’esquerres de sempre: dos diputats. És el que voldrien. Que tinguéssim trenta diputats i legitiméssim el sistema. Però n’hem tret setanta. Hem sortit reforçats. I ara voldran fer créixer el PSOE i dividir-nos. I què hem de fer? Anar a les trinxeres? Es pot fer, però no crec que sigui la solució.