Julien, una bona embranzida a la llengua

Va, emprenguem un petit viatge cap a dos pobles separats per només 16 quilòmetres: la Jonquera, a la part sud de la frontera administrativa, i el Voló, el primer poble a la part nord. Ara reculem cent anys i fem un joc imaginari: enviem una carta des del Voló adreçada a uns amics de la Jonquera. L’excursioneta era així de ràpida: primer, de dret cap a París, després, d’allà cap a Madrid i, finalment, d’aquesta ciutat cap a la Jonquera. Tot plegat molt recte, vaja. És a dir, dos pobles catalans situats a 16 quilòmetres de distància, en realitat per carta eren a 2.700 quilòmetres. Sens dubte, fins i tot anant a peu coix d’un poble a l’altre l’enviament hauria arribat molt abans a destinació. Els resultats d’aquest joc, els van denunciar els catalanistes de l’època: quan s’havia d’enviar una carta d’una banda a l’altra de la frontera, ja podies prendre paciència i força camamilla, el temps del correu (la poste) era molt particular. Tot un fre, l’“efecte frontera”.

En un brot contemporitzador, podríem pensar que aquest sistema particular de comunicació forma part d’una altra època, que la societat digital ha enterrat tot aquest passat i tota la pesca. Però avui encara hi ha comunicacions actuals que porten el fre posat. Per exemple, un viatge en tren de Girona a Perpinyà, dues ciutats a encara no cent quilòmetres de distància, demana anant bé cap a dues hores (exceptuant TGV). La raó fonamental és que Cervera, aquesta estació batejada com a Cerbère pels altaveus de Renfe, és un bon entreteniment per a tota mena d’ocis, com saben tots els viatges que hi han esmolat el seu sistema nerviós. “El millor lloc per solucionar problemes filosòfics són les estacions de tren”, va escriure Wittgenstein. Si fem cas al filòsof, Cervera té tots els trumfos per ser l’escollida com a Capital del Pensament.

No siguem, però, tan perepunyetes i agafem un TGV. Si prenem aquesta decisió i mirem com estan organitzades les comunicacions de tren actuals veurem que tenen una rara (infeliç) coincidència amb les xarxes de comunicacions terrestres de fa cent cinquanta anys, organitzades a partir d’un centre (la capital política) que connecta amb moltes capitals de província. Un mapa de 1855 és gairebé un calc del mapa que tenim avui del TGV. Els fluxos culturals i econòmics de l’arc mediterrani (acceptant que Madrid no té mar), els frena el sistema radial de les infraestructures concebudes des de Madrid i París, com ha estudiat tan bé Germà Bel. La vareta màgica del nacionalisme banal transforma les fronteres administratives en elements naturals fins a fer-les invisibles, encara que et facin perdre el temps, la paciència i potser la llengua. En realitat, però, les fronteres actuals són en bona part fruit de guerres i d’expansions vinculades al colonialisme (o compres i vendes de territoris, si pensem en altres continents). Els estats-nació estan construïts sobre la base de convencions, arbitrarietats i ‒sovint‒ injustícies. Ho explica molt bé Will Kymlicka en el seu assaig Fronteras territoriales.

Més que les comunicacions d’uns estats que s’omplen tot el dia la boca d’Europa sense esborrar de veritat les seves fronteres interiors, el fenomen transfronterer segurament més rellevant d’aquests últims temps ha estat la mateixa llengua, personificada en Julien, el cantant de Perpinyà finalista del programa televisiu Eufòria. Per la seva repercussió, important a Catalunya, matisada a Catalunya Nord. D’una banda, gràcies a les potencialitats de la llengua la frontera s’ha difuminat per uns mesos: el públic del Principat ha vist amb tanta simpatia la manera de ser, de cantar i de parlar de Julien que va ser gairebé una decepció nacional que no guanyés la final. De l’altra, la frontera ha frenat la creació d’un referent local a la seva pròpia regió, que no ha anat més enllà de la minoria catalanista que segueix TV3. “L’‘efecte Julien’ ha estat mínim perquè des del 2018 a Catalunya Nord TV3 només es pot mirar a través d’internet, i ara a la plataforma 3Cat”, ha explicat el mateix cantat perpinyanès.

La frontera, tot un fre, però també tota una inèrcia en forma de substrat general. Més d’una vegada ha aflorat durant les emissions del programa. Sovint s’ha esperat que Julien s’identifiqués com a francòfon per raó de l’equació la seva llengua – el seu estat de procedència, tot fent-li comentaris com “Très bien… allez” cada vegada que pujava a l’escenari. Aleix Renyé ha tipificat com a “sudista” aquest comportament en forma d’una família molt catalanista de Barcelona educada al Liceu francès que exhibeix com sigui el seu francès només d’arribar a Perpinyà. Una manera d’activar més la condició de subalterna a la nostra llengua.

Ara bé, Julien és un actiu promotor de la llengua i la cultura catalanes, com a locutor professional d’una ràdio de referència a Perpinyà, amb un programa en català adreçat al públic juvenil, amb tot de jocs sobre llengua i música. A més, ha fet de mestre a la Bressola. La frontera també ho deu haver esborrat, tot això, i només s’ha deixat veure a ella mateixa: amb la lògica (?!) de l’altre estat, la seva llengua. Cada divendres a la nit Julien, però, feia sentir a tot Catalunya el català amb “accent de la Bressola”, com l’ha definit ell mateix, és a dir, el català que han après gràcies a la immersió milers d’estudiants que en porten de casa una de diferent, el francès gairebé sempre.

Tot i compartir la llengua, però, una bona part dels referents culturals no són els mateixos a una banda i l’altra. Qualsevol nord-català de mitjana edat sabria explicar un acudit de Coluche, però no pas de l’Eugenio. I al revés: qualsevol català del Principat identificaria un inici com “saben aquell que diu…” i no passaria el mateix amb el “c’est l’histoire d’un mec…” de Coluche. Tots dos humoristes van popularitzar el seu humor a les televisions d’un costat i de l’altre.

Els referents privatius es podrien multiplicar en molts àmbits culturals. Joan-Daniel Bezsonoff n’ha donat un exemple brillant sobre el cinema: com podem distingir els nord-catalans dels catalans del sud? N’hi ha prou si a aquests darrers els fem una pregunta del tipus: “Heu vist mai alguna pel·lícula de Jean Gabin o Pierre Fresnay?” Es tracta de dos actors de cinema i teatre molt coneguts a França, però en els altres territoris catalanòfons probablement hauríem d’anar a buscar cinèfils d’art i assaig perquè ens en fessin cinc cèntims. La pregunta de Bezsonoff il·lumina les moltes altres fronteres (no només polítiques) que ens separen, malgrat que la llengua ens agermani. És clar que la pregunta es podria fer a la inversa, i demanar als nord-catalans què en pensen de Torrente, el brazo tonto de la ley. Molt probablement molts d’ells no sabrien de què els parlem. I si algun lector ha somrigut, de ben segur que és del sud de la frontera. Josep-Sebastià Pons, el gran escriptor d’Illa, ho havia dit de manera ben elegant: als catalans del nord i als catalans del sud ens uneix la llengua, però ens separa l’educació i el gust.

Durant segles la llengua compartida ha facilitat que Catalunya Nord i el Principat hagin estat una “comunitat de vida” fruit dels intercanvis de tota mena que hi ha hagut entre aquests territoris. Des del moment que el català ha deixat de ser la llengua social hegemònica, sobretot en terres nord-catalanes, la llengua ha passat a formar part d’aquell substrat més o menys difús que configura una “comunitat d’idees”, per reprendre una distinció de Zygmunt Bauman. L’Eufòria d’aquesta edició mateixa en dóna exemples i alhora obre una via per recrear una “comunitat de vida”, ni que sigui durant uns mesos.

Les cantants Lluna i Valeria, provinents d’un entorn castellanoparlant de l’àrea metropolitana, han vist com el programa els ha permès guanyar fluïdesa en català i millorar el seu nivell de llengua, com elles mateixes han explicat. De l’altra banda de la frontera, hi havia Julien, que fins a 16 anys no havia parlat mai en català, només una mica amb un avi i la mare. Per això, a Julien li feia por de participar en el programa, temia estar per sota del nivell de català dels altres concursants, tot i haver-hi anat guanyant seguretat en el moment d’entrar a la ràdio. Realitats paral·leles a una banda i l’altra: persones joves que no tenen contacte amb el català ni per la vida familiar ni pel seu entorn social, sinó que l’aprenen en un context educatiu que els capacita un temps més tard per espavilar-se amb desimboltura en els directes televisius i projectar-se a les pantalles davant uns quants centenars de milers de persones. A la balança de la immersió i dels espais segurs del català, també hi hauríem de posar tot això.

Les realitats sociolingüístiques d’una banda i l’altra de la frontera presenten moltes diferències, però també hi ha alguna coincidència. L’ús social del català a Catalunya Nord ha anat baixant des de fa unes dècades, sobretot a partir del moment que es generalitza el trencament de la transmissió familiar després de la Segona Guerra Mundial. En contraposició amb aquesta dura realitat, avui hi ha una gran majoria de la població nord-catalana que veuria amb bons ulls un ensenyament bilingüe català-francès generalitzat. I una majoria encara més contundent voldria una televisió local en català en un mercat comunicatiu absolutament monopolitzat pel francès. A Catalunya Nord l’ús social de la llengua catalana és precari, però en contrapartida, hi ha una voluntat majoritària de més presència de la llengua, de més competència en català dels ciutadans de Catalunya Nord. Poc ús, però, en canvi, més desig de llengua.

Aquesta realitat contrasta en alguns aspectes amb la de l’altra banda de la frontera. Al Principat la transmissió familiar és mantinguda de manera molt general i fins i tot guanya parlants, al costat de tendències negatives que tots coneixem prou bé, com el fet que en pocs anys el català hagi baixat d’una manera significativa com a llengua d’ús habitual. La situació ambivalent es manifesta en altres aspectes. Així, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2018, una majoria molt significativa de ciutadans veu el català com una llengua del seu futur personal i manifesta interès per aprendre o millorar els coneixements de català, un desig especialment significatiu entre la població nouvinguda. Al Principat, doncs, també es manifesta la voluntat de conèixer millor i parlar més la llengua, amb un cert paral·lelisme al que passa a Catalunya Nord. Un ús minvant, però, en canvi, més desig de llengua, també.

Potser Cervera no serà mai la Capital del Pensament tot i els esforços incessants de Renfe i SNCF, però sí que el nostre país ha esdevingut tot un referent en el pensament lingüístic gràcies a les nombroses contribucions de Carme Junyent, la lingüista més original i internacional que ha donat el nostre país, la que més ha reflexionat sobre la necessitat que els parlants de llengües minoritzades s’alliberin dels marcs dominants que reforcen les amenaces contra aquestes llengües. L’impuls social del català també passa per donar una bona embranzida a les relacions transfrontereres, que són una manera molt eficaç d’activar el coneixement i l’ús de la llengua. El cas de Catalunya Nord n’és un exemple eloqüent, ja que si bé el català hi és una llengua minoritzada (amb prou feines el 5% de la població la té com a llengua habitual), aquest ús s’accelera quan els nord-catalans travessen la frontera cap al sud: es calcula que al Principat un 35% passa a fer servir el català. Quan hi ha l’oportunitat de practicar la llengua…

Eufòria és per uns dies un espai segur que permet activar l’ús de la llengua entre els sectors de població que són el nostre futur. Amb aquest programa de joves per a un públic intergeneracional, la televisió catalana ha interpretat el país d’una manera àmplia i n’ha trepitjat els carrers per captar futures promeses en el món de la música moderna. Gràcies a aquesta obertura, s’han pogut sentir accents i dialectes diferents, també el de Perpinyà. Julien s’ha atrevit a esborrar la frontera i els espectadors han pogut sentir “l’accent de la Bressola”, el català que s’ensenya a les escoles de Catalunya Nord a uns alumnes que no tenen el català com a llengua inicial. Les seves famílies volen un projecte educatiu que vinculi els seus fills amb el territori i amb uns referents culturals compartits. Malgrat els retards del correu/la poste, les companyies de tren i tota mena de frens. Ens ho ensenyen amb tenacitat els nord-catalans en un context molt advers, però amb tota la frescor i l’alegria de la música: la llengua pot ser la millor embranzida per saltar-nos totes les fronteres que ens separen, naturalment.

Narcís Iglésias és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)