Julian Brock, l’alemany ‘catalaníssim’ que ha guanyat El gran dictat

Posem-nos a la seva pell. Sóc un català o una catalana que decideix de començar a estudiar alemany, faig un Erasmus de sis mesos en una ciutat d’algun estat federat alemany i cinc anys més tard, em presento en un programa lingüístic de televisió. I contra tot pronòstic, guanyo. Això és el que li va passar ahir a Julian Brock, un estudiant d’Història i llengua hispànica que va ser el guanyador de l’últim programa d’El gran dictat. El 2011, després d’aprendre l’espanyol a l’Argentina, va decidir d’aprendre català. ‘Volia aprendre alguna altra llengua romànica i tenia molts bons records d’infantesa de quan anàvem amb la família de vacances a la Costa Brava i Mallorca’, explica per telèfon. El vídeo del seu triomf, amb llàgrimes incloses en el moment de saber que és guanyador, han corregut com la pólvora per la xarxa. Parlem amb ell per saber com ha aconseguit millorar l’idioma d’ençà que va viure a Catalunya i per què es defineix com a ‘catalaníssim’, com bé diu en el seu canal de YouTube.

—Què vàreu sentir quan vàreu saber que havíeu guanyar?
—Molta felicitat, però tampoc m’ho podia creure. No sé trobar la paraula. Podria ser atabalat?

—Sí. Com superat, oi?
—Exacte, no sabia què sentir ni com reaccionar. Llavors em van caure les llàgrimes perquè era una situació totalment inesperada. Va ser increïble i ara començo a entendre lentament què va passar, perquè va ser una sorpresa per a mi. Va ser impressionant.

—Com comenceu a aprendre el català?
—És increïble perquè fa cinc anys que vaig començar a aprendre i estudiar català. Jo ja parlava el castellà perquè havia viscut un any a l’Argentina, i fins i tot, havia adquirit l’accent argentí. Després vaig voler aprendre una altra llengua romànica. I vaig decidir d’aprendre el català perquè tenia molts bons records d’infantesa, quan de petit anàvem amb la família de vacances a la Costa Brava i Mallorca. Tenia totes aquestes memòries tan boniques en la memòria i per això vaig començar a estudiar català en un curs de la universitat.

—Un curs intensiu tinc entès.
—Sí. Van ser dues setmanes de vuit hores de català cada dia. Català, català i català. I llavors vaig decidir de continuar i fins i tot fer un Erasmus aquell mateix any. El setembre del 2011 vaig anar a Lleida per estudiar un semestre.

—I aquí és quan entreu de ple en contacte amb la llengua catalana.
—Vivia amb una catalana i dos italians en un pis compartit. Certament, allà vaig entrar molt en contacte amb el català. Va ser una experiència molt intensa. Malgrat això, no parlo amb accent lleidatà perquè cinc anys després he practicat el català des de casa i la universitat, i no he entrat més en contacte amb lleidatans, gent que parli el català occidental. Així que parlo en català oriental.

—I com heu aconseguit mantenir el català durant tot aquest temps?
—Amb diferents eines. Per exemple, escolto les notícies per Catalunya Ràdio, veig el Gran Dictat a través del 3 a la carta, parlo amb amics, ja que tinc amics per diferents parts de Catalunya i també, a través de cursos de català.

—Així heu continuat estudiant.
—Sí, amb cursos culturals i de llengua de la Universitat de Bochum.

—En un vídeo del vostre canal de YouTube, us definieu com a ‘catalaníssim’. Què vol dir?
—Sí, és un vídeo fet amb clau d’humor, però que reflecteix el que sento. Partint del concepte clàssic de nacionalitat, jo no sóc català perquè tinc el passaport alemany i la meva família és alemanya. Però en un moment de la meva vida vaig descobrir la llengua i la cultura catalana. El meu interès va créixer i cada cop tenia més ganes d’endinsar-me en el món català. Després vaig tornar a viure a Alemanya, però hi havia una part de mi que tenia ganes de ser a Catalunya, per això encara ara escolto música com Manel o Els amics de les arts.

—I com vàreu entrar en contacte amb el programa d’El gran dictat?
—Jo coneixia el programa a través d’internet i un dia em vaig preguntar: Per què no intento anar-hi? El pitjor que podia passar era que em diguessin que no. Els vaig escriure un correu explicant que era un noi alemany que feia cinc anys que estudiava català. Em van fer un càsting per Skype i em van convidar a anar-hi. I així és com vaig viatjar a Barcelona per gravar els programes.

—Et vas preparar d’alguna manera especial?
—No gaire, la veritat. Sobretot, el que vaig fer, va ser veure altres programes, llegir llibres i escoltar la ràdio. Però no vaig fer res especial o exprés per a preparar-me per les preguntes del Gran Dictat.

—Caram, fins i tot llegiu en català. Què esteu llegint ara mateix?
—Per exemple, ara estic llegint una traducció del francès d’una novel·la que es diu ‘La increïble història del faquir que es va quedar atrapat en un armari d’Ikea‘.

—Què us ha portat a mantenir el català en el vostre dia a dia?
— Hi va haver intervals i pauses. Potser durant mig any o més hi ha hagut pauses en les quals no he fet res de català. Ni parlar-l’ho. Però també he viscut èpoques intensives, com viatges a Barcelona i Lleida per veure amics que vaig fer. I també, m’agrada mantenir-me en contacte amb la llengua i internet et dóna moltes possibilitats.

—Suposo que sempre recordareu sempre més la paraula que us va fer guanyar.
—I tant. Bil·litonita.

—I com carai la vàreu encertar?
—Endevinant-la. És un mineral. Per la pronunciació vaig veure que la ela era molt llarga, i que per tant, podia ser una ela geminada. La fonètica em va donar pistes.