Júlia Ojeda, la capitana

Amb Júlia Ojeda, la capitana, comencem avui una sèrie de quatre perfils de gent que entraria al parlament per primera vegada a les eleccions del 12-M a Catalunya. Tots quatre són força joves i tenen perfils marcats. Júlia Ojeda i Caba (1994) va de número 8 per Alhora, com vuit són els cognoms castellans d’aquesta doctora en literatura catalana, professora a la UOC (en què fa una substitució per maternitat que ara s’acaba), investigadora a IdentiCAT, especialista en Marta Rojals i amb orígens de classe obrera (la seva família va viure dins una fàbrica durant anys). El 12-M sabrem si la senyora Ojeda entra al parlament, però de moment sabem que prova de construir-se una carrera sòlida i estable com a acadèmica, cosa gens fàcil a Catalunya, per poder fer allò que porta a dins: entrar de diputada al parlament i després tornar a la seva feina i a la seva independència. Ojeda vol servir un temps, però no viure de la política, o no dependre’n, tot i que la porta dins i de fa molts anys.

Ojeda ens diu que de ben joveneta va entrar a l’esquerra independentista, on va arribar a ser delegada per Barcelona d’Arran, fins que el 2016 se’n va afartar: “Estava farta de perdre sempre les votacions, tu. Recordo que el 2016 encara es discutia si la CUP havia de participar en el procés, en les manifestacions de l’ANC. Jo veia com guanyaven els que deien que el procés era de burgesos, i jo sempre perdia. Els vaig deixar.”

La doctora Ojeda, nascuda a Sant Celoni (Vallès Oriental), parla anglès, alemany, català, castellà i una mica d’italià, ens explicava en aquesta entrevista feta a la casa on viu de Vilapicina (Barcelona) que la seva família, castellans, van viure dins una fàbrica durant anys a Sant Celoni: “Quan l’avi va arribar a Sant Celoni vivia com viuen molts immigrants ara al centre de Barcelona, amb pisos compartits amb 8 o 12 persones, amb altres nois espanyols que havien vingut igual que ell, amb una mà al davant i una altra al darrere. I va començar treballant de peó de fàbrica, i en un moment determinat va poder accedir a ser cap de taller d’una d’aquestes fàbriques, Givaudan. La meva àvia havia treballat tota la vida amb altres feines, cosint; i l’avi, quan va entrar de cap de taller, va introduir-hi la meva àvia. La meva família, és a dir, ma mare i els tres germans primers, van viure molt de temps dins la fàbrica, perquè la meva àvia era la portera de la fàbrica. Quan van fer una mica més de diners, ja van poder anar a viure al poble.”

Ojeda explica que ella es va fer comunista i va anar a Arran com a reacció a l’avi franquista, i autoritari, que regnava en una casa de dones. Un avi que de nen havia perdut el pare, i que va ser educat per “un monstre que cridava i pegava constantment”, l’avi de l’avi. L’home va reproduir el model rebut. “El contrapunt d’això era la meva àvia, molt implicada a la parròquia de Sant Celoni. Tu parlaves de la Isabel Vela i al poble tothom sabia qui era. Ella parlava català. I ell, no.” Ojeda té referents femenins des de petita, com Isabel Vela, i és coautora, juntament amb Anna Punsoda i Marta Roqueta, de Màtria o barbàrie (Angle Editorial), en què repensen el feminisme mitjançant el nacionalisme, i el nacionalisme mitjançant feminisme: “Que no vinguin les feministes espanyoles ni els homes masclistes a dir-nos qui som.”

La mare d’Ojeda és psicòloga, especialitzada en malalts oncològics, i el seu pare va estar molt de temps a la botiga familiar que tenien a Montmeló, però després ho va deixar. El pare també havia treballat al sector del tèxtil, i havia arribat a ser secretari general del tèxtil a UGT. Ara mateix treballa en una fàbrica. Divorciats, els dos pares parlaven a la filla, i entre ells, en català. L’àvia paterna, castellana, tenia aquesta bella història: “La meva àvia paterna, una gran dona, va treballar molts anys cuidant una senyora catalana que tenia molts diners. I quan va morir la senyora catalana, aquesta senyora li va deixar una part de l’herència a la meva àvia, com a recompensa.”

No sé si Ojeda entrarà al parlament. Si hi entra, li podríem sentir dir coses com aquesta: “El xarneguisme i l’espanyolisme s’acaben trobant. I aquest és el principal problema que jo tinc amb els discursos sobre el xarneguisme. Perquè són ficció. És a dir, el xarneguisme sorgeix com un discurs que, principalment, és bel·ligerant i és ofensiu contra la catalanitat. I apareix per assenyalar que hi ha una diferència, jo quasi que et diria ètnica, entre tu, que tens vuit cognoms catalans, i jo, que en tinc vuit de castellans. I quan es produeix aquesta diferència, aquesta distància, la catalanitat ha dit: ostres, potser sí que som una mica racistes, ostres, potser sí que tenim una mica de fòbia a la gent que ve de fora. I això no és cert, no ha estat mai cert. A mi cap català no m’ha assenyalat mai pel fet de dir-me Ojeda. I sí que espanyols, de manera sistemàtica, per Twitter i no per Twitter, em diuen que què faig defensant una catalanitat desacomplexada, nacionalment desacomplexada, si em dic Ojeda. Si el xarneguisme no és capaç d’entendre que dóna ales a aquest espanyolisme, és que aleshores són tan espanyols com els espanyols. I s’ha acabat.”

El seu doctorat l’ha fet estudiant per mitjà de la ficció (principalment Marta Rojals, i unes setanta obres d’uns altres autors) que el procés independentista no s’entén sense la crisi. I el seu pas d’Arran a Alhora no s’entén sense això: “M’he adonat que no sóc comunista. La meva politització de joventut també és per contraposició, diguéssim, a l’autoritarisme franquista i de dretes. Jo me’n vaig anar a la reacció contrària. Sóc una anticapitalista utòpica, igual que Jordi Graupera és un liberal utòpic. Però ens trobem en un punt en comú, que és el sentit de justícia social i el sentit de país que compartim. A mi el comunisme no m’ha interpel·lat mai. Entendre que no sóc comunista m’ha ajudat també a moure’m políticament.” Graupera, Ojeda i Ponsatí, entre més coses, comparteixen que són tots tres doctors i que valoren la meritocràcia, però Ojeda és conscient que la seva visió també ajuda a decantar el partit cap a l’esquerra. No tots els d’Alhora han militat, com ella, al Sindicat de Llogateres, ni han estat a la revista d’esquerres Catarsi.

“Com que jo ara no em vull cremar i no vull viure de la política, doncs aquests vuit o deu anys de marge que em dono a mi mateixa són per a formar-me, per a aixecar el partit, perquè els que són més grans que jo, i tenen fills i tenen més o menys carreres fetes, puguin anar endavant.” Diguem que Alhora hi ha dos generals (Ponsatí i Graupera) i una capitana fent escalfament a la banda que es diu Júlia Ojeda.

Si fos per la capitana Ojeda, no s’hauria presentat ara, sinó més tard, amb una carrera més estable”: “Però el país no té temps. No en té. I et donaré una dada: se’ns jubilen 1.200 professors de llengua i literatura catalana dels nostres instituts i no tenim relleu. Aquesta és la dada que em convenç que ara era el moment de posar-s’hi.”

No sé si Ojeda acabarà entrant al parlament. Si hi entra, defensarà al faristol la proposta de doble xarxa educativa d’Alhora, aquella que diu que en una la immersió seria del 100% en català, i l’altra seria com ara, amb el castellà també vehicular. I Ojeda, suposem, al faristol, allargaria el raonament que ho justifica (“l’escola ha perdut la capacitat de fer catalans”) i vés a saber si resumiria la vida que demostra que abans això sí que passava, que no és sinó la vida dels Caba, la vida dels Ojeda i la vida de centenars de milers de catalans.