Júlia Ojeda: “O plantem batalla o ens ensorren”

Júlia Ojeda Caba (1994) és una crítica literària, signant del manifest “Per un nacionalisme feminista”, molt activa políticament, i que actualment acaba la seva tesi doctoral centrada en la narrativa dels Països Catalans que ha explicat la crisi econòmica i el procés independentista. Ojeda ha escrit articles al diari Ara i a la Revista Lectora i treballa a la revista Catarsi Magazín. Té un discurs molt combatiu sobre la llengua i la política lingüística, però també sobre els orígens espanyols de tants catalans, com ella mateixa, i alerta que si no es vigila, el “xarneguisme” acaba donant ales a l’espanyolisme. VilaWeb va visitar dijous la doctoranda a casa seva, al barri barceloní de Vilapicina, per parlar de la seva visió i dels seus orígens.

—Qui és la Isabel Vela Mateo?
—La meva àvia materna. Va néixer a Velefique, a Almeria, i a sis mesos va venir a Catalunya. Va ser una matriarca.

—Ella es va casar amb l’avi franquista, que explicàveu a l’entrevista a Núvol amb Gerard Furest?
—Sí, ella es va casar amb el meu avi, un home que havia viscut la pitjor de les Espanyes. Durant els seus primers vint-i-cinc anys de vida, ell va viure sense pare, un republicà que va morir, i amb una mare que era molt catòlica que es va passar tota la vida de negre. L’educació sentimental del meu avi, espanyol i franquista, va ser una educació nacionalcatòlica dura. Molt dura. Quan va morir el seu pare, a ell el va educar l’avi, que les tietes definien com un monstre, un home que pegava constantment i cridava. Aleshores, quan ell va ser pare, durant molts anys, va reproduir aquest model, perquè era l’únic que coneixia. El contrapunt d’això era la meva àvia, molt implicada a la parròquia de Sant Celoni. Tu parlaves de la Isabel Vela i al poble tothom sabia qui era. Ella parlava català. I ell, no.

—I de què treballaven?
—Quan l’avi va arribar a Sant Celoni vivia com viuen molts immigrant ara aquí al centre de Barcelona, amb pisos compartits amb 8 o 12 persones, amb altres nois espanyols que havien vingut igual que ell, amb una mà al davant i una altra al darrere. I va començar treballant de peó de fàbrica, i en un determinat moment va poder accedir a ser cap de taller d’una d’aquestes fàbriques, Givaudan. La meva àvia havia estat treballant tota la vida amb altres feines, cosint, i quan l’avi va entrar de cap de taller, va introduir-hi la meva àvia. La meva família, és a dir, ma mare i els tres germans primers, van viure molt de temps dins la fàbrica, perquè la meva àvia era la portera de la fàbrica. Quan la quarta ja havia nascut, perquè són cinc, i van fer una mica més de diners, ja van poder anar a viure al poble.

—Veig que sou un exemple claríssim de l’independentisme burgès català.
—Claríssim, sí, sí.

—I els altres avis?
—Els dos avis paterns són del mateix poble, també de Castella. Els meus avis van venir aquí a guanyar-se la vida, perquè allà, tot i que tenien cases i terres, no hi havia prou economia per a tirar endavant una família amb quatre fills.

—I de què treballaven?
—El meu avi patern va ser paleta tota la vida, fins que després van fer una mica més de diners i van obrir una botiga de queviures, a Montmeló. I la meva àvia, una gran dona, va treballar molts anys cuidant una senyora catalana que tenia molts diners. I quan va morir la senyora catalana, aquesta senyora li va deixar una part de l’herència a la meva àvia, com a recompensa.

—I els pares de què treballen?
—La meva mare és psicòloga, especialitzada en malalts oncològics. I el meu pare va estar molt de temps a la botiga familiar que tenien a Montmeló, però després ho va deixar. Abans havia estat treballant molt en el sector del tèxtil, i havia arribat a ser secretari general del tèxtil, a UGT o alguna cosa així. Mon pare ara mateix treballa en una fàbrica.

—Parleu alemany, català, castellà, anglès?
—I una mica d’italià. A Alemanya hi he anat molt, des que tinc 13 o 14 anys, cada estiu, perquè hi tinc una tieta. Alemanya m’agrada molt.

—I per què feu estudis literaris?
—Jo sempre havia tingut una preferència molt clara per la literatura, per la història, per les humanitats en general. I tenia una certa pulsió literària. Els meus referents intel·lectuals sempre han estat les meves professores de literatura, tant de literatura catalana com de literatura castellana, a l’escola de monges, al Cor de Maria. La meva professora de castellà la tinc molt present, Glòria Giménez. I després les meves dues professores del batxillerat, la Roser i l’Àngels, de català i de castellà. Des dels 12, 13 jo llegeixo molt més en castellà que en català.

—De fet, expliqueu que no és fins a tercer de carrera que comenceu a escriure en català.
—Jo, els dos primers anys de carrera, els vaig passar una mica descobrint la Barcelona política que desconeixia, venint com venia de Sant Celoni. Vaig entrar als moviments estudiantils de l’esquerra independentista. I no va ser fins a tercer de carrera quan em vaig topar amb Francesco Ardolino, gran catalanista, que va fer la tesi sobre Sarsanedes aquí. Jo sóc una gran fanàtica de Miquel de Palol i Julià de Jòdar. I la primera persona que em va introduir a la literatura de Palol va ser en Francesco. I em va dir: com pot ser que una noia que pensa així escrigui en castellà? Era després del 9 de novembre de 2014, i jo ja militava a l’esquerra independentista. No era conscient que era tan determinant la llengua amb què escrivia i pensava, a l’hora de produir intel·lectualment.

—I més quan els pares us parlen català, no?
—Sí. I entre ells també parlen català. Però això ho explica una mica que l’autoritat simbòlica, politico-cultural, a casa meva sempre va ser el meu avi. El de les estanqueres.

—I el vostre pare no us va polititzar?
—Bé, és que mon pare ha estat separat des de fa molts anys i jo he viscut molt poc a casa amb el meu pare. Però la història sindical de mon pare sí que, d’alguna manera, m’explica. Casa meva ha estat un matriarcat, en el millor dels sentits, bàsicament perquè jo m’he criat amb la meva mare, les meves dues germanes i amb la meva àvia, sobretot.

—La tesi doctoral que feu, expliqueu-la una mica, si us plau.
—La meva tesi, sota la direcció de la Dra. Teresa Iribarren, bàsicament, estudia els imaginaris literaris, o les representacions literàries, de la crisi econòmica del 2008 i la confluència amb el procés independentista català. Analitzo, sobretot, novel·la en català que s’ha produït entre el 2010 i el 2020, des de l’estatut fins a la pandèmia, als Països Catalans. Jo tinc un corpus d’unes setanta obres. I el meu cas d’estudi central és Marta Rojals. Una de les coses que investiga la meva tesi és com, clarament, no s’entén el procés independentista sense la crisi.

—La coneixeu personalment, Marta Rojals?
—No. No tinc el plaer. Parlem per Twitter, parlem per correu. Ja m’agradaria veure-la un dia. He anat a Itàlia a parlar d’ella a un seminari, a Polònia, als Estats Units, a Suècia. La meva tesi també estudia, entre d’altres, Julià de Jòdar, Francesc Serés, Maria Guasch i Toni Sala. I al País Valencià, Joanjo Garcia i Vicent Usó, i de les llles, Guillem Frontera. La meva tesi és molt poc filològica, en el sentit que és una tesi que té una mirada sociopolítica molt clara. M’interessa estudiar com es representa la crisi econòmica. Per exemple, l’Èlia de Marta Rojals, la protagonista de Primavera, estiu, etcètera, és una arquitecta a qui havien promès que si estudiava arquitectura tindria una vida millor que els seus pares, i, en realitat, representa aquell model professional que s’ensorra amb la crisi.

—També heu estudiat novel·les que s’imaginen una Catalunya independent.
—Per exemple, Dafne abans de l’Alba, d’Hèctor López Bofill, on es parla de si podem arribar a ser independent sense morts. Hi ha la novel·la de Reveure Espanya, de Jordi Cussà. Després hi ha el Tres en ratlla: avui és el dia de la independència de Catalunya, de Santi Baró. I molts més.

—I expliqueu que cap llibre s’imagina una revolta popular?
—Abans de l’octubre, no. Més tard, sí. Hi ha un llibre que es diu La revolució de les formigues, de Teresa Saborit, un llibre que surt de Twitter. I més tard hi ha el Dinovè protocol, d’Àlvar Valls, que explica què hauria passat si el govern, en lloc de marxar a l’exili o a la presó, s’hagués plantat.

—Què voleu dir quan expliqueu en alguns articles que cal polititzar la llengua?
—O plantem batalla o ens ensorren. Nosaltres hem estat massa anys sense plantar-los cara. Jo no vull tenir una llengua polititzada, però no ens queda cap més opció. Polititzar la llengua vol dir tenir un discurs desacomplexadament català, militant, que defensi que o tenim una actitud bel·ligerant de no canviar de llengua o ens ensorren. I que la política lingüística del país ha d’arribar a les empreses. I les empreses han de remunerar cursos de català, igual que remuneren cursos d’Excel. Si a Catalunya o als Països Catalans no tenim una política lingüística integral, ens escombren. Hem passat de no parlar pràcticament de llengua durant el procés (una de les principals pífies, això d’oblidar la llengua), hem passat de parlar en castellà per eixamplar bases a, de cop i volta, ser el tema central de les grans polèmiques: la infermera de la Vall d’Hebron, ara amb el gag de TV3. Nosaltres no podem fer campanyes amables i prou, perquè és que ens escombren. I escombrar-nos no vol dir que ens releguen a la folklorització, també vol dir que ens exterminen lingüísticament o culturalment. Si jo no sóc bel·ligerant, d’aquí a deu anys, quinze o vint, estaré estudiant una llengua morta.

—Us he llegit entrevistes crítiques amb el xarneguisme, vós que teniu orígens espanyols.
—Aquí hi ha un tema central: el xarneguisme i l’espanyolisme s’acaben trobant. I aquest és el principal problema que jo tinc amb els discursos sobre el xarneguisme.

—Per què?
—Perquè són ficció. És a dir, el xarneguisme sorgeix com un discurs que, principalment, és bel·ligerant i és ofensiu contra la catalanitat. I apareix per assenyalar que hi ha una diferència, jo quasi que et diria ètnica, entre tu, que tens vuit cognoms catalans, i jo, que els tinc castellans. I quan es produeix aquesta diferència, aquesta distància, la catalanitat ha dit, ostres, potser sí que som una mica racistes, ostres, potser sí que tenim una mica de fòbia a la gent que ve de fora. I això no és cert,  no ha estat mai cert. A mi, cap català no m’ha assenyalat mai per dir-me Ojeda. I sí que espanyols, de manera sistemàtica, per Twitter i no per Twitter, em diuen que què faig defensant una catalanitat desacomplexada, nacionalment desacomplexada, si em dic Ojeda. Si el xarneguisme no és capaç d’entendre que dóna ales a aquest espanyolisme, és que aleshores són tan espanyols com els espanyols. I s’ha acabat.

—Res a afegir?
—Som en una fase de rearmament ideològic, I quan parlo de polititzar la llengua també em refereixo a això. És a dir, necessitem nous discursos després d’aquesta etapa de procés i d’aquest gir autonòmic general que viu el país. General, no només Esquerra Republicana. Fa dues setmanes que els espanyols fan campanya electoral amb el gag de TV3. Dues setmanes. O sigui, si no tenim un discurs fort desacomplexadament català, lingüísticament, culturalment, nacionalment, que toqui tots els pals, ens ensorren. I en aquest sentit, el manifest per un nacionalisme feminista també anava cap aquí: tenim un feminisme castellà parlant espanyol hegemònic que, bé, nosaltres hi podem coincidir amb algunes coses, però amb d’altres, no.

—La vostra tesi és, si no m’equivoco: a mi no em val que em defineixis com a dona explotada si no no em veus com a catalana explotada.
—Exacte, i no ens feu triar, entre ser dones o catalanes. Som dones catalanes que estem oprimides per ser dones, però també per ser catalanes. També hi ha una qüestió lingüística. Hi ha una opressió lingüística. Existeix. Ara estic fascinada acabant un llibre sobre la diversitat lingüística a Mèxic. L’autora es diu Yásnaya Elena Aguilar Gil. Desenvolupa una tesi final que diu: cal polititzar la llengua com els bascs i els catalans. Parlar una llengua indígena és una qüestió de resistència política. I això és així.