11.08.2021 - 21:50
Digueu-me Lotari. Un bon dia, considerant esgotada la meva carrera d’autor i director de teatre, i negant-me a continuar dins la mediocritat provinciana del nostre petit món, vaig acomiadar-me amb un sopar de germanor de la poca gent que encara m’apreciava abans de partir cap a una illa situada a l’extrem occidental del país veí, on el fill d’uns vells amics m’havia convidat a passar unes setmanes d’estiu. Arrossegar les pelleringues de la meva vida cap a un altre lloc… “Quina joia!”, em deia. Deixar enrere aquesta trista, bruta, etcètera, pàtria… “Quin goig!”, em deia. Oblidar aquesta mesquina generació de manaires hipòcrites, complaents i covards, nodrits amb l’orgull sense mesura d’un poble envilit, que mai no tornarà a treure el cap en la història de la humanitat. Quin plaer, deixar-ho tot enrere! Deixar enrere la petitesa d’interessos de colla, de grup, de sagristia, de racons de palau… A prendre vent, el teu desordre moral disfressat de seny i de mesura… Amb aquests sentiments deixava el meu país, com si no hi hagués de tornar mai.
Fins aleshores, no m’havien faltat ocasions d’ocupar el primer pla de l’escena artística a la meva ciutat, però, arribat el moment, sempre em feia enrere –”Que us bombin!”, bramava, decebut. Un empresari em va convidar a escriure una obra de lladres i serenos sobre un tema de “rabiosa actualitat” –l’assassinat d’una noia i els seus avis a casa seva–, que havia de portar per títol La clau era dintre. La vaig rebutjar sense miraments –és cert que el tema no m’atreia: tot allò que es podia dir sobre la qüestió quedava molt lluny de les meves investigacions dramatúrgiques –davant l’apatia general que vivim, pensava (i penso) que calia fer un teatre revulsiu, amb un nou model, lluny del didactisme ensinistrador i de l’eclecticisme evasiu. Un col·lega sense feina va escriure l’obra d’encàrrec i va obtenir un èxit moderat, però, forçat a escriure’n una seqüela per acontentar l’empresari que l’havia enlairat i el públic que el sostenia, en va acabar fart. No em vaig penedir de la meva negativa; d’aquesta manera, pensava, encara que em situï voluntàriament en una posició que pot semblar subalterna, la meva capacitat de veure la jugada i d’anticipar-ne el resultat m’ha de produir més beneficis a mitjà termini que no pas la lluita fosca i brutal per ser al capdavant en solitari. Alguns exemples ben coneguts en els ambients del meu entorn abonaven la meva actitud: com la d’A., pertinaç i àvid teixidor de xarxes on fer caure preses menors, que els capitostos de tot l’espectre polític premiaven regularment amb ben remunerats encàrrecs; com la de B., obscur comentarista parlamentari, que es vantava d’aconseguir que tots els grups de la cambra seguissin mansament les línies mestres marcades per la perspicàcia dels seus informes confidencials; o com la de C., màscara de proa d’un empresari d’espectacles municipals, que, posat al capdavant d’una fundació artístico-caritativa, donava peixet als creadors, esdevinguts conillets d’índies de la desídia cultural que rebia els beneplàcits de tots els poders establerts.
He de confessar, però, que jo anava molt lluny d’osques respecte de mi mateix. No és que fos calculador, com em pensava, per una disposició de caràcter, sinó que era la meva por que em feia calculador, peresós i escèptic –era la por, en definitiva, la que havia determinat que la meva vida fos desmanyotada, ronyosa i arrogant. Com el que diu que s’afanya a ser expressament desagradable per temor a ser desagradable de debò; i tot seguit afirma que s’afanya a fracassar perquè tem ser un fracassat de debò; i a continuació assegura que s’afanya a morir-se perquè tem de debò morir-se… També jo estava fet d’una barreja d’orgull i covardia –el còctel perfecte per a fer-se el bonic i cridar ben alt: “Tard o d’hora, això ha de petar!”
A la vista de l’illa on era convidat, em vaig dir: “Jo he estat aquí”, però, al cap de poc de ser-hi, sabia que algú ja m’hi havia fet estar. Un dia, l’amo de la casa, que vivia sol per una voluntat forjada en la breu i dura prova d’un matrimoni prematur, em va comunicar que havia de partir urgentment a l’estranger per resoldre un problema de la seva empresa, la magnitud del qual feia difícil de preveure el temps que havia de durar la seva absència. La perspectiva de gaudir en solitari d’una casa fresca i agradable, amb un jardí arrecerat i lluminós, va afegir un incentiu suplementari a la bona disposició amb què jo havia acceptat l’oferiment inicial del meu amic: disposava d’uns quants llibres per a llegir, reflexions pendents sobre el passat, i certes inquietuds a apaivagar sobre el meu futur. Però l’endemà de la partença del meu amfitrió, una catàstrofe imprevista va assotar l’illa amb tempestes i sismes que van provocar la dislocació de pedres mil·lenàries ben documentades –els cons Pedra Serrada, Niño do Corvo, Abella, Retallado–, inundacions i incendis, marees abassegadores, edificis esfondrats, centenars de morts, i tota mena de desordres –havien caigut les línies, no funcionava Internet, els mòbils no tenien cobertura, i només rebíem notícies per ràdio–, que van culminar amb l’evacuació covardament sobtada d’autoritats i funcionaris i la fugida dels presoners del penal de la punta occidental de l’illa. Si jo no hagués arribat al lloc amb tanta pressa per ser feliç, m’hauria fixat en els senyals de decadència que eren a la vista de tothom: en les cases a mig fer de granit –d’un granit idèntic a la pedra corrompuda dels carrers del nou cementiri; en les casetes de pescadors mig enfonsades; en els nois tronant pels carrers amb vehicles de gamma alta; en els homes ociosos que prenien el sol a la plaça del Mercat; en les barques de pesca embarrancades a la platja d’O Campo; en els malalts amuntegats a l’ambulatori mariner; en els vivers marítims dedicats al cultiu de mol·luscos, batuts pel vent i les ones sense que ningú en tingués cura… Feia massa temps que els habitants de l’illa havien perdut la capacitat de refer-se de les ensulsiades per culpa d’una falsa prosperitat basada en els guanys d’especuladors i traficants a canvi del seu silenci o consentiment, mentre oblidaven el conreu dels horts o l’adob de les arts abandonades a les platges. “¿D’on es pensa que surten els cotxassos d’aquesta canalla sense ofici ni benefici?” –em deia Secundina, la dona de fer feines– “o les mansions amb porxos com camps de futbol i cuines per donar menjar a un regiment?”
D’aleshores ençà, aquesta situació d’ociosa anarquia ha consentit actes de bandidatge, extorsions i venjances entre el veïnat que poden degenerar en cruels mortaldats. Portaré un diari per enregistrar les peripècies que ens esperen.
Dimecres, 12. Mentre esmorzava al mig del jardí, entre el llimoner i el micaquer, m’arriba la cridòria d’uns nens des de l’hort del fuster veí, un guerxo amant de la beguda tranquil·la –la seva dona l’escridassa, entre bromes i veres, quan el troba amb un got de vi blanc a la mà. Els nens, que deuen ser els néts de la parella, es banyen en una piscina inflable. Tenen la platja a quatre passes, però els pares, esclaus de la modernitat, els priven del contacte amb la naturalesa; a més, els parlen en llengua estrangera, com si es donessin vergonya de la terra on van néixer; quan l’àvia, que fins fa quatre dies collia closques a les platges veïnes, els crida a dinar en la llengua pròpia, no l’entenen, i el seu fill, el pare dels nens, els hi ha de traduir mot a mot. El contacte amb el món, que tant desitjaven en reclamar el pont que havia de lligar l’illa a la terra ferma, ha estranyat pares i fills. Per culpa de la crisi general de l’illa, la seva condemna és que estan obligats a una nova convivència, perquè els presoners fugits del penal han destruït el pont i per sortir de l’illa s’ha de creuar el gual obert entre les dues ribes durant la marea baixa, però carros i bous estan confiscats pels insurrectes instal·lats a la punta occidental de l’illa.
Bufa vent del nord, escampador de núvols i atiador de focs.
