Julià Guillamon: “Palau i Fabre va ser un perpetu adolescent de casa bona”

Acaba d’aparèixer el volum El jove Palau i Fabre (Galàxia Gutenberg), escrit per Julià Guillamon. És una biografia de l’escriptor que arriba fins a l’any 1939, el final de la guerra. Guillamon va conèixer-lo l’any 1983 i de seguida s’hi va interessar, i va treballar molts estius amb ell a Llançà, on Palau tenia una casa davant la platja de Grifeu, estudiant-ne l’obra i sabent-ne la vida. La relació va durar fins que Josep Palau i Fabre es va morir l’any 2008, però Guillamon ha continuat fent recerca i ara apareix aquest volum centrat en la infantesa i joventut de Palau, la història de la família i també, i sobretot, la vida cultural d’aquells primers anys del segle XX, en especial de la dècada dels trenta, que Guillamon diu que és poc estudiada.

—Comencem per la dedicatòria. Dediqueu el llibre a Alícia Vacarizo, l’última parella que va tenir Josep Palau i Fabre. Què ha representat l’Alícia, també després de la mort de l’escriptor?
—L’Alícia va aparèixer a la nostra vida, devia ser l’any 2000. Jo m’havia instal·lat a Llançà amb la família per investigar sobre l’obra i la vida de Palau. Ho feia cada estiu. I de cop Palau un dia diu: “Vindrà la xicota que tinc ara.” I vaig pensar: “A veure què passarà…” Perquè hi havia hagut precedents de xicotes terribles. La dona d’en Cela i unes altres.

—La dona d’en Cela?
—Sí, hi havia hagut vídues d’aquestes que embolicaven la troca. I la cosa sensacional va ser que amb l’Alícia ens vam fer molt amics de seguida. I hem tingut molta complicitat i molta amistat durant molts anys. O sigui, no ha estat algú fiscalitzador. Ha defensat molt en Palau en coses que se l’havia de defensar, quan estava desprotegit, i amb mi ha estat d’una generositat total.

—Amb la recerca?
—Quan fas una recerca d’aquesta mena, que és molt llarga, molt complexa i que moltes vegades treus aspectes de la realitat que són diferents dels que tothom té assumits, et va molt bé tenir algú que t’acompanyi en aquest viatge. I l’Alícia ha estat algú que m’ha acompanyat. M’ha ajudat molt. Ella coneix molt bé l’arxiu i la documentació, però, a més a més, també ha fet aquest mateix procés que he fet jo, l’hem fet junts. De manera que moltes de les coses que ella ha trobat, després les he incorporades, i coses que he trobat jo, les he compartides amb ella. Hi ha hagut molta complicitat. Ella té una responsabilitat molt important en aquest llibre.

—Com heu fet la recerca?
—L’he feta durant vint-i-cinc anys. Això indica que és molt mal feta [riu]. A veure, feta amb un procediment singular: vaig començar perquè, quan ens vam instal·lar a Llançà a passar els estius, anava a veure en Palau i ell em deixava posar en una habitació que tenia a dalt. La casa de Llançà tenia dues plantes. Al principi ell vivia a la de dalt i la de baix la llogava, i en l’última època vivia a baix i la planta de dalt la tenia sempre tancada. Allà hi tenia tots els papers de quan havia tornat de París. Quan em va ensenyar tot allò i vaig veure què hi havia, li vaig dir: “Aquí hi ha tot un món.” Hi havia una maleta sencera plena de cartes de la mare. Hi havia cartes de molta més gent. Hi havia dos baguls amb manuscrits…, hi havia un món. I llavors vaig començar a investigar amb ell. Això va durar dos anys. Després, vam fer una exposició al Santa Mònica i jo vaig continuar la recerca, però amb l’exposició ens vam mig barallar i va haver-hi uns anys en què ho vaig mig deixar. Després he anat reprenent el projecte a tongades. I la veritat és que cada vegada que m’hi he tornat a posar sabia més coses. Tots aquests anys han servit per a arribar a una situació de maduresa a l’hora d’acabar el mecanoscrit. Ara sóc molt més escriptor i sé moltes més coses que quan vaig començar. Té la marca del temps, que per mi és una cosa positiva.

—També analitzeu texts inèdits.
—No hi ha gaire textos inèdits en aquest primer període, perquè ell fins a l’any 1939 realment té molt poca existència com a escriptor, perquè és molt jove. En el segon volum sí que hi haurà molts textos inèdits. Però quan esclata la guerra té dinou anys. I al final de la guerra, vint-i-dos. Per tant, és un jove. L’aportació en aquest cas no és tant la documentació inèdita com tota la reconstrucció de l’època. És un llibre sobre en Palau, en part. Perquè hi ha una part molt important que tracta la cultura catalana als anys trenta, que és un tema molt poc tractat, i sobre una família de l’Eixample.

—Ara us ho anava a comentar: més enllà del relat biogràfic sobre Palau, el llibre és una història cultural d’aquest període fins l’any 1939.
—Palau és un fil vermell que va passant per tot el llibre. Però hi ha més coses: es parla d’Eivissa, de l’atracció que generava Eivissa, de la guerra a Eivissa, de la guerra civil a Barcelona, dels emboscats… Hi ha moltes coses. És com una pel·lícula amb molta acció. I en Palau és el fil vermell que va passant. De fet, és molt precoç, perquè entra al diari la Humanitat de molt jove, després va a parar a la Publicitat, entra en contacte amb la generació que són dos o tres anys més grans que ell: Teixidor, Ignasi Agustí, Martí de Riquer, Salvador Espriu… I ell n’és el júnior.

—Anem a pams. Dues preguntes abans d’entrar una mica en el fil d’aquesta història. Creieu que és clau el fet d’haver-lo conegut i tractat?
—Totalment.

—Per què parleu en primera persona en aquest llibre?
—Sóc un escriptor. No sóc ni un professor universitari ni un biògraf ni un periodista que fa biografia. És a dir, m’agrada molt investigar i crec que tinc una certa habilitat per a investigar, però, sobretot, sóc escriptor. Aleshores, em permeto d’introduir-me en el relat. Per exemple: hi ha un moment en què dic que vaig estar a punt d’heretar un moble que hi havia a casa d’en Palau, el moble de còctels, que era immens. Era una casa gran, la de la família d’en Palau. El pare, com que feia mobles, l’havia fet a mida. I aleshores dic: “Si m’hagués quedat aquell moble, m’hauria hagut de vestir cada dia com El gran Gatsby.” A tothom li fa gràcia aquesta frase, perquè no te l’esperes. Que en una biografia molt seriosa de cop aparegui aquesta llicència sorprèn tothom. Però és una llicència que crec que també serveix per a descongestionar. Per la mateixa raó, per mi és molt important haver conegut en Palau. No escriuria mai una biografia d’una persona que no he conegut. Una biografia, no. Puc fer un retrat, puc dir el que a mi em sembla, puc fer un recull d’opinions de gent que l’ha conegut, però una biografia a fons és fotut, perquè la gent diu moltes mentides. La gent construeix un personatge, construeix una ficció al seu voltant. Tots ho fem, construïm una ficció al voltant de la nostra vida. Aleshores, per desentranyar aquesta ficció, o tens un coneixement de primera mà o és molt complicat.

—Poseu en dubte la versió de Palau de bon començament.
—Perquè ell té una autobiografia feta, El monstre, i vaig voler fer el mateix que havia fet amb la biografia d’en Joan Perucho: en Perucho, quan es va fer molt gran, sempre explicava la seva vida, que era de color de rosa. Però, a veure, darrere aquestes coses que ell explicava de gran, què hi havia? I aquí vaig voler fer igual. Per això, el primer capítol del llibre parla d’El monstre, que és el contrari de la d’en Perucho. En Palau està emprenyat amb tothom, tothom l’ha maltractat. Se sent profundament infeliç, amb la família, amb la societat, amb tot. Aleshores, primer explico la versió d’en Palau i dic: “Això està molt bé, però és el que diu en Palau. Ara vegem què va passar.” I aleshores començo a desgranar tota la història. És clar, com que conec en Palau i, a més, és una coneixença de molts anys, perquè jo era molt jove quan el vaig conèixer, el 1983, tenia vint-i-un anys, i en Palau es va morir el 2008.

—Sí, el 2008.
—Vol dir que vaig conviure amb ell vint-i-cinc anys. Érem amics. Mira, quan va néixer el meu fill, en Palau va venir a l’hospital a veure la Cris i en Pau. Teníem molta amistat, el vaig veure molt i el vaig conèixer en circumstàncies molt diverses. Per tant, sabia coses d’ell, a vegades se’m sincerava. Feia un posat, però després tu el veies en el dia a dia. Sempre feia aquesta cosa dramàtica, aquesta cosa negra, trista, de solitari. Però aquells anys que va aparèixer l’Alícia a Llançà era un home feliç de la vida. Es llevava al matí, escrivia una mica, baixava a la platja, parlava amb tothom, era supereducat. Després pujava a casa, menjava d’una manera frugal, feia la becaina, i aleshores venia amb nosaltres i ens passàvem la tarda xerrant. Per això quan la gent diu: “Oh, en Palau, un home torturat i solitari…” Home, solitari, sí, però quan el vaig conèixer no era gens torturat. Afortunadament, no era així. I llavors t’adones de coses que després et serveixen. Per exemple, que era molt burgès.

—Que era molt burgès? Voleu dir que no s’hauria enfadat si li haguéssiu dit burgès?
—No, perquè era burgès. Era algú que venia d’una família burgesa, que mantenia les estructures. Era una persona molt educada, molt finament educada. Nosaltres rèiem, perquè sortia de casa (vivia en una torre sobre la platja de Grifeu) i a vegades l’anava a buscar i baixàvem junts a la platja. Ell portava una gorra i cada vegada que es creuava amb algú, saludava aixecant-se a la gorra. Hi havia dies que se l’aixecava deu vegades, fins que arribava a la platja, saludant tothom. Vull dir que era un senyor de costums educades, un senyor molt educat. I molt refinat. Per exemple, cada dia menjava arròs bullit amb un bistec petitó i una mica d’aigua de Vilajuïga. Però tenia un Camembert sempre molt bo i unes xocolatines… Tenia coses de senyor de casa bona. Quan tu ja l’havies conegut una mica, tot això ho sabies veure. I això et donava la pista després per veure una mica d’on sortia tot i com va fer eclosió com a figura pública.

—De quina família venia, Josep Palau i Fabre?
—Ve d’una família complexa: té un pare que ha volgut ser artista (que és diferent de tenir un pare artista). El pare, Palau Oller, va estudiar pintura, però per guanyar-se la vida es decanta cap a les arts aplicades i acaba, en certa manera, essent-ne presoner. Perquè ja no acaba de fer mai el pas cap a convertir-se en artista. La mare és filla d’un francès que ha arribat per aquí, pròfug, segons deia en Palau. Jo no sé si era pròfug o no era pròfug, perquè anava a les celebracions del 14 de juliol a l’ambaixada francesa. Treballava a l’empresa Ciba. Però després hi havia els avis. Les germanes del pare eren unes senyores molt catòliques i l’avi matern era un carlí de l’alçada d’un campanar. I per la banda Palau, hi havia un senyor que havia estat ric, que havia fabricat perfums. Perquè tot i que la botiga d’en Palau Oller era el Vinçon dels anys trenta, no acabava de veure tanta pompa.

—Eren burgesos.
—Hi havia, per una banda, un món burgès, un avi ric, un pare artista frustrat, però que es dedica a les arts aplicades i que a través de les arts aplicades connecta amb gent de diners a Barcelona, que compren a la seva botiga. I, per una altra banda, una base molt catòlica i molt retrògrada, que són els Oller, que són tremends, molt, molt, molt carques. En Palau sempre passava de puntetes quan parlava de les seves ties. Aquesta família Oller es va quedant sense fills i en Palau acaba sent l’hereu de tot. I aleshores té una casa al carrer de la Riereta, té una casa al carrer d’Urgell, que és la base de la Fundació Palau. Són propietats familiars. Palau viu en aquest món.

—Palau viu de renda?
—Bé, quan fa el hippie a París, no. Després, sí, quan els pares es moren. Aleshores, és clar, és un personatge rebel, però amb una base molt burgesa (per una altra banda, com molts rebels d’aquest món). És un personatge molt rebel, que es rebel·la contra aquest món, perquè considera que no ha estat a l’altura en el moment de la guerra civil.

—Es rebel·la contra aquest món burgès?
—Contra el món dels seus pares. Que és la burgesia barcelonina que primer, en un moment determinat, per catalanisme i per un cert progressisme, ha donat suport a una república burgesa (no tots, però uns quants), però que, quan arriba la guerra civil, es fa enrere. Això Palau ho viu d’una manera molt traumàtica, perquè és l’evolució que han fet els seus pares. No hi està gens d’acord. I també se sent en fals, perquè s’ha emboscat per no anar al front. I això provoca tot un bullit, que és el bullit d’en Palau. Que és una mena de cosa turbulenta, de crítica a la burgesia, de crítica a la gent de l’Eixample, d’autoflagel·lació. També té una part una mica masoquista, de rabejar-se en el dolor. En certa manera, perquè ell també se’n sent partícip, de no haver anat a la guerra, no haver anat al front. Ho diu al pròleg dels Poemes de l’alquimista.

—Tornant al pare, al llibre escriviu: “Picasso representa allò que Josep Palau Oller no va arribar a ser mai del tot: un pintor. Fins a quin punt aquest fracàs del pare es projectava en el fill? Va arribar a pensar en algun moment Palau que, de la mateixa manera que el pare no s’havia realitzat com a pintor, ell correria el perill de no realitzar-se com a escriptor?”
—Ell ho deia molt, això de realitzar-se. La paraula “realitzar-se”, la vaig aprendre d’ell. Perquè ara no la diu ningú. Aquesta cosa de “jo tinc un potencial i m’he de realitzar, em vull realitzar, o m’he de realitzar.” I ell sempre tenia aquesta cosa. I quan era jove ho tenia molt, perquè en Palau va trigar molt a publicar.

—I la guerra, que va trinxar la seva generació.
—Crec que si no hi hagués hagut la guerra civil, en Palau, tard o d’hora, hauria acabat un llibre que hauria publicat. I aleshores hauria continuat, no sé en quines condicions, però hauria continuat fent de crític literari i tenint una presència en el món literari, i hauria sigut un escriptor, i ja està.

—Però…
—En haver-hi la guerra civil, això queda frustrat, queda tallat. Desapareix la possibilitat de col·laborar a la premsa. Aleshores publica unes coses clandestines, però de què es fa uns tiratges de cent exemplars, dels quals se’n reparteixen trenta. De molts d’aquests llibres que ell s’autoeditava, a la Fundació Palau se’n conserven una colla. No es repartien tots ni de bon tros. I són uns llibres autoeditats, perquè no hi ha editorials. Després se’n va a París. A París tenia projectes, però no li acaben de sortir. Publica la primera edició dels Poemes de l’alquimista amb diners dels pares… És acceptable pensar que ell podia creure que li podia passar igual que al seu pare.

—I fins a quin punt creieu que s’emmiralla amb Picasso arran que el seu pare no va aconseguir arribar a ser artista? O és que Palau pren Picasso de model com a creador, per a la seva pròpia vocació de creador, per a la seva vocació literària?
—La marca de Picasso com a pare és contínua. Quan Palau té un problema molt greu als anys quaranta a París, perquè el denuncien i diuen que és un agent del franquisme i es troba sol, diu: “Jo sospirava per veure Picasso, perquè pensava que Picasso era l’única persona que podia comprendre el que em passava.” Diu això. Com si fos el seu pare, el seu confident, la persona més pròxima. Perquè era una cosa que només explicaries al teu pare. I sobre el pes de la figura paterna encara podem tibar més el fil.

—Tibeu, tibeu.
—Quan vaig editar el llibre Estimat Picasso, quan Palau va a Canes a veure en Picasso, coincideix amb els Crommelynck, que són els gravadors de Picasso. I Picasso li explica que està obsessionat amb un dels germans Crommelynck, perquè troba que és igual que el seu pare. I penses, coi, quin vodevil: Palau s’emmiralla amb Picasso perquè hi troba el pare que no té a prop i Picasso s’emmiralla amb el gravador, perquè s’assembla al seu pare. Quina història psicoanalítica més bèstia! Jo sempre poso l’interrogant, plantejo la pregunta i deixo al lector que faci la seva pròpia deducció.

—Per tant, us agrada fer aquest joc especulatiu.
—És més divertit que dir això és així. En la presentació que vam fer l’altre dia, en Julià de Jòdar va dir que ell veu encara més dimensió al fet que els pares el deixessin a una dida de Badalona, quan era un nadó. Continuant amb la teoria psicoanalítica, amb aquest fet el fill sent que s’ha desclòs del nucli dur familiar i que no sap quina relació té amb els seus pares. Ell no se sent estimat i això és l’origen d’un trauma. Cosa que em sembla evident. Palau deia: “La meva mare m’odiava.” I jo: “Home, ja serà menys, no? No ho sé, vols dir?” I ell: “Sí, sí, m’odiava, perquè ja es veu. Tinc unes fotos de petit, que la meva mare em fa mala cara.” A les fotos, no hi veus res. Igual que quan mires les cartes, t’adones que la mare no només no l’odia, sinó que és la mare aranya típica: “Ai, el meu fill, ai, no sé què, amb qui estàs? Amb qui aniràs? I ara, per què fas això?”

—És una mare patidora.
—Hi ha unes cartes en què la mare diu: “És que quan te n’has anat a París, és com si t’haguessin tret de dintre les meves entranyes.” Aquesta no és la idea que tinc d’una mare que odia el seu fill. Tot s’ha de matisar i tot s’ha de veure des de diferents punts de vista. Ara, sí que hi havia una situació traumàtica; a casa d’en Palau hi ha un trauma.

—Palau, quan entra a l’escola, hi és intern. Primer als salesians i després a l’Institut Tècnic Eulàlia. Primer la dida, després intern. Certament, sempre hi ha una distància amb els pares, durant la seva infantesa i joventut.
—Però és una situació que viu molta gent d’aquella època. En aquell temps, hi havia molts nens interns. També s’ha d’entendre que els pares tenien una botiga, treballaven tot el dia. No justifico els pares, no sé per què ho fan. Sí que hi ha una situació una mica nova, la d’un nen de Barcelona, intern a Barcelona.

—Palau transmet la sensació, per una banda, que no toca de peus a terra, que té un aire fantasiós, amb relació a la vida, però alhora és un home greu.
—Era una persona molt vital, molt imaginativa, i era algú amb qui no t’avorries. Crec que era un superdotat. És un nano que a disset o divuit anys ja escriu al diari la Publicitat, que aleshores dirigia en J. V. Foix. Vull dir que tenia aquest punt. Al mateix temps, té un caràcter molt solitari. Però no tenia problemes de relació. Era algú que anaves a veure amb coneguts i no es feia estrany amb ningú, era sociable. Ara, tenia un problema, que era sord.

—La sordesa deu jugar un paper, també.
—Era sord des de molt jovenet, perquè va patir un cop de pilota que li va rebentar el timpà, però no se’n va adonar fins que va ser gran. Va ser un sord sense saber que ho era durant bastant de temps. Tinc la sensació que a vegades no s’assabentava gaire bé del que passava. Per exemple, quan se’n va anar a Eivissa, perquè era un cabut i se’n va anar a Eivissa a mitjan juliol del 1936, tot i que la família li deia que no hi anés, perquè la situació era complicada, i el dia que arriba a Eivissa esclata la guerra civil. I aleshores deixen de sortir els diaris i la gent s’informa de què passa per la ràdio. És clar, de què s’assabentava en Palau per la ràdio? De res. Per què? Perquè ell no sentia la ràdio. Crec que tenia un món mental molt potent, també vinculat amb aquesta idea d’una persona molt tancada en si mateixa, sorda, i molt rica i molt autosuficient, però al mateix temps amb una certa amargor de no poder fer el que ell volia fer. Crec que era una persona molt apassionada, com molts de la seva generació, i en el món d’avui hauria estat una persona feliç.

—Per exemple, què hauria viscut diferent?
—Amb les relacions entre nois i noies era un noi molt reprimit, sempre amb escoles de capellans i després de jove amb molt poca relació amb les noies; noies molt idealitzades, però molt poc reals, sense relació concreta amb cap d’elles. I això li donava un punt de tristesa, d’una solitud una mica amarga. Per una altra banda, és una cosa que tenen tots els adolescents, oi? Però en Palau va ser molts anys adolescent. Jo et diria que ho va ser tota la vida. Va ser un perpetu adolescent de casa bona.

—De tota manera, viure a casa un ambient vinculat al món de l’art, sobretot per part del pare, deu anar directament relacionat amb l’interès que Palau té pel món de la cultura, les arts, i per acabar essent escriptor.
—Palau a casa té totes les revistes culturals de l’època: d’Ací d’Allà, Mirador, que ha llegit de cap a peus. I té informació de Picasso, de Dalí, i ha conegut Gargallo… El primer article que publica a la revista de l’Institut Tècnic Eulàlia és una doble pàgina sobre en Gargallo. Hi diu que quan coneixes un artista sempre pots matisar més bé les teves idees, i ell el coneix perquè és amic del seu pare. I després té alguna cosa temperamental, perquè és molt atrevit.

—Atrevit, en quin sentit?
—Feia crítica literària a la Publicitat i Foix li encarrega que parli d’un llibre d’en Carles Soldevila. Soldevila aleshores era oficial major del Parlament de Catalunya, era la persona que portava la Conferentia Club d’Isabel Llorach (que va portar Paul Valéry a Barcelona), director de la revista d’Ací d’Allà. Havia tingut l’article principal de la Publicitat durant una colla d’anys i l’havia deixat per escriure a La Vanguardia. Era autor de teatre, autor de novel·les… Era un personatge important. I aleshores fa una novel·la i en Palau, que per acabar-ho d’adobar és company de classe dels seus fills, li fa una crítica i el deixa com un drap brut. Molt educat, però diu: “Aquest senyor és un tou i aquesta literatura que fa és tova. I hauria de fer com Dostoievski i Poe.” I és molt divertit, perquè descobreixo una carta a l’arxiu d’en Palau que li envia en Carles Soldevila, enviada a mà, i que és d’un dia abans que sortís l’article. En Foix o qui fos del diari devia trucar al Carles Soldevila i dir-li: “Tenim un article que ha de sortir demà i tal i m’agradaria que te’l miressis, que no et vingui de nou.” En Carles Soldevila se’l mira, diu endavant, l’article es publica. Molt educadament, en Soldevila li fa una noteta i li diu: “Bé, moltes gràcies, però…”, i pacta amb el diari que al cap d’uns dies publicaran un altre article d’un altre autor, que en certa manera és una correcció del que ha dit en Palau. Llavors t’adones de moltes coses.

—De què us adoneu?
—La primera cosa, que era un paio que anava de cara. Per Palau les mitges tintes no existien. Si t’estimava, t’adorava, i si no t’estimava, t’ho deia. Anava sempre de cara. I l’altra cosa és que hi havia una societat cultural molt ben lligada, en què la gent es criticava, però es respectava. Acollien els joves amb una gran generositat, perquè pensa que en Foix, a la Publicitat, ja tenia dos jovenets, en Martí de Riquer i en Teixidor, i encara es complicava la vida agafant-ne un altre encara més jove, encara més cap verd que els altres dos. Que els altres dos eren bastant assenyats. La Publicitat era el diari més important en català d’aquell moment. Això també ens mostra quin món vam perdre. I et mostra el sentiment de pèrdua, de desaparició, que en Palau havia viscut. En aquesta recerca hi ha moments molt interessants.

—Destaqueu-ne un per acabar.
—Potser un dels moments més eufòrics de la recerca és el següent: Palau sempre m’havia explicat que havia anat a la inauguració de la Font de l’Oreneta de Viladrau. Era un homenatge que feia la Generalitat republicana a Guerau de Liost, un poeta noucentista que havia mort prematurament, i això havia creat una gran commoció. Van fer un acte oficial amb molts fotògrafs i van inaugurar una estela feta per en Rebull enmig d’un jardí i un poema de Carner… Palau sempre ho recordava com un moment extraordinari, perquè va ser dos mesos abans de començar la guerra. Aleshores vaig buscar les fotos de l’acte, i vaig trobar les fotos d’en Gabriel Casas i Galobardes i les vaig ampliar. Hi identificaves en Sagarra, en Joan Teixidor, en Riba… Hi havia tota la societat literària. I enmig de la gentada va aparèixer en Palau. Quin moment! Perquè tot allò de cop va revifar. Mira, la Núria Casas, filla d’en Gabriel Casas i Galobardes, una vegada em va dir: “Vostè ressuscita els morts.” Vaig pensar, és l’elogi màxim que et poden fer.