Julià Guillamon: “Jo crec que hi ha molta enyorança d’aquest món que s’ha perdut”

Escriure sobre la muntanya, el paisatge, el món natural; escriure al voltant de la vida de pagès, la vida agrària i rural, sobre les persones que la conformen i l’habiten encara, no és habitual avui. La desaparició de la cultura agrària ha fet desaparèixer un coneixement, un paisatge, unes paraules, una diversitat natural i alimentària, que ens ha empobrit. Possiblement per això és una temàtica poc conreada pels escriptors catalans d’ara, tot i tenir una tradició literària i uns clàssics que ens relaten amb mestria aquest món que ells sí que han viscut i han sabut explicar: Rovira i Virgili, Carner, Guerau de Liost, Manent, Ruyra, Sagarra, Pla…

L’escriptor Julià Guillamon publica Les hores noves, que ve després de Les cuques (tots dos publicats a Llibres Anagrama), dues obres que ens ajuden a recosir i recuperar aquesta cultura natural i agrària oblidada, des de la literatura i la memòria personal. Diu Guillamon que la gent té enyorança d’aquesta pèrdua. Però també diu que molta gent que va de visita a la muntanya s’hi avorreix, que li falta una educació en la mirada, afinar la sensibilitat i bastir el coneixement que ja no li han transmès.

En aquesta entrevista, Guillamon parla de Les hores noves, un llibre que fa feliç de llegir, per tot allò que ens explica de la vida i del paisatge i de la pagesia del Montseny i en fa literatura. És una mirada de tot l’any a la muntanya i al bosc, un cicle complet de la natura, des d’Arbúcies, un poble que coneix des de petit, però on es va instal·lar de manera permanent arran de la pandèmia. També denuncia la gestió urbanística de molts pobles, sovint encara basada en la depredació del paisatge. I ens parla de la influència de Josep Pla i d’altres escriptors, que ha anat llegint durant l’escriptura del llibre.

—Les cuques i Les hores noves són dues cares d’una mateixa moneda?
—Les cuques tenia una estructura que anava endavant i endarrere en el temps i aleshores hi havia una cosa que passava als anys setanta, però després n’hi havia una altra que passava l’any 2000, el següent passava l’any 1950 i el lector havia d’anar saltant. Era com una màquina del temps. En canvi, Les hores noves és més lineal. Comença en el moment que per a mi comença l’any, que és el moment que plou, després de l’estiu, que està tot sec. Plou i les plantes i els arbres fan una revifada i les acompanyes tot l’any. Vas veient tot el que passa. En aquest sentit, la narrativa és més directa. El relat té el temps de la natura. Les coses es van transformant: culls les pomes, després esporgues les pomeres, surten les flors, després hi ha les primeres pomes petites i després es tornen a collir. Aquest és el fil conductor. I, una altra cosa és que al llarg del llibre la memòria va desapareixent. Comença que hi ha moltes coses que remeten al passat i a partir d’un determinat moment és un llibre escrit en present, quasi documental, del que passa i hi ha menys flaixos de memòria.

—I aquest procés era deliberat?
—No. En els meus llibres no tinc mai una idea tancada del que faré. Quan arrenques, entres en un procés que et porta cap a llocs que et modifiquen la idea inicial. Els meus llibres comencen d’una manera i acaben d’una altra, sempre. Perquè hi ha un procés de creixement, d’aprenentatge. Una evolució que vas fent mentre vas escrivint el llibre. I en aquest llibre és molt clar. Comença en un punt que s’assembla una mica al llibre de Les cuques, perquè parlo de coses que passen en present, però remeten a històries que has viscut. Però en un determinat moment hi ha un tall, perquè hem de baixar a l’hospital amb la Cris, la meva dona. Això passa a l’hivern. I després, quan el llibre torna a engegar, la memòria ja no hi és tan present. Aleshores comença a aparèixer gent: el pastor, el que pela suros, l’esquilador de xais, el que ve a fer la sega… Gent que et trobes o que vas a buscar. I acaba essent un llibre més coral, del teu retorn a la natura, al bosc, a la muntanya, després de quatre anys de no poder-hi anar. Primer et vas trobant a tu, però després el focus s’obre i apareix el taxista, la veïna, el pagès vell, el pagès jove…

—Al principi, per retrobar-vos, remeteu en molts moments a la vostra infantesa, l’Arbúcies de quan éreu petit i l’hostal que la vostra mare regentava els estius en aquesta població del Montseny.
—El llibre té dos vessants. Hi ha una part personal i una part social. La part personal és la història de com t’has convertit en un indígena. En un moment al llibre es diu: “Som com indígenes d’unes tribus llunyanes que vivim amb els avantpassats.” Això és l’evolució personal. Però després hi ha la part social, col·lectiva, del canvi cultural que hi ha hagut des d’un món on la gent vivia molt propera al món de pagès. Jo ho he anat entenent després. Per exemple, quan era petit, l’Angelina i la Carmeta de cal Gall tenien aquest renom perquè havien passat per una masoveria que es deia cal Gall. Feia poc que vivien al poble. La gent venia de pagès. En canvi, ara, tres generacions després, la gent és molt urbana als pobles, també. Hi ha hagut un tall cultural. I el llibre explica aquest tall cultural del que ha passat entre la gent que encara tenia les arrels clavades a la terra i la gent d’ara, que només veu la muntanya per fer-se selfies o fer un pícnic al mig del bosc o per anar en bicicleta.

—Certament, es veu tota la cultura natural i agrària que hem perdut. Això fa que no només hi hagi un punt de vista, sinó també una posició ideològica.
—Per una banda, hi ha una certa tristesa, però també una mica de mala llet, perquè penses “com ens han pres el pèl!”. Dels anys setanta fins ara s’ha desarticulat tot el moviment ecologista, els ajuntaments construeixen on els dóna la gana sense que ningú protesti, més aviat la gent aplaudeix la construcció de cases aparellades en llocs on no s’haurien de fer. I la destrucció del paisatge no tan sols no s’atura sinó que continua, perquè hi ha una manca total de sensibilitat. Socialment, hem fet quatre passes enrere, això és indiscutible. No hi ha sensibilitat. Vas a Llançà o a Colera i només pensen on més construir. Tot està saturat, els cotxes i les carreteres ho han destruït tot. Som en aquest món. Però tenim una mena de ficció, d’imatge, que és la de passejar-te per un bosc i fer-te un bany de bosc.

—Hi ha un moment que parleu del Montseny convertit en parc urbà de Barcelona. I recordeu alguns dels oficis vinculats al bosc: “Tota la vida s’han plantat suros per fer taps. Alzines per fer llenya. Castanyers per les castanyes i pels cèrcols de bóta. Faigs per tenir fusta per fer mobles bons. Però em revolta aquella idea dels boscos com a espais verds entre pobles suburbials, polígons i carreteres.”
—És clar. El Montseny, un parc urbà de Barcelona? Que ens hem tornat bojos, o què?

—I, alhora, dieu que la gent ocupa la muntanya, però no sap què fer-hi i s’hi avorreix: “Tinc la teoria que la gent s’avorreix a la muntanya. No sap què mirar, no sap què fer. Per això organitza pícnics o van en bicicleta: per superar el buit vital. ‘Els ciclistes són els nous existencialistes’, dic tot tibat.”
—Jo sóc molt de fer rutes. I tinc un amic que em diu: “No et canses d’anar sempre pel mateix lloc?”. Però és que no és mai el mateix lloc. Cada dia és diferent. És la sort de poder estar-te un any al mateix lloc i poder sortir cada dia. I veus la romeguera que primer és petita, després creix, s’estira, es fa verda, després vermella, fa les flors… I això va canviant cada dia. I després també canvia segons el sol, si ha plogut, si fa vent, etc. És un espectacle. És clar, com més mirada tens i més sensibilitat tens, més bé t’ho passes. La gent que va al bosc o a la muntanya i no coneix cap dels arbres que es troba… N’hi ha molts, d’arbres, i cadascun té la seva història. El tall ha estat tan radical, que la gent no sap què fer al bosc, i va en bicicleta. I s’ha arribat a aquesta cosa de pensar que la bicicleta és una cosa natural. No, la bicicleta és una cosa artificial. I més, fent curses. Hi ha hagut un tall molt bèstia en tres generacions: dels nostres avis a nosaltres.

—I amb la pandèmia alguna cosa a canviat, per bé o per mal?
—Per mal. Perquè s’ha massificat tot molt. Hi ha un tòpic que s’ha fet servir molt, però que trobo que és cert: la gent encara té la idea de l’oest americà. Del cowboy que conquereix un lloc, el devasta i després se’n va a una altra vall a conquerir-la. Però el món d’ara és diferent, no és el del xèrif Buddy, és el del Buzz Lightyear: anem en una nau espacial i s’ha de viure amb el que hi ha a la nau espacial. I això no ho tenim al cap. Es continua vivint amb mentalitat depredadora. I això és fatal, perquè tu has de preservar algunes coses si vols que es conservin. Per exemple, a mi les salamandres em toquen molt de prop, perquè les he convertit en una mena de símbol vital. A Arbúcies tenim localitzats dos llocs molt especials, santuaris de salamandres. Són llocs molt reservats. Doncs un dia, ho explico al llibre, en un d’aquests llocs m’hi trobo una gent fent un pícnic. I a l’altre lloc, un dia organitzen una cursa popular i la fan passar per allà. Vuitanta o cent persones passant per allà. Home… Vivim en un món antropocèntric. Tot allò que es fa ha de ser un benefici per a les persones. I això no va així. Quan un espai és de protecció integral, és de protecció integral. No es protegeix perquè sigui un reclam turístic. Som en un món difícil, on es considera que les persones tenen una prioritat absoluta sobre tot. És clar, això no va així.

—En el llibre hi ha el fil conductor de les pomes. Hi ha un moment que ens presenteu el vostre amic Emili Soms que té un pomerar on fa vint anys que recupera pomeres de varietats diferents de la vall d’Arbúcies. En té plantades més de cinquanta varietats! És un patrimoni vegetal que també es va extingint. I dieu: “Cada poma és una casa de pagès perduda.” Catalunya, com diu el naturalista Martí Boada, és un país de bosc sense saber-ho. El 70% del territori és bosc a costa de la destrucció del món agrari.
—És la diversitat, la diversitat alimentària, la biodiversitat… I la pèrdua de gust de les pomes que mengem del súper. I la pèrdua dels noms de tota aquesta varietat de pomes. A mi m’agrada molt el món de pagès, perquè la gent de pagès sap moltes coses. Preguntes a un pagès: què és això? I et diu que és la cugula i després descobreixes que la cugula surt a l’obra d’en Verdaguer i a la d’en Sagarra. Això m’emociona. En un altre moment del llibre, apareix el pagès de Santa Obina que, tot i que ara allà és ple de bosc, ell diu que ho veu tal com era i recorda tots els noms de les feixes: el camp de dalt, el camp de baix, la feixa del canyer, la feixa de la soca, la feixa de la pomera blanca, la feixa de les oliveres, la feixa rosta… I se’n sabia fins a cinquanta.

—Aquesta reivindicació d’equiparar la cultura agrària amb la cultura urbana em recorda l’artista Perejaume.
—Sí, però Perejaume té una visió de la bellesa de la natura sublim i gairebé religiosa. Jo no, jo sóc petaner i de peu pla. Quan en el llibre surt una cosa que és extraordinària com les pomes, es recuperen, supervivents, dins de boscos de pins. No és la natura preservada i mitificada. Aquí tot és a peu pla. Quan surten les camèlies, que és una flor esplendorosa de final d’hivern, el pagès t’explica: “Nosaltres cultivàvem patates, però al costat van venir uns que van posar un planter de jardineria. I aquestes camèlies que veus són dels trossos que llançaven i que la meva mare va plantar.” És a dir, que fins i tot una planta amb una flor esplendorosa sempre té un origen humil. Dec ser franciscà jo. En el llibre hi ha un festival de plantes de marge. Només hi surten plantes humils i insignificants, però sense haver-me fet el propòsit que fos així. No hi ha una peça sobre el faig, per exemple, recordant el poema de Guerau de Liost, “Avets i faigs”. Hi ha una mirada sobre les coses petites. Allò petit és el que més m’agrada, el que més m’interessa.

—Després, sobre aquesta tria de coses petites, s’ha de construir literatura. I per captar el moment i recordar-vos-en, feu fotos, notes de veu…
—Per intentar copsar l’instant. En el llibre hi ha dos moviments. Un moviment de llarga durada, perquè la vegetació i el paisatge fa uns canvis lents. Però també hi ha l’instant. Un aranyoner florit dura dos dies i s’acaba. Per això en el llibre també hi trobes els moments de copsar l’instant. Potser aquests moments són els únics sublims del llibre.

—Aquest interès pel món natural, pels arbres i les plantes, pels insectes, per tenir-ne un coneixement, no s’improvisa. En el vostre cas, ve de lluny?
—Per una banda, com que jo venia de Barcelona, aquest món d’Arbúcies i del Montseny era un món que em sobtava molt. I per això recordo coses que la gent del poble ja no recorda o que ho té, però no ho té fresc. Per exemple, quan era petit recordo que un home del poble va caçar una guineu petita i la portava lligada amb una corretja com si fos un gos. I, per altra banda, i això lliga amb Josep Pla, quan vaig començar a anar a la muntanya no sabia res, molts arbres i plantes no sabia com es deien. I va ser llegint els clàssics que vaig veure que aquests clàssics ja sabien de què anava aquest món. Tu llegeixes Pla i veus que Pla sap de què va: com se sega, què es fa a la casa de pagès i què fan els pagesos… És clar, quan vaig començar a llegir aquesta literatura vaig entendre que allò que jo volia explicar ja n’hi havia uns que ho havien explicat. Diferent de mi, perquè jo vinc del món industrial, però això va ser la primera via d’entrada cap a la verbalització de tot això.

—Quina edat teníeu aleshores?
—Devia tenir uns trenta anys. Perquè vaig començar a anar a la muntanya i a fer excursions llargues quan ja era gran. Al principi feia una literatura molt urbana.

—I comenceu a llegir els nostres clàssics i descobriu que tenien aquest coneixement de la cultura agrària i natural i sabien posar-hi els noms.
—El que m’emociona dels clàssics és l’exactitud. Llegeixes Marià Manent i et parla d’un clavell de moro i sap què és un clavell de moro i es nota que n’ha vist moltes vegades. Mentre escrivia Les hores noves llegia els clàssics. Un dia, llegint un poema de Guerau de Liost que parla d’una pomera vella, en un moment determinat parla d’un gaig que mossega una poma i se’n torna al bosc. I resulta que això mateix m’explicava uns dies abans l’Emili Soms dels gaigs i les pomeres. Això és el que m’emociona dels clàssics. No és una cosa reverencial sinó el fet de pensar que el poeta havia vist moltes pomeres i molts gaigs junts. És una descripció amb unes paraules literàries però amb un nivell d’observació gairebé científica. I Ruyra, que escriu que les mongeteres semblen pagodes xineses! Tota la vida, per sempre més, he vist les mongeteres com pagodes xineses. I aquestes coses són les que m’emocionen. Els clàssics els sento com els meus contemporanis.

—En aquest llibre, començant pel títol i atenent el que dieu a la nota final, heu llegit sobretot Josep Pla durant tot el procés d’escriptura.
—Una vegada, fa molts anys, llegint Les hores, una obra de Pla del 1953, vaig pensar: “A mi m’agradaria fer això.” I sempre m’havia quedat la cosa de dir: “Si pogués explicar aquesta cosa que va passant, que avui és així i demà canvia una mica i un dia fa un salt gran…” Aquesta fluïdesa del temps que sap escriure en Pla. I hi ha algunes coses que sense llegir Pla no hauria fet. Per exemple, la part de Barcelona. És clar, tu tens la idea que t’has quedat a Arbúcies per fer un llibre i de cop succeeix un problema de salut i has de deixar Arbúcies i tornar a la ciutat. I pensava: “I ara què passarà?” Però vaig veure que en Les hores d’en Pla hi ha bastants textos sobre Barcelona i que, per tant, s’hi podien col·locar tres textos sobre Barcelona i no passava res. I ara trobo que al llibre li va bé aquest tall. Introdueix un aspecte dramàtic que no te l’esperes i quan surts d’això el llibre pren un altre aire. És un moment d’intensitat, de clímax, que està bé. També em va agradar molt de Pla les percepcions atmosfèriques. A Les hores, el meu text preferit és on Pla explica que és l’octubre i hi ha una ballada de sardanes al costat del mar i hi ha hagut vent de gregal i tot està humit: els músics que toquen, la gent que balla, el so… tot és humit. Descriure la humitat és molt difícil i està molt ben fet. En el text on parlo d’aquesta samarreta que porto hi ha l’acció climàtica. Sense llegir Pla no se m’hauria acudit. Perquè ara vivim el clima d’una manera tan diferent…

—Amb tot, remarqueu que el llibre no planeja.
—És que jo vinc d’un món sense Pla. Hi ha gent que és planiana de tota la vida. Jo, no. Jo sóc un reconvertit. Quan tenia vint-i-cinc anys era un modern. És ara que m’agrada.

—A la nota final també expliqueu: “El primer text sobre natura (fins a aquell moment escrivia literatura postindustrial) el vaig començar més o menys cap al 1994 i es titula ‘El Vilar’, sobre un mas a prop d’Arbúcies que ara és una casa de turisme rural.” Però diria que és més tard quan pren forma la temàtica, quan comenceu a escriure articles al diari sobre el món natural i connecteu amb els lectors i això us esperona.
—Les hores d’en Pla es llegeix com un llibre, però són articles de diferents èpoques barrejats. Ho trobo admirable perquè fa una sensació de continuïtat en el temps, sembla que el llibre sigui fet d’una tirada. Perquè si tens això al cap, tota la vida et volta. Jo vaig començar amb “El Vilar”. Volia explicar una passejada per la muntanya, amb tota la problemàtica de desarrelament, d’alienació d’un personatge de ciutat. El meu model eren les novel·les artúriques, perquè sempre hi ha un cavaller que és rebutjat per la societat i vaga pels boscos. Ho vaig fer, però no vaig acabar-ho. I anys després, quan vaig començar a fer aquests articles literaris que dius, al principi anava amb peus de plom perquè pensava: “Estic en una secció de cultura i en aquest país nostre la natura no se sap ben bé on cau. El diari amb molta generositat em va deixar anar fent. La sorpresa va ser veure que a la gent li agradava. Vaig veure que quan publicava un article d’aquests tenia molt de retorn. Perquè jo crec que hi ha una gran enyorança d’aquest món que s’ha perdut. La gent és conscient que ha perdut uns coneixements, un llegat i tot això. I hi ha gent que té sentiment d’enyorança. I quan surt algú que ho explica i, a més, amb ganes que s’entengui (perquè a mi m’agrada acompanyar el lector), doncs funcionen molt bé. Sempre tinc un retorn quan escric de natura. I això et dóna confiança.

—Les hores noves, tot i que és un títol que ens projecta cap endavant, sembla que tanca un cicle, després d’escriure Travessar la riera i Les cuques. Cap on aneu ara?
—És un esforç fer un llibre així. I no és fàcil. No sóc Ruyra. Tenim el llenguatge que tenim. I tinc la sensació d’haver-me buidat. I ara el que he fet és acabar les memòries dels anys vuitanta.

—Unes memòries dels anys vuitanta?
—L’estiu del 2016, que va ser l’últim que la Cris estava bé i que vam anar a Llançà, un estiu que va ser molt feliç, vaig començar a remenar el que després ha estat La fàbrica de gel. I treballant aquest llibre vaig entrar en una mena de cuc temporal i em vaig despertar als anys vuitanta. I vaig començar a escriure sobre aquells anys. Era com una continuació d’El barri de la Plata, però on els protagonistes ja no són els pares sinó el noi. I així com El barri de la Plata és un text dramàtic, aquest dels anys vuitanta és més còmic. Aquell estiu, cada dia anava a escriure en un bar i escrivia rapidíssim. En van sortir tres-centes pàgines. Però quan la Cris va tenir el vessament cerebral, d’entrada vaig pensar que no podria continuar escrivint el que tenia a mig fer, perquè ja no era la persona que havia escrit les primeres parts d’aquells llibres. La part final d’El barri de la Plata, que em quedava per tancar, la vaig escriure prou de pressa. En canvi, aquest dels anys vuitanta em feia respecte. Era un llibre tan divertit, simpàtic, ple de xafarderies… Però aquest estiu, finalment, hem tornat a Llançà. I va ser arribar i proposar-me de tornar al llibre. Vaig agafar el fil allà on l’havia deixat i ja l’he acabat. Bastant amb el mateix to. Ja el tinc fet. I ara sí que sento que és un final d’etapa. Ara només em falta acabar la biografia de Palau i Fabre. Però això és l’obra de la Seu.