Julià de Jòdar: ‘Govern de concentració nacional i mobilització popular, vet aquí la fórmula per a arrencar’

Julià de Jòdar (1942), té el diploma d’enginyer físico-químic, però es va acabar decantant per les humanitats. Es llicencià en història, es féu dramaturg i sobretot novel·lista. I darrerament, molt implicat en la política, va ser un dels deu diputats de la CUP durant la legislatura passada. Ara es mira l’actualitat amb un punt de distància i la comenta a Twitter, on té un compte ben actiu. El badaloní De Jòdar rep VilaWeb a casa seva, a l’Eixample barceloní. En aquesta entrevista mira d’explicar-se quines vies de sortida té la situació actual.

—Actualitat obliga: com el valoreu, el segon pas al costat d’Artur Mas?
—Una troca difícil de descabdellar: el seu problema personal, el cas Palau, el futur del PDECat-JuntsxCat, la presidència de la Generalitat…El primer fil d’on tirar és el cas Palau, que confirma les raons de la CUP per impedir la seva investidura fa dos anys. En última instància, Mas deixa pas al nou poder presidencialista d’en Puigdemont (d’altra banda, el principal atot del PDECat, confirmat per la victòria de la llista encapçalada per ell) pensant a tornar d’aquí un temps amb una formació ad hoc a partir de l’evolució de JxCat. (Una llástima que no s’hagués confegit una llista 1-O, que hauria pogut reflectir un poder popular viu i en cru, després de les anades i vingudes d’un octubre desaprofitat per les misèries intrapartidistes.).

—I com avançaríeu políticament, ara? Us vam llegir piulades a Twitter que deien que tenint un govern no n’hi ha prou. Que calen unes altres vies. Quines altres vies?
—Essent fidel als dos milions llargs de persones que han votat per la independència –que quedi clar: per la independència, i no per tornar a l’autonomia, com volen els unionistes perdedors i acòlits. Cosa que vol dir mantenir el torcebraç pel poder propi enfront de l’estat, amb instruments creats ad hoc per a la mobilització popular, i atenent, sempre, a les relacions de força de cada moment. Ara com ara, la lluita antirepressiva em sembla un combat polític del més alt nivell contra tots els aparells conjuminats de l’estat i els seus esbirros polítics. Cap govern independentista, lleial als seus votants, no pot tornar al llit de Procust de la constitució espanyola i el poder delegat des d’aquesta constitució, com recomanen veus lligades a tots els conglomerats dels poders dominants. I qui no hi estigui disposat, que no hi entri, o que no formi govern. L’anomenada ‘estabilitat’ o els projectes de ‘governs de tècnics’ són marrades sense futur: el poder de l’estat ens vol captius i desarmats, no ens permetrà d’acumular forces des d’una Generalitat intervinguda directament o indirectament, via control econòmic, recursos al TC, querelles sense treva, condemnes d’imputats, actualització del 155 per posar bastons a les rodes, etcètera. Els mecanismes repressius a tots els nivells són l’estratègia política espanyola; i l’hem de derrotar en tots els fronts, no pas limitant-nos a la defensa de les institucions autonòmiques –el marc desitjat pels que obliden massa fàcilment la lluita real de la gent aquests anys

—Com la solucionaríeu, la investidura de Puigdemont, des d’un punt de vista pràctic? Ha de tornar? S’han de fer caure noms de les llistes, i deixar que pugin nous diputats? O tot el govern a treballar allà (idea de Xavier Roig)?
—La investidura de Puigdemont, lamentablement, és una de les moltes escaramusses que ens tocarà d’abordar si ens quedem empantanegats en el nou ordre mental creat per la repressió de l’estat. La qüestió prèvia és: president, per a fer què? Si entenc bé la posició de Puigdemont, a partir de la doble legitimat que tragina (encara és el president de Catalunya contra la usurpació de l’estat i, a més, l’independentisme ha guanyat en camp contrari), sembla que no està disposat de cap manera a tornar a la fase autonomista. Per tant, tots els pactes, marrades, legalismes i altres argúcies que es posin damunt la taula han de tenir present que un govern lleial als seus votants (des de l’1-O fins al 21-D) no pot sinó recomençar la guerra allà on l’havíem deixada en la disputa del poder a l’estat; contràriament, tant se valdria de posar un president tècnic, o de compromís, o de transició, o un titella, etcètera, que només representaria una nova submissió, amb promeses a llarg termini, o sigui, acceptant dissimuladament l’ordre repressiu constitucional. Ens diran que això és desafiar de nou l’estat, que la repressió serà molt més dura, etcètera, però, és clar, no podem invocar mandats democràtics i, alhora, negar-ne el contingut: la nova majoria independentista en tràmit de formar-se és això: independentista. I no pas autonomista, que per això ja hi eren els unionistes perdedors. I ha estat votada, la majoria independentista, per tornar-hi i no per resignar-se. Contràriament, admetria que el 155 i el 21-D eren per a tornar a la cleda constitucional. Govern de concentració nacional i mobilització popular, vet aquí la fórmula per arrencar.

—Feu crítiques a la gestió post-1 d’octubre? Què hauríeu fet de diferent? I teniu elogis per a la gestió post-1 d’octubre? Què es va fer ben fet?
—Des dels fets del parlament del 6 i el 7 de setembre, els blocs en presència ja estaven en posició de combat; entre la Diada i els fets davant la conselleria d’Economia, la temperatura política del carrer havia d’haver fet veure al poder instituït de la Generalitat que allò anava de veres, que la mobilització popular era de debò. I, és clar, la República va ser als carrers entre l’1-O i el 3-O, portada per la voluntat irrenunciable i incorruptible de la gent autoorganitzada, més enllà de les institucions i més ençà de pactes de conveniència entre mestretites del poder, encara esclau de la lògica autonomista i de la política de despatxos. El dia 10 d’octubre ja va ser catastròfic, perquè va atorgar la iniciativa a l’estat, grogui des de l’1-O. I, malgrat tot, la proclamació de la República s’havia de fer petés qui petés. Recordeu el Delacroix de ‘La Llibertat guiant el poble’: on s’és dit que havíem de passar el dia cantant ‘les nenes maques al de matí…’? Les estructures d’estat eren un constructe jurídico-polític necessari, sens dubte, però el pas ‘de la llei a la llei’ era un imaginari que deixava coixes les institucions de nova planta, perquè menystenia, o negligia, el moment de la força. De la força continguda en la gent mateix, ep! El dia de la proclamació de la República calia tenir centenars de milers de persones ocupant Barcelona. Diran que hi podia haver hagut morts. Però només una banalització de la història, i, alhora, del sacrifici de la gent, fa que els pedants i paternalistes diguin, a posteriori, què calia fer o què no calia fer. Però el fet cert és que érem on la gent volia que fóssim; i no es pot ignorar que aquest país, en nom de la seva llibertat, n’ha deixat milers, de morts, encara mal enterrats anònimament. I que n’hi ha que, si s’haguessin quedat a casa, no haurien perdut un ull l’1-O. Només els ‘sofà-pensaires’ raonen en aquests termes, perquè, a l’hora de la veritat, la gent troba en la pròpia solidaritat les maneres de resistir i de vèncer.

—La dreta catalana és més rupturista que no l’esquerra espanyola?
—Pel que fa a la qüestió de l’estat, sí, perquè, menada per la dinàmica històrica, s’ha vist obligada a posar en risc el seu control del poder i obrir pas, alhora, a possibilitats de canvi social que no controla. I és una pena que l’esquerra catalana –o el que en quedi– no sàpiga aprofitar el corredor obert per facilitar el protagonisme de les masses populars al poder en aquest moment històric. Per la banda de l’esquerra espanyola, si, per fas o per nefas, es manté dins la carcassa de l’estat i el règim del 78, tampoc no sembla que pugui fer gaires ruptures socials, oi?

—Carles Puigdemont és dreta catalana?
—En aquestes circumstàncies, la qüestió de classe s’ha de matisar. És evident que, per militància, història política com alcalde, i tarannà personal, Puigdemont és un home de la dreta catalana inquieta per la qüestió nacional, però no em sembla representatiu, per exemple, del sector negocis que ha manegat durant anys Convergència. Però la història, i les seves decisions personals, l’han col·locat en un punt de confluència entre l’evolució de les institucions cap a una nova legitimació, un cop el poder autonòmic s’ha trencat, i el poder popular expressat amb una nova consciència nacional i, es vulgui o no, social. D’aquí, el paper una mica cesarista, i àdhuc Tarradellista, de la seva posició actual, que sobrevola, reivindicant la seva legitimitat, els interessos de classe i de partit que pugui traginar. Si el procés hagués estat acompanyat d’un trasbals social profund, Puigdemont no hauria servit als interessos de la dreta catalana i l’haurien defenestrat des del seu propi partit. Com que això no ha tingut lloc, ha fet de soldadura entre la seva gent i el carrer, amb una barreja de populisme civilitzat i d’honradesa personal que els hi ha permès de guanyar el torcebraç a ERC i de garantir la permanència del projecte PDeCat/JuntsxCat.

—ERC i la CUP sumen més diputats que PSC i comuns. També a la demarcació de Barcelona. Com ho valoreu?
—La barreja ERC-CUP és equívoca: en matèria social, ERC ha fet la viu-viu al llarg de la legislatura passada, com prova el pressupost que la CUP va voler millorar, deixant-se ungles i celles pel camí, per tal de poder fer el referèndum –les molles del qual han anat a parar a Puigdemont el 21-D com a ‘vot útil’. De manera que, si pensem en transformacions socials, la socialdemocràcia liberal d’ERC no lliga gaire amb els pressupòsits i les pràctiques anticapitalistes de la CUP. I, de fet, considero que ERC encara podia haver millorat els seus resultats sense aquesta timidesa social.

—Per què ERC té molt més vot que la CUP a l’àrea metropolitana de Barcelona?
—La CUP ha ‘patit’ l’efecte Puigdemont a l’exili i l’efecte Junqueras a la presó; i ha ‘patit’, igualment, per la seva exigència de fer front sense embuts a la repressió de l’estat, com han demostrat els seus regidors i alcaldesses. Una exigència que no té rèdits electorals immediats. N’hi ha que pensen que, si s’hagués desmarcat molt abans del bloc de govern no hauria sofert tanta pèrdua de vots: són els mateixos que ignoren que l’1-O es va fer gràcies a la CUP. I que els engranatges subtils entre qüestió nacional i transformació social no són a l’abast només de la política organitzada, sinó en les consciències sorgides de pràctiques reals, amb la qual cosa sovint les realitats ens agafen amb els pixats al ventre.