Les banyes del toro

I

Temps era temps, l’independentisme de masses sobrevingut els últims quinze anys (manifestació del juliol del 2010) presumia de “transversalitat” –encara avui l’ANC en fa un senyal d’identitat–: tothom hi era convidat, a la taula d’en Bernat, i si no hi eres, hi tenies un lloc reservat. Enguany, això semblaria que tot això s’ha acabat: el “nacionalisme català”, segons un subscriptor d’aquest diari, estaria representat, en exclusiva, pel partit que arreplega tot el ressentiment i la frustració del moviment fins el Primer d’Octubre. Els comentaris d’altres subscriptors a la notícia de la detenció de tres membres de la CUP pels Mossos d’Esquadra per l’atac a una parada d’Aliança Catalana (vegeu VilaWeb, 15 de març) fa basarda: la CUP serien des d’una “colla de violents colonitzats per policies nacionals” passant per “persones sectàries, ressentides, talibans”, fills de “famílies benestants… que ataquen persones que intenten explicar el seu ideal”,  que fan “més por que els de Vox”: o sigui, una “extrema esquerra [que] agredeix el nacionalisme català (¡?)”. Importa poc que la CUP sigui l’actual avatar d’un  independentisme (d’esquerres) que va sostenir la memòria de la nació popular quan no n’hi havia cap, de moviment ni de partit, que la representés. Amb un grau no menor  d’ira i menyspreu, reben partits, entitats, o persones, en comentaris a articles diversos d’aquest mateix diari, que tampoc no en surt estalvi. És sabut que, en temps de desgovern, o de governs titella, la irracionalitat i la demagògia són la manifestació “intel·lectual” de l’uomo qualunque.  

Som davant la caricatura històrica d’un temps d’entreguerres (aquí, entre Espanya i Catalunya). La primera guerra, entre el 2017 i el 2024, va acabar en derrota catalana per la claudicació dels lideratges partidistes, la inexperiència de les entitats independentistes i la repressió espanyola. Va fer figa l’estratègia basada a aconseguir una independència consensuada mercès a l’empenta política, organitzativa i moral d’unes masses mobilitzades sota el signe de la democràcia, el pacifisme i l’ordre social establert. L’efecte més aparent, però no més significatiu, haurà estat el col·laboracionisme amb l’estat espanyol d’uns partits independentistes doblement derrotats: per la repressió des del 2017 i per la pèrdua de la majoria al parlament el 2024. No obstant això, és més rellevant, a parer meu, el desinflament del gruix de la base independentista, ressentida, un cop més, per la nova “traïció dels líders” i incapaç de suportar la imatge de la pròpia incapacitat per a reprendre l’ofensiva a través de les entitats que, en temps més feliços, podien fer sortir al carrer centenars de milers de persones a toc de xiulet. 

II

No menys singular, però gens anòmal, en temps d’entreguerres, és girar la por, induïda per la ferocitat d’un estat poderós, contra dos “enemics” que en fan un tot. El primer “enemic” dins els propis rengles –abans “transversals”, com hem dit– seria representat per agents dels partits camuflats al si de les entitats, per infiltrats de la policia, o per destructors de l’ordre social (“com en temps del 36”, remarcava un altre dels comentaristes de la notícia a dalt esmentada). 

El segon “enemic” amenaçaria la nació, des de la base de la reproducció, per raons etnoculturals (bàsicament, religioses), com a instrument d’una conspiració mundial contra els valors d’Occident i de l’essència de Catalunya –la “nació pura”. El fet que segones generacions d’aquest “enemic” assenyalat s’hagin integrat mercès al treball, l’ensenyament i la llengua (vegeu reportatge d’Emma Granyer sobre Salt en aquest diari, 14 de març), encara abonaria més, en comptes de negar-la, l’amenaça contra la “nació pura”. Res que no s’hagi viscut a Europa en temps d’entreguerres ètniques, religioses, socioeconòmiques o polítiques. I tant se val l’etiqueta que es deixin penjar els seus missatgers: les paraules parlen per ells encara que els fets no ho facin (encara). 

A partir d’aquestes premisses, com serà la segona guerra? N’hi haurà, de guerra? Perquè n’hi hagi, caldria, en primer lloc, reunificar els rangs del moviment independentista. No s’hi val a reclamar, des de cap posició ideològica, el “mandat democràtic” del Primer d’Octubre: en aquest sentit, si no hi ha materialització de poder al carrer, les institucions són mortes. Haurà de ser des del propi moviment, que es creï una nova realitat de poder nacional. En tenen cap visió, els partidaris de la “nació pura”? Mirem-ho de prop.

El partit de la “nació pura” (uso el terme “partit” en sentit ampli, de “tendència”, no pas d’organització política), sorgit de la frustració del moviment derrotat en la primera guerra esmentada, tira a matar contra tot allò que es mou a fi d’esdevenir un moviment de masses difús, agitador ideològic i activista social –no pas militant ni militaritzat, en el sentit clàssic dels moviments d’entreguerres que hi serien pròxims. La seva manifestació electoral, Aliança Catalana, no pot quallar en majories sense crear el miratge d’una “transversalitat” en defensa de la nació amenaçada de mort. Però és una “transversalitat” fula, basada en el negativisme o, si es vol, en el pessimisme que pretendria combatre, mentre la realitat social és bellugadissa, complexa i indòcil a les simplificacions. En canvi, la “transversalitat” real –social, ideològica, cultural, política–, que va alimentar el moviment i és un dels “valors” fonamentals de la mobilització durant la primera guerra, és ignorada –o sembla ser-ho– olímpicament pel partit de la “nació pura”: en aquest sentit, rema al marge de la realitat profunda del moviment. 

Com podria, doncs, realitzar la independència, el partit de la “nació pura”, si només tira pel seu compte? Només obrint tres fronts alhora: contra l’estat espanyol, contra l’“enemic” al si del moviment i contra l’“enemic” al si de la nació. Unes combinacions de què sempre sortirà perdedor. Encara que assolís les condicions prèvies al Primer d’Octubre, el partit de la “nació pura”, per si sol, no pot fer res contra l’estat espanyol: necessitaria una força militar que Catalunya no li pot proporcionar –no tenim la potència financera i industrial indispensable– o l’auxili d’una potència exterior que la nostra posició geopolítica no propicia (i encara menys si concita l’enemistat de tota la Mediterrània nord-africana i llevantina). Hi hauria, igualment, la possibilitat que, a canvi de promeses avançades d’autogovern, l’estat trobés l’auxili dels partits catalans per a aïllar el partit de la “nació pura” (si aconseguia un veritable èxit electoral) d’un nou consens polític Espanya-Catalunya. I també hi cabria la possibilitat que l’espectre de centre-esquerra –incloent-hi l’independentisme d’esquerres–  formés una aliança electoral per deixar en clara minoria  el partit de la “nació pura” al parlament. I així successivament.

On anem a parar, en aquesta segona guerra que s’està covant contra la prepotència “pacificadora” de l’estat i la gansoneria mesella del govern Illa? El partit de la “nació pura” té com a funció ideològica aïllar el moviment respecte a la societat: només n’agita el fantasma, però no n’inquieta la realitat. No els trobareu, els seus partidaris –ni hi són ni hi seran–, a les estacions de Rodalia, en les mobilitzacions en defensa de la llengua, a la Bressola de Perpinyà, en l’organització  unitària de la  Diada –van contra els “okupes”, però no contra els fons voltor. En conseqüència, estan arraconats a una doble tasca complementària: 1) auxiliar les dretes catalanes imposant a les xarxes el discurs de l’“ordre” i fent-los pessigolles a compte d’enquestes electorals i denúncies amb la boca petita; 2) auxiliar el sistema-estat assenyalant “enemics” de l’ordre però no creadors del desordre capitalista; denunciant persones i organitzacions “sospitoses” però no repressors, jutges i corruptes d’estat; alimentant recels i desconfiances contra l’“enemic” però estalviant-se de disparar contra la connivència econòmica, jurídica i policial enfront de la desigualtat social regnant. Així és, i així ha estat sempre, en totes les fases, entre el desordre provinent de la derrota i el nou ordre que ens volen imposar des de l’estat opressor: la “pacificació” espanyola va de bracet amb el “discurs de l’ordre” del partit de la “nació pura”. I la seva organització més vistosa, Aliança Catalana, fa la tasca del verí que paralitza la víctima sense arribar a matar-la, perquè es troba en un ecosistema –el català– on no són pensables formes complexes d’organització superior com exigeix la construcció d’un estat. En aquest sentit, el “nostre” partit de la “nació pura” és una pobra caricatura (valgui el rodolí) dels moviments populistes d’extrema dreta de què no vol saber, per a poder “victimitzar-se”, mentre predica l’exclusió del proïsme que no respongui al seu imaginari de puresa.   

Al que hi resta de sa, dins del moviment, li toca d’agafar el toro esquerp per les banyes.