Julià de Jòdar (1942) és escriptor, articulista de VilaWeb i membre del nou secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana. La setmana passada, es va filtrar a la premsa un document intern de l’ANC, signat per Julià de Jòdar, que s’haurà de debatre aviat dins l’entitat. Aquest document, que De Jòdar accepta que és seu, aporta dos elements interessants: veure Catalunya com una colònia maltractada per la metròpoli i la necessitat de lluites noves, més intenses, més combatives, pensant en el futur. VilaWeb va entrevistar Julià de Jòdar dimecres per parlar d’aquest document, però també de la Diada i l’actualitat política.

—Un dels elements que surten en aquest document és considerar Catalunya una colònia.
—No és res de nou. L’independentisme d’esquerres, del qual sóc militant, ho diu des de la seva creació. El Comitè Català contra la Constitució ja ho denunciava quan es va presentar el 1978. Hem estat tractats com una colònia políticament, en el sentit de no ser reconeguts amb el dret d’autodeterminació, cosa que, des del punt de vista del dret internacional, podem exigir i hem d’exigit. I som tractats econòmicament com una colònia, amb una extracció anual, una espoliació de 22.000 milions d’euros l’any. Això representa un atac continuat contra les estructures de país bàsiques (sanitat, educació, mitjans de comunicació, pagesia, habitatge, energia…). Havíem avançat en el terreny de la lluita democràtica amb el Primer d’Octubre, però ens havíem oblidat que hi ha una altra qüestió de base, que és la dominació colonial. I que això exigia formes de lluita combinades.

—Frase: “Per a ser colònia has de ser en un país del Tercer Món i tu ets un europeu”. Esteu d’acord amb aquesta anàlisi?
—Des del punt de vista de la neutralitat, diguem-ne, acadèmica, és correcte. Però, ja que hi som, la quarta part de la gent en risc de pobresa que tenim a Catalunya són el nostre “Tercer Món”. I Espanya no fa sinó augmentar-lo, per raons econòmiques i polítiques, i sense afegir-hi recursos per a resoldre-ho. I, en termes de país, no cal estar geopolíticament al Tercer Món per a patir un colonialisme interior. Saps molt bé que aquí s’ha invertit el 45% del pressupost mentre a la capital de l’estat la inversió ha estat del 200%. Per tant, si no en volem dir colonialisme intern, l’anomenarem exacció, espoliació, o robatori legal. Però el tracte és colonial. Mira, fa poc havia de fer un viatge fins a Vilanova des de l’estació de Sants. Va estar aturat mitja hora esperant la sortida, hi anava entrant gent contínuament, fins al punt de l’asfíxia total als passadissos. Només faltava que la gent pugés al sostre del vagó. Digues-ne escandalós, jo en dic tracte colonial. Catalunya saquejada a parer de la burocràcia de l’estat: des dels directors generals i els secretaris fins als últims inspectors d’Hisenda.

—Un altre element que surt en el document són les noves formes de lluita. Si ho interpreto bé, en aquest document es planteja que ha d’haver-hi un pas més, perquè sigui més intens, més combatiu.
—Nosaltres hauríem d’haver après una lliçó bàsica: entre el primer d’octubre i el 3 d’octubre de 2017, ens va faltar la capacitat de fer allò que en uns altres llocs han aconseguit, amb uns resultats efectius, amb un ús determinat, proporcional i efectiu de la força civil. I ho deixo aquí. Hi ha moltes formes i nosaltres ni tan sols vam provar d’aplicar-ne alguna que combinés les institucions que teníem –parlament, partits, govern– amb el carrer. La lliçó és: tu no pots repetir allò, però has de tornar-hi. I la mobilització ja no pot ser merament sortir molt al carrer i pressionar les institucions dels partits, que ells ja faran la independència. Això s’ha acabat. El pas següent és: si vols tornar-ho a fer, la mobilització no és suficient. Hi ha d’haver una consciència política autoorganitzada des de fora que, al mateix nivell que les institucions en un moment donat, passi a ocupar l’espai de poder que cal per a declarar la independència i sostenir-la. Per tant, les formes de lluita han de ser innovadores.

—Però en què penseu? Boicots? Tallar vies de tren?
—Quan tu arribes al moment de la independència, has de tenir un gran moviment de desobediència civil, o insurrecció civil, o digues-ne com vulguis. Has de crear una gran massa civil desobedient per tal que, en un moment determinat, ocupi l’espai públic i digui “d’aquí no em moc”. A l’octubre, dèiem “és que hi pot haver morts”. La pregunta que ens hem de fer, tots plegats, és si coneixem cap situació d’aquest tipus que no hagi acabat de la manera que ha acabat. Per tant, no es tracta tant d’anar a posar-hi víctimes com de frenar l’enemic perquè no te les faci, cosa que és molt diferent. Tu no hi vas a matar, però no deixes que et liquidin, que no és igual. I aquí és on les formes de lluita ja no poden ser les clàssiques de tota la vida del moviment obrer, del moviment sindical, del moviment civil. Perquè, això, ja s’ho cruspeix el capitalisme i l’estat que en fa de complement i de suplement. Els sindicats ja són aparells d’estat. I els moviments civils que donen lloc a Comuns i Podemos, ja hem vist com han acabat. I què vol dir, això? D’exemples de lluites anticolonials en àmbits de la reproducció del poder de la metròpoli, n’hi ha de tota mena. I si les empreses de l’Íbex et volen imposar segons què, hauràs de veure com les frenes. Aquest paper únicament vol donar elements d’anàlisi per dir: ei, si volem fer el pas, tenim davant aquesta complexitat de ser una nació madura i una colònia interior espanyola.

—A part d’aquests dos elements, colonialisme i noves formes de lluita, què més destacaríeu del document?
—Que la nació política ha de lluitar per a provocar una crisi política general i fer la independència unilateral, immediata i sostinguda. I que la nació social ha de boicotar la dominació colonial contínuament: tu pots tenir una lluita sectorial contra uns parcs eòlics, contra un Hard Rock, o en defensa dels usuaris dels trens de Rodalia, i no coincidir, en el temps, amb la lluita general per la independència. Però has de lluitar per reunir-ho, i disposar d’una mena d’estat major, que això sí que ho explico aquí, que vagi articulant políticament i logísticament les lluites parcials anticolonials amb la lluita de la nació madura per la independència.

—Crítiques que us faran: Catalunya tenia una majoria absoluta d’independentistes al parlament i ara no. Amb quina representació vol proclamar la independència, l’ANC, si no hi ha majoria?
—Jo no crec que l’ANC hagi de proclamar la independència. L’ANC ha de contribuir perquè el moviment torni a recompondre’s, a posar-se en marxa, que tingui una estratègia clara, un full de ruta propi, i posar-ho en pràctica contínuament.

—Fins a quin punt canvia les coses el fet que ja no hi hagi una majoria parlamentària independentista?
—Això són accidents de la història. Hem de tenir clar si vivim l’etapa històrica de la independència, o no. Si no ho creiem, que ens facin l’anàlisi contrària. Perquè el govern Illa què pretén? El govern Illa només pot pretendre una cosa. Tallar el cordó umbilical entre la societat civil, on l’independentisme és hegemònic perquè té un projecte de país, i el sistema espanyol autonomista, que només se sustenta en la raó d’estat. No poden tolerar que facis política fora del sistema autonomista. I hem de partir de la idea que no seran els partits polítics anomenats independentistes que ho puguin canviar els pròxims quatre anys. Som nosaltres, al carrer, organitzats, que ho hem de capgirar. En aquests moments, confiar en els partits, tal com els coneixem, és impossible.

—Es descobreixen infiltrats en moviments socials. A l’ANC encara no se n’ha descobert cap. Això és perquè sou molt bons, o al contrari?
—Jo no tinc temperament d’investigador privat ni de policia, però les filtracions que hi ha dins l’ANC no crec que siguin tant d’infiltrats com de mala fe política. Per desgastar l’actual equip dirigent. L’exemple aquest del document de què parlem, per exemple: sense haver debatut encara el document, algú en vol desnaturalitzar el sentit últim, que era el de propiciar que el secretariat se’l fes seu, abans de passar-ho a discussió a les assemblees de base, que en tenen l’última paraula. Així han rebaixat l’autoritat política, no ja de l’actual direcció, sinó la del secretariat en pes i, per tant, la de la pròpia Assemblea. Perquè el document filtrat ja circula, i la gent el demana, de manera que el secretariat només podrà dir “endavant” fent cara de moniato…

—A les darreres eleccions vau fer allò de demanar a la vegada el vot per a Junts i per a la CUP. Expliqueu-m’ho.
—No, jo no vaig demanar el vot per a Junts. Vaig demanar el vot per a Puigdemont. A ell, com a president legítim exiliat, se li havia de restituir el càrrec. I, alhora, ell havia de desvincular-se, desmarcar-se dels interessos de partit que pogués tenir per situar-se per damunt de cap personalisme o interès de part. Crec que, al maig, Puigdemont es va equivocar: ell havia d’haver desmuntat el seu partit i crear un front unitari per la independència, un front de base per a coagular les entitats i arreplegar el vot de Junts, la gent abstencionista, part del vot d’Esquerra i de la CUP, indecisos, etcètera. Llavors no ho va fer, i amb això es va equivocar. I ara, en aquest moment, potser és tard. No ho sé. Jo deia llavors que el vot legítim, o legitimista, o institucional, o de país, era per a Puigdemont, no per a Junts. I el vot social era per a la CUP. Això és contradictori, sí, però no pas més que a Saxònia, on mana la democràcia cristiana amb els Verds i els socialdemòcrates.

—Per acabar, creieu que som en una fase en què no és tan important parlar dels partits i de les institucions com d’unes altres coses?
—Jo no sé fins a quin punt, a mitjà termini, a l’independentisme no li convindria tenir una mena de partit frontissa, entre la idea última, que ha de ser la unilateralitat, i la política del dia a dia. No pas una llista electoral, sinó un partit nou de trinca, controlat pel propi moviment, no pas per una entitat; amb un programa alhora de ruptura i d’intervenció, que defensi la pràctica de la lluita anticolonial, que doni suport a les lluites socials, i que vagi creant el poder propi, amb estructures de país articulades amb les lluites de base a tot el país. La reivindicació d’un estat lliure de Catalunya, com a forma transitòria cap a la independència, potser atrauria el vot indecís, enfront del despotisme colonial i la negativitat democràtica de l’estat espanyol, i fracturaria el vot espanyolista passiu. Potser ajudaria a canviar la correlació de forces amb l’estat a Europa. I potser neutralitzaria la criminalització de l’independentisme i la propaganda que el vol presentar al món com una utopia totalitària. I això no vol dir que el moviment autònom no introduís, sistemàticament, en l’escena política l’estratègia de la unilateralitat per al dia que la situació sigui favorable.

—Voldríeu afegir res?
—Espero que aquesta Diada aquesta serveixi per a tres coses. La primera, per a cohesionar i replegar la gent que encara és combativa, que està activa i que està organitzada. La segona, que la Diada sigui un punt de partida de lluita sostinguda, sobre els dèficits fiscals, l’espoliació i tot el que se’n deriva. I la tercera, que la gent que s’ha quedat a casa a les últimes eleccions trobi que hi ha raons també per a tornar-hi.