Julià de Jòdar: “La gent es pensa que canvia el món i alhora, sense adonar-se’n, canvia ella mateixa”

L’escriptor Julià de Jòdar Muñoz (Badalona, 1942) publica La casa tapiada (Comanegra) el quart volum del cicle L’atzar i les ombres, que retrata el record i l’oblit de la Badalona industrial. L’intent del senyor Lotari de reconstruir la vida de l’escriptor Gabriel Caballero –una mena d’alter ego de l’autor– dóna veu a desenes de testimonis que narren –amb trampes i contradiccions– quinze anys, del 1962 al 1977, amb incursions en altres moments històrics. El trencadís de la novel·la serveix per a reflexionar sobre la memòria històrica, els relats col·lectius, la individualització, la construcció literària i la immigració, entre més. De fet, Jòdar diu que es va fer escriptor perquè la història no el satisfeia. Ja treballa en la cinquena part de la seva obra magna.

—La novel·la mira d’explicar la vida de Gabriel Caballero entre el 1962 i el 1977. Què us n’interessava, de l’any 62?
—L’any 62 té unes característiques molt específiques. A banda la riuada del Besòs i la gran nevada del desembre, hi ha les vagues d’Astúries i la repressió consegüent; comencen a desenvolupar-se unes Comissions Obreres encara no controlades, per dir-ho així; hi ha la petició franquista d’entrar al mercat comú, que li és negada per raons òbvies; i comencen a parlar dels planes de desarrollo. És un moment de transició del franquisme, amb crisis de tipus social i intel·lectual. Recordo una carta importantíssima d’intel·lectuals que llavors eren neutrals o directament franquistes contra la repressió a Astúries. Una repressió molt bèstia a les vagues mineres.

—I del 1977?
—També és un moment de transició. S’havia mort Franco, encara no hi havia constitució, s’havia fet la reforma d’Adolfo Suárez, hi va haver les primeres eleccions anomenades democràtiques. Em semblava que el 1977 contenia tots els elements que han determinat la situació actual, encara que no ho sembli a primera vista. Eren quinze anys interessants. Em quedava pendent d’explicar la història de Gabriel Caballero a partir dels vint anys. Llavors em vaig plantejar com en feia la biografia. Fins aleshores hi havia un narrador de la trilogia que anava explicant coses. Aquí el deixo a banda i busco el senyor Lotari, el lector perfecte, sempre amb un llapis a la mà, que va a la recerca de la veritat, que per a ell és l’estèril veritat, perquè rere els plecs de la ficció la realitat és una altra cosa. I això el fa anar per tota la geografia peninsular a la recerca dels personatges de la novel·la.

—Hi ha pinzellades recents, sobre el procés, el Glòria o la pandèmia, però no són centrals en la narració. El present us avorreix?
—El present és molt difícil de narrar en temps real. És difícil fer el filtre amb els fets que tens davant els morros, que costen d’interpretar. És difícil desprendre’s de la pròpia visió o ideologia. La ficció és la ficció, però quan parles de fets històrics, la qüestió de l’equilibri és molt important i molt difícil de mantenir. Per això me’n distancio: agafo personatges intermedis, gent dubtosa, veus anònimes, per crear un teixit ficcional que em preservi a mi, Julià de Jòdar, de la contaminació immediata del present. Practico aquesta mena de distanciaments introduint-hi tota mena d’elements. De cançons i monòlegs fins a veus inventades.

—La forma és un mecanisme de protecció.
—Per part meva, sempre. No solament sobre el present, també sobre el passat. Desconfio molt de la memòria. És molt traïdora. Em semblava apassionant pensar com es reconstrueix la vida d’algú, perquè en la vida real nosaltres mateixos ens enganyem sovint. Diem: “Te’n recordes quan…?” I algú ens respon de seguida: “Però si això no va anar així”. Passa a la novel·la i a la vida. Hi ha prop de trenta veus que expliquen coses en aquesta novel·la, i que avancen temporalment i argumentalment. Alhora, dins cada capítol hi ha més d’una veu que amplifica, contradiu, nega. Ecos de personatges que reapareixen al cap de molt de temps. Això crea un teixit, unes continuïtats que el lector no ha de veure necessàriament, però que donen una mena d’homogeneïtat interna.

—Dins o fora de la literatura, diríeu que és possible trobar una veritat col·lectiva a còpia d’un trencadís de veus i testimonis?
—No. En cada moment històric, el sentit comú de la gent en general o la manera d’interpretar la realitat sempre són parcials i interessats. Els elements que es van acumulant com una tradició constitueixen formes ideològiques i d’interpretació del món que donen forma als grups, als pobles, als barris, i fins i tot als carrers. La història és revisió contínua. En pots creure allò que convingui en cada moment. Fa vint-i-cinc anys, uns fets es llegien d’una manera i, ara, a la llum d’uns altres arxius, o de la perspicàcia d’uns historiadors, es llegeixen diferent. A la novel·la hi surt sovint Thompson, historiador britànic, perquè va canviar els paràmetres de la interpretació de l’autonomia de pensar de les classes populars angleses de l’època preindustrial. Deia: “Us pensàveu que aquesta gent esperava que vingués Marx a interpretar la realitat? Aquí hi havia gent que ja la interpretava a partir de la seva experiència material.” I aquesta imaginació de l’historiador va canviar la manera d’entendre la història de les classes populars angleses. Però no es pot crear una mena de relat únic i dir-ne “la veritat històrica”. M’he dedicat a la ficció per això, perquè la història no em satisfeia.

—Això també val políticament. Si no es pot consensuar una veritat col·lectiva, resta una lliure competició de relats irracionals, o més o menys falsos.
—És inevitable, perquè la història no és mai estable. L’evolució de la història la fa la gent. El que s’imposa periòdicament és el relat de qui guanya la competició en els terrenys econòmic, social, ideològic, cultural, de mentalitat. Fa cinquanta anys que som en una revolució conservadora, des de la crisi del 73, com a mínim. Es diu que les esquerres no tenen alternativa: és que quan hi ha una revolució d’aquesta mena, sigui conservadora o d’esquerres, qui mana és qui guanya.

—Políticament, doncs, quin paper li queda a la veritat?
—La veritat, políticament, és la convicció que tu tens la raó sobre la història, sobre la injustícia, sobre la forma de representar els poders públics, sobre la manera com la gent participa en la vida col·lectiva, sobre la llibertat. Cada època intenta imposar aquesta veritat. No és una recerca, és una imposició d’allò que consideres que toca, que el moment històric demana. Et pots equivocar i perdre, però pots no equivocar-te i guanyar. Quan jo era jove, si no llegies Lenin no eres ningú. Qui se’n recorda, de Lenin, ara? Ningú.

—A la novel·la, i a tot el cicle de L’atzar i les ombres, hi ha la voluntat de rescatar la memòria d’un barri que desapareix. Què vol dir rescatar una memòria, o preservar-la?
—Això és un treball del tot personal. Estic convençut que els meus amics del barri, si llegeixen les meves novel·les, diran: “Això era així?” Hi hauria tants relats com nois al voltant d’una foguera, un dia qualsevol de l’any, explicant històries totalment diferents. Segur. Cadascú tenia una família, procedent d’on fos, que portava la seva pròpia història, la seva manera d’interpretar-la i la seva manera de viure. Durant un temps em vaig pensar que un dels meus amics s’ho havia passat molt malament, i la meva mare em va dir: “Doncs no”. M’ho havia inventat. Per què? Com que estàvem envoltats de camps, robàvem patates i llavors les fèiem al caliu. Vaig suposar que qui se les menjava ho feia perquè a casa passava gana. I no. Era una projecció meva. Tota la memòria que jo pugui argumentar sobre el barri és la meva interpretació de la meva pròpia història a través del barri.

—Hi ha una desaparició física de la Badalona industrial, un paisatge que canvia, i això crea un cert sentiment d’orfandat en uns quants personatges.
—Home, ara, quan vaig per aquesta Badalona, no hi ha ningú dels meus vells coneguts. Tots se n’han anat. Aquella vida tan activa que hi havia al voltant de les sirenes de les fàbriques, a migdia, ha desaparegut. Dels nanos que jugaven al carrer, no n’hi ha ni un. Els carrers són buits, totalment. Només hi passen cotxes. Llavors hi passava algun camió, els carros de farina d’un molí que teníem allà al costat… I aquells mateixos carreters que veies durant la setmana, després, eren els traginers que apareixien quan hi havia comunions o casaments. Ara res de res.

—Us fa por que el no-reconeixement de l’espai físic, que tant ha canviat, impliqui també una pèrdua d’identitat personal, una desorientació de la pròpia consciència, de no saber a què pertanys?
—També és una qüestió personal. Un es construeix la vida. T’adaptes a situacions inesperades, absolutament. En el cas de Gabriel Caballero, és un home temerari, que es llença molt a la piscina, sense tenir els recursos ni calcular si l’aigua li permetrà de nedar. Sense saber nedar del tot, de fet. Però això és una novel·la. A la vida real nedem com podem.

—I a vós us passa, això?
—Personalment? Bé, jo sóc una part de Gabriel Caballero. I Gabriel Caballero és una part meva. Jo he estat també temerari.

—Hi ha un punt de retrat d’època, també: l’acceleració dels canvis en l’entorn i en l’estructura social.
—És un fet, sí. Entre el 62 i el 77 els canvis són molt ràpids. Fins al 70 hi ha una acceleració enorme. La gent jove es converteix de cop en protagonista. El Maig del 68 ja és una mica això. L’acceleració sorgeix perquè es posen en marxa uns mecanismes que ningú no sap ben bé per on aniran. El desenvolupament econòmic franquista, per exemple, crea una nova classe obrera, distinta. Lluitadora també, però que lluita pel repartiment de rendes, per participar del pastís. És una classe obrera que ja no és la immigrada dels anys cinquanta, ni la de l’època de Primo de Rivera. La disputa dels sous, les jornades, etc., té un valor de reivindicació d’ascens social. Això, que paradoxalment el franquisme ho vol frenar per raons polítiques mentre la patronal, per dir-ho així, neda entre dues aigües, dóna lloc a convenis col·lectius i acords que afavoreixen el desenvolupament econòmic, tant de la pròpia patronal com de la classe obrera, que comença a sortir de la mera subsistència. Ara s’ha perdut, per les crisis, però en aquella època, paradoxalment, aquella classe obrera, conscient del seu poder per a fer vagues, fa que es desenvolupi allò que, per al franquisme, damunt el paper, eren simplement planes de desarrollo económico. Aquesta mena d’ambivalències són també pròpies de la història. La gent es pensa que canvia el món i alhora, sense adonar-se’n, canvia ella mateixa.

—Retrateu un procés d’individualització molt accentuada. Això, probablement, encara pervertirà més tots els exercicis de memòria col·lectiva, a banda de l’organització política.
—La qüestió és si això encara interessa a algú, si encara interessa saber a quin grup pertanys i d’on véns, en aquesta ferotge individualització. La novel·la mostra que entre el 62 i el 77 la individualització hi és molt present, perquè llavors ja hi ha un canvi en els costums, i les relacions individuals, sexuals, que hi són retratades descarnadament. Als anys seixanta, la gent parlava dels altres d’una manera que ara ens sembla arqueològica, però que és a la base d’aquesta individualització. El cos, el reconeixement de l’individu, sorgeix del Maig del 68 i companyia. Respecte de l’època, semblava que subvertien la realitat, quan en realitat pujaven cap amunt tots uns ingredients d’ordre cultural, social, ambiental, de jerarquia, que a aquella societat ja li convenia. Era una societat que venia de la postguerra i que encara contenia totes les pors originàries del final de la Segona Guerra Mundial, de la reconstrucció d’Europa i de tot el que volia dir el nou imperialisme americà. El 68 hi ha una gent que ho capgira tot i diu: “Ei, aquí hi ha una altra cosa”. Venim d’allà, ens agradi o no. Venim d’aquesta mena d’exigència de reconeixement de la individualitat enfront dels poders constituïts, de la repressió continuada sexual, moral, etc.

—I una tensió entre l’escriptor i el seu jo del passat, els orígens. Abans posàveu l’exemple dels vostres amics.
—L’Ángel Cucharicas del primer llibre es basa en un amic meu amb qui fèiem primària. El seu pare no el va deixar fer el batxillerat i ens vam separar, literalment. Aquesta pèrdua la vaig sentir com una culpa meva, de tal manera que quan ens saludàvem érem dues persones alienes. I havíem anat molt junts, a la primària. Ell era molt bo amb els números i jo amb lletres, i ens complementàvem. Aquesta pèrdua la reflecteixo amb la mort de l’Ángel Cucharicas, que es mor a la via del tren. Això no té res a veure amb la vida real. Qui va morir a la via del tren era un altre. Però ho presento així perquè a mi, Julià de Jòdar, m’interessa expiar aquesta culpa per mitjà de la ficció.

—Arrossegueu un sentiment de culpa, també, per haver deixat de fer vida al barri i haver esdevingut un escriptor reconegut?
—Tots els escriptors som culpables d’alguna cosa. Per això ens fem escriptors. Tots. Tots hem passat per èpoques que no ens hem adonat què passava. Tots podem pensar en gent que mereixia un altre tracte per part nostra i no els l’hem donat. I alhora som ressentits.

—Per què?
—Perquè no se’ns ha tractat com mereixíem, perquè teníem una altra sensibilitat que la gent del nostre entorn no copsava. Ens volien fer a tots iguals: havies de ser un noi entenimentat, tranquil i treballador, i per tant a catorze anys te n’anaves de pet a la fàbrica o al taller a fer d’aprenent d’allò que fos. Això era una ideologia conservadora de les pròpies classes populars, perquè així es reproduïen. L’ofici, en principi, quan et poses a la fàbrica, t’aliena. Però tu ets el possessor de l’ofici. Aquesta mena d’orgull de tenir el teu ofici és allò que et defensa de l’alienació última. Has de treballar, però ets tu qui fa la peça o qui l’adoba o qui la pinta o qui la transforma. Això és l’orgull legítim i genuí de la classe obrera, de les classes populars treballadores. Això forma part de la ideologia dominant, que vol ofici i fàbrica, però en part una reserva de les pròpies classes populars. Per això els pares i les mares volien que els nens i nenes fossin uns bons electricistes, uns bons mecànics. Això era la glòria. I és clar, els qui no érem això, els qui no podíem o no volíem ser electricistes, érem gent que no se sentia prou reconeguda. Hi ha una culpa respecte d’ells perquè no els has donat allò que mereixien, però alhora de ressentiment, perquè ells tampoc no t’han donat el reconeixement. Per tant, te’n separes, en fas ficció i els personatges et perseguiran tota la vida.

—En la voluntat de prosperar, hi veieu una traïció a la condició obrera?
—Dir que fer-te escriptor és prosperar és molt dir, eh? És molt dir. Jo he prosperat fent de químic i després treballant al món editorial. Però escriptor, a Catalunya? Quants en coneixes, que hagin prosperat?

—Et dóna accés a…
—Et dóna accés a un estatus aparent de cultura, de reconeixement…

—I a uns cercles, a una gent, també.
—Sí, però quan hi entres també pots ser un aliè, un estrany. Jo em sento molt aliè, socialment parlant, al món literari.

—Tot això que ha desaparegut us ho mireu amb nostàlgia?
—Amb afecte. No sóc gens nostàlgic. M’ho miro amb afecte perquè és una gent que porto dins. Però això ho he vist més tard. Durant una època, de Badalona no en volia saber res.

—Per què?
—No ho sé. Simplement, no en volia saber res. Va ser més tard: quan madures i pots mirar el passat d’una manera més tranquil·la, que comences a apreciar i donar sentit a coses que s’han anat acumulant dins teu, han fet una massa d’experiència i consciència que encara no has volgut, o pogut, o sabut, convertir en una matèria emocional, d’una banda, i intel·lectual, d’una altra. Aquesta combinació d’elements d’afecte cap a l’època i alhora d’interpretació d’aquella època és el que ha mogut la meva novel·lística.

—L’atzar i les ombres és una de les primeres grans obres de la literatura catalana del segle XX que aborda d’una manera realista la qüestió de la immigració. No hi ha tantes obres sobre els immigrants marroquins, sud-americans o xinesos, que són els qui protagonitzen les noves onades.
—Jo he fet una novel·la, El desertor en el camp de batalla, on surt aquest tema. Passa al Raval, i tracta els amors frustrats, o no, entre un noi que es diu Alí, que treballa en una carnisseria, i una nena del barri que té un pare, fill d’un ex-sindicalista, que ha sortit racista i espanyolista. No és el nucli de la novel·la, però hi és. Ve d’una època, al voltant del 2000, que vaig entrar molt en contacte amb el barri perquè treballava al carrer de la Cera.

—No teniu la sensació que no hi ha un relat cultural, unes narratives que incorporin l’experiència de la immigració que avui viu als suburbis de Barcelona?
—Najat el Hachmi ho ha fet, i no precisament d’una manera acrítica, sinó buscant el seu lloc al món com a immigrant, com a dona i com a catalana. I fent servir el català. És un projecte seriós i constructiu. Que li hagin seguit la petjada o no… L’escriptor sempre és singular. No busca la singularitat, és que si no és singular no és escriptor. Ha de parlar de la pròpia experiència. Formalment, de vegades, pot crear escola o tendència, com una moda. Però en la cosa profunda, cada escriptor ha de buscar la seva raó última d’estar al món. Els qui han d’explicar tot això són ells mateixos. Els bolivians, els marroquins, els subsaharians que visquin aquí i ja hi tinguin vida. No som els escriptors “culturalment catalans” que hem d’anar a interpretar-los. Són ells, que ens han de donar la interpretació de la nostra realitat i del conflicte profund per a crear allò que en podem dir les bases del que ha de venir, que jo no les dissenyaria ni boig, perquè això seria ideologia pura. Si parlem d’escriptors, s’ha d’acumular experiència i testimoni, i el testimoni l’han de donar ells. Per això no he entès per què escriptors catalans d’una certa època escrivien en castellà. S’ha de facilitar l’expressió d’això. No pas demanar-nos des de fora “qui són aquests” o “com els integrem”. Això són preguntes ideològiques en el pitjor sentit de la paraula. Ideologia en el sentit d’impedir que es desenvolupin les forces realment existents. Això és la part perjudicial de la ideologia. N’hi ha una altra de positiva que diu: “El que hi és, hi és. Obrim comportes i endavant”. Em diran que és un programa idealista o regeneracionista. M’és igual. No m’importa. M’importa si és una realitat viva, i ho és. No és un problema, és una realitat que necessita que les forces realment existents es desenvolupen, hi diguin la seva i n’acabem tenint una visió real.

—I com es facilita, això?
—Ha de ser un programa cultural que ha de fer una institució seriosa, amb gent seriosa. És un programa de contacte amb la realitat, que necessita mitjans, gent preparada, honestedat i voluntat. I punt. No calcular electoralment que allà aconseguiràs no sé què. No. Això hauria de tenir una autonomia total respecte de la política i de la institució. Hauríem de cuidar aquesta part central de la vida pública sense contaminar-la dels interessos particulars ni econòmics, i evidentment fora de totes les ideologies tronades.

Podeu comprar La casa tapiada de Julià de Jòdar a la botiga de VilaWeb