Díptic d’Advent

Conversa de vidus al restaurant

—El mes de març em van visitar al CAP de L. Hi havia molts immigrants. Ens atenia una dona d’uns quaranta-set anys, que em va comunicar molta pau interior. Volia saber més sobre ella. En deu dies vaig aconseguir treure-li una conversa personal. És molt religiosa, sóc disset anys més gran. Té un fill de sis i s’acaba de separar. Vam començar a sortir. D’entrada li dic que el que busco és aparellar-me. Ens avenim molt. Els motius de la seva separació són, en part, deguts al fet que el seu ex-marit pertany a l’Obra. […] A mi, com a català, no em guanya ningú. I mira que jo no sóc racista, però els de dintre hem de menjar els primers… Tots aquests manters que la Colau els deixa vendre productes falsificats…

—Ja m’agradaria, ja, aparellar-me. Hi crec molt, en la casualitat, molts amics i amigues ben intencionats em propicien trobades amb solteres i/o separades, però gent amb carrera i això. Jo m’estimaria més algú que em cuidés, no que fos beneita, no, però aquesta gent amb professió no estan mai del tot per tu. A més, la majoria estan molt fetes malbé. I, és clar, què volem? Almenys, la teva ja ho saps. Del futur, no en podem dir res. A mi, el que més m’espanta és la gent que ha anat amb molts, picotejant. Nosaltres som vidus, hem estat casats molts anys, i apreciem la bona companyia. Si tu dius una cosa, vols que t’entengui, que et correspongui. Hem d’entendre que tenim uns quants anys i volem estimar encara. Jo ja havia tingut cosetes després de perdre l’A. Però no duraven gens. Ara, vaig a totes. Tinc seixanta-sis anys i no puc anar jugant. […] El Sánchez no ho fa tan malament. És dialogant…

Conversa de dues dones d’uns trenta-cinc anys al restaurant

—Jo no he estat mai gelosa, en tota la meva vida… Però ara em truca i em diu després dubtar una mica: ‘Bé, avui no et vindré a buscar.’ I quan penja penso: ‘Ha quedat! Si no, no diria tan aviat…’ Segur, perquè hi ha dues o tres paies d’aquelles que follen als cotxes que el ronden, però a mi que no m’enredi, perquè és un d’aquells carallots que volen anar a l’Àfrica a ajudar una ONG… A bona hora aniria jo a sacrificar les meves vacances per a res… Però, a mi, se m’ha de portar amb honestedat, perquè jo la cosa que més valoro d’un paio són els valors, que sigui ètic, cony… Jo sóc de la radicalitat de l’amor! A mi tant me fot de què penqui. Publicitat, els mitjans… Ja se sap, les mamades que han de fer o si t’han de donar pel cul per fer alguna cosa en aquests sectors. […] Això de reivindicar les teves idees amb una vaga de fam, quan hi ha tanta gent passant-les putes de debò, és una collonada…

—L’Asnar té raó… El Sanches ha estat un tou amb els supremacistes victimistes i només el temps podrà minimitzar els danys. […] De manera que ell va i em diu que se’n va a Madrid, i que s’hi passarà un parell de mesos o tres, que li han demanat que treballi a la sucursal de l’empresa que tenen allà, i que ja li va bé, que li és igual, que el que voldria és anar-se’n una altra temporadeta a Londres, que li agrada molt… I a mi m’és ben igual, perquè jo sé que aquí, a Barcelona, ​​no m’hi estaré pas sempre, que potser em vindria de gust estar-me una altra temporadeta a Brussel·les, o què sé jo… Veure’ns o no veure’ns tant me fa, i a ell igual… Ja saps que jo em continuo relacionant amb dos o tres antics amants, que van i vénen, i ens anem veient, sempre que aterren per Barcelona es queden a casa… Follar, follar, bé, ja ho saps, si toca, toca, no són desconeguts… Sí, és clar, és una mica que avui ets aquí i demà no… Segur que a tu també t’agradaria agafar una feina millor i anar-te’n una temporada, ja sé, ja sé que no és fàcil… Nosaltres és que estem com repartides pertot arreu una mica, no? Jo conec gent a Madrid, a Londres, a Brussel·les… Em moc, tinc com possibilitats, entens? Ja sé que per a tu és una murga pensar a veure on et ficaries. […] Sí, potser, però és que tant és on sigui ell, la mateixa merda pertot arreu… I veus que la gent salta d’un lloc a un altre i no para i tampoc no va pas malament, és igual, les coses són com són. Però, bé, que potser d’aquí a un parell de setmanes me’n vaig amb ell a Madrid uns dies i després ja veuré. No, dona, no, la cosa amb ell no anava de debò… És que no va de debò, però passa que hi ha alguna possibilitat que, a l’empresa on treballa, que té sucursals per tot el món, em pugui interessar alguna cosa a mi… Si no, el que més em tira, de moment, és tornar a Brussel·les. […] He d’estalviar per passar almenys un mes o dos d’estiu a l’Argentina, per a la tardor d’aquí, ja veurem… Com que tu també pensaves a venir a Madrid? Per un parell o tres de mesos? I per què has trigat tant a dir-m’ho, recony de merdosa? Jo et traspasso aquesta possibilitat d’un lloc de treball i punt. Que sí, reina, que totes som intercanviables, no fotis!