Júlia Bacardit: “És el meu somni trencat”

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) treu al mercat dos llibres alhora. El Raval a deshora (Núvol), dietari sobre el barri on va viure aquesta filla de Sant Andreu de Palomar. I Corresponsal d’enlloc (Pòrtic), sobre l’any que va viure a Romania treballant per a l’agència Efe, feina que va acabar perdent. VilaWeb entrevista Bacardit, col·laboradora del diari i una de les autores del mític pòdcast Les Golfes, sobre el seu any a l’Europa de l’Est. Any descrit amb un punt de cruesa, de duresa, marca de la casa de Bacardit d’ençà del primer llibre, Un dietari sentimental (Editorial Medusa), un any sobre un somni trencat (el periodisme dels corresponsals) i un món per descobrir (l’Europa de l’Est).

—Una frase que m’ha impactat. “Tampoc cal que visquis sempre a Romania. Ara, cinc dies el mes, tampoc. I l’idioma, tampoc cal que l’aprenguis.” Qui ho diu, això?
—El meu editor de l’agència quan em va fer la proposta d’anar a Romania. “Imagina’t haver d’estar sempre allà”, pensava ell. A mi justament el que em feia gràcia era traslladar-me i intentar d’entendre un món a partir de zero.

—Això vol dir que hi ha corresponsals de països… que no viuen als països?
—És possible.

—Vau anar-hi. Però per què tituleu el llibre Corresponsal d’enlloc?
—Per la sensació que vaig tenir després de sentir-me molt sola intentant de fer aquesta feina que tenia moltes ganes de fer, però que semblava bastant negada per a fer. És el meu somni trencat. I, per una altra banda, perquè Romania és una miqueta enlloc. Vull dir, no és Palestina, valga’m Déu, no és prou exòtic.

—Però us n’acabeu enamorant.
—Sí, totalment. S’hi viu bé i la gent no té la sensació que ha de ser bona o dir sempre el que toca dir. Hi ha aquesta actitud de la gent que té poc i tan bon punt ho té, ho exhibeix. Això és una cosa molt balcànica. I no has de tenir una opinió determinada sobre les coses. Políticament incorrecte. Però aquest llibre no sé si s’ha de llegir com una anàlisi gaire fidedigna de Romania, perquè em poso a escriure quan perdo la feina, estic molt desubicada i projecto molt el meu estat d’ànim.

—Expliqueu que anàveu al psicòleg per telèfon.
—Tampoc és de videotrucades, el meu psicòleg. Llavors només parlàvem, però sí, li deia que tinc la pressió que no ho faig mai bé, que em faran fora i no sé gaire com actuar. És a dir, el bloqueig va ser real i la sensació de pèrdua de nervi. Tenia Zelenski davant i era incapaç de pensar la pregunta que li havia de fer.

—Trobo que sou dura amb vós mateixa. Gairebé veniu a dir, fan ben fet de fer-me fora.
—O feia això o el llibre es convertia en una gran crítica a les agències. També m’he de llançar alguna pedra a la teulada, perquè hi havia un fonament que em fessin fora.

—Encara somieu en Andrew Tate?
—Ja no, per sort. Tate té molt a veure amb la prostitució i el tràfic de persones. És un ciutadà nord-americà i britànic que va anar a parar a Bucarest mitjançant kick-boxing. Personatge que ha sortit al Gran hermano anglès, que ve del gueto i que veu l’oportunitat de fer diners; sobretot enregistra noies, els fa fer pornografia. És el proxeneta de tota la vida que ho fa de la manera tradicional, fent que les noies s’enamorin de tu, que és la manera més eficaç. El problema és que ho va explicar per xarxes socials. I va fer tot de cursos per a homes perquè aprenguessin a convertir-se en proxenetes, i com fer que s’enamoressin d’ells. Ha volgut fer un negoci d’explicar-ho i llavors la justícia el persegueix. Va ser molt frustrant no poder escriure més sobre aquest cas, que vaig seguir com a corresponsal.

—I quin era el somni?
—Que m’havia enrotllat amb ell. Però no em vaig imaginar l’acte, em vaig imaginar el després. I encara el consolava, jo, imagina’t. Em vaig llevar de mala llet.

—Parlem de personatges del llibre. Justina.
—Dona una mica més gran que jo, polonesa, que ha estat a tot arreu, que coneix Rússia, i que era allò que jo volia acabar sent. Una corresponsal de veritat que ha estat a Geòrgia, Moscou, Bielorússia, que l’han fet fora del país perquè no pots parlar en contra de Lukaixenko i de què parlaràs, si no, en un país com Bielorússia? Justina m’orienta en com es veu Europa de l’Est des d’Europa de l’Est. Costa molt des d’aquí. Estem molt contents que hi hagi l’OTAN, em deien. Això, a Catalunya, no es pot dir, perquè no toca. A Catalunya t’han d’ajudar perquè Déu mos guard que no et defensi l’OTAN, però toca dir que tu no vols l’OTAN. Allà és o l’OTAN o Rússia.

—Melcion.
—Se’n va anar a Ucraïna i em va cedir el lloc de corresponsal. És algú que realment ha viscut el país, per ell Romania és casa seva, parla un romanès perfecte. Ell és el corresponsal, ell sí que té experiència. També és algú que em va donar suport per tot el tema polèmic.

—Polèmic, quin tema polèmic?
—Just em van donar la feina a Efe i va sortir la polèmica que no volia traduir al castellà el meu primer llibre. Quan se’n van assabentar alguns mitjans molt de dretes espanyolistes, es van esbombar: “Ara treballa per Efe i escriu en castellà!” Va haver-hi un moment que l’editor em va dir: “Davant Madrid no et podré defensar.” I Melcion va dir, si posessin la meva feina de corresponsal en dubte perquè he publicat a Libertad Digital, també em seria un problema. I em va ajudar. Un no nacionalista valencià em va ajudar.

—Andrei. Qui és?
—És el motiu pel qual em vaig poder quedar a Romania. Començo el llibre quan se m’acaba aquesta oportunitat de corresponsal i visc amb aquest home. I em fa posar en dubte alguns dels meus fonaments. Té una història totalment contrària a la meva. És el desnacionalitzat. És romanès, però no és romanès, perquè va créixer a Itàlia. Està totalment italianitzat. Jo vaig a Romania per conèixer Romania i em trobo algú que no té un vincle gaire sòlid amb el país.

—I també li feu com una declaració d’amor.
—És la meva parella i m’ha acompanyat. I ara vivim aquí.

—Algun personatge que m’hagi deixat?
—La Sabina és el senyal que potser el meu somni de ser corresponsal també era una mica un somni. En el fons no tenia res a veure amb qui sóc jo. La Sabina és editora, m’obre la porta a la literatura d’allà, és la primera persona que realment em parla una mica del país, em fa una mica de cas. Jo tenia moltes ganes de conèixer periodistes, vaig conèixer Vadim Ghirda, que va guanyar el premi Pulitzer per les fotografies que va fer a Ucraïna. La Sabina em va estirar la mà a entendre el país, a interessar-m’hi. Em va donar temps i amistat.

—Hi ha una xifra que m’ha impressionat: el 50% de la gent té nostàlgia del comunisme.
—Això ha estat aquests darrers deu anys. Al principi la gent volia que caigués Ceaușescu. “Jo volia fer caure el Ceaușescu, jo vaig sortir al carrer, però ara, si pogués, voldria que tornés”, em deien.

—Com és que passa, això?
—Això t’ho diu molt la gent que són una mica perdedors del capitalisme. Gent que han perdut més que no ha rebut, amb el canvi. Els més nostàlgics del comunisme voten la ultradreta. Perquè allà la ultradreta té nostàlgia del comunisme. No són comunistes, però tenen nostàlgia del comunisme, com els gitanos.

—Els gitanos voten la ultradreta?
—Els gitanos eren esclaus fins al segle XIX i moltes de les dinàmiques del seu comportament responen al fet d’haver estat esclaus fins abans-d’ahir. Amb el comunisme, hi havia una certa idea d’igualtat i cases per a tothom. Ara viuen en barraques. La fi del comunisme allà vol dir que és més comunista Catalunya o Espanya que Romania avui dia. És a dir, no hi ha centres cívics. No hi ha aquella cosa socialdemòcrata d’aquí. Van passar d’una cosa que tenien unes garanties a no tenir-ne cap. La sort que té la gent és que s’han convertit en propietaris de les casetes que els donava el comunisme. De fet, el comunisme també va influir per bé a Occident. Perquè el capitalisme havia d’oferir algunes coses perquè la seva gent no se n’anés amb el comunisme. Allà es veu molt, perquè hi ha quedat aquest forat.

—Allà heu canviat d’alguna manera la ideologia?
—M’ha fet molt escèptica amb certs discursos o certes notícies, que són propaganda russa. Aneu amb compte, aneu amb compte. Tinc un amic, per exemple, que li agrada molt la política i és molt d’esquerres i s’empassa una mà de propaganda russa!

—La presència dels gitanos és tan gran i el conflicte és tan latent?
—És escandalós. Jo aquí et dic que està molt bé que puguis ser políticament incorrecta, però és escandalós el racisme contra els gitanos. És a dir, et sorprèn un racisme descarat que aquí no ens hi atreviríem. Ni la mateixa Orriols.

—N’heu conegut cap?
—Un de molt interessant, un home que va créixer en un dels orfenats de Ceaușescu. Era un gitano magiar, minoria. Ceaușescu no permetia l’avortament ni els anticonceptius, van néixer moltíssims nens, la gent els abandonava en orfenats en què no els podien atendre i, per tant, els nens creixien amb discapacitats adquirides per manca d’estimulació en la infantesa.

—Res a afegir?
—No m’he tallat gens en les subjectivitats. I llavors les opinions que dono d’un país en què m’he passat un any s’han de prendre una mica com les d’un personatge que va aprofitar la mala llet de quedar-se sense feina per posar-se a escriure.