Juli Capilla: “Estar arrelat és una fidelitat a la terra, als costums, a la llengua”

Fa un parell d’anys, l’editorial Sidillà va publicar Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya. Quan el treballaven, els autors i també editors, Judith Pujadó i Xavier Cortadellas, van adonar-se que pouaven en una mina molt poc explotada encara. Que potser havien trobat una altra manera d’escriure la història del país a partir de les persones que fan d’arrel, és a dir, de mecanisme perquè la terra no siga víctima de les escorrenties en cas de temporal. I així és com van ampliar el punt de mira i han demanat a uns altres autors que cerquen aquestes persones i els donen veu.

Això és el que ha fet Juli Capilla en el volum Arrelats. Famílies valencianes amb història. Per mitjà de dotze famílies procedents de dotze comarques, el llibre traça una geografia física i humana. Són gent de qui podríem dir que són anònims, que no ixen en els llibres d’història i que, teòricament, no tenen gens d’influència política.

Capilla és professor, periodista i escriptor. És, amb Mercè Climent, el responsable de l’editorial Lletra Impresa. Com a editor independent està acostumat a recórrer el país i plantar la paradeta per vendre els llibres que publiquen quasi de manera artesanal. Quan fem l’entrevista fa poques hores que s’ha fet públic que és el guanyador de la modalitat d’assaig dels premis València, amb un dietari que va començar com a reacció a la pèrdua prematura d’un amic.

—Com us arriba l’encàrrec d’Arrelats?
—Coneixia la Judit i el Xavier perquè havíem coincidit en alguna fira. Ells havien fet el primer llibre i me’l van mostrar, volien fer les Illes i el País Valencià, i em van fer la proposta. Els vaig dir que sí, perquè la veritat és que m’agrada tocar una miqueta de tot, història, etnografia, lingüística, cultura… Em vaig engrescar de seguida. He estat dos anys fent-lo.

—Sense anar a peu, heu fet una mena d’Espinàs recorrent el País Valencià per trobar-vos amb les famílies protagonistes del llibre?
—L’he tingut com una referència, l’Espinàs. Pensava molt en ell, perquè l’he llegit. Passa que com que havia de fer unes altres coses, el recorregut l’he fet de manera intermitent. No podia dedicar un any o uns mesos a trescar pel país, però sí que he de dir que he anat a tots els llocs que apareixen. A Tabarca, a Tàrbena, al Carxe… A tot arreu, aprofitant vacances o caps de setmana.

—De la ciutat de València heu anat a cercar una família que es manté a la casa de la Punta, pràcticament on la ciutat deixa de ser-ho, i on ha rebut les mossegades més traumàtiques.
—Simbòlicament, és bonic perquè és aquesta resistència, aquest arrelament. Ma mare vivia en un barri, en unes casetes, que es deia barri de l’agulla perquè hi havia moltes modistes, és a l’avinguda del Cid. I aquelles casetes eren enmig de l’horta. Ara ja no hi és, l’horta, allà, però a la Punta encara sí. I Susana Alacreu, membre de la família entrevistada, em contava que allí, pràcticament fins a la generació dels seus pares, es dedicaven a l’agricultura, després ho han fet a mitges perquè treballaven a la fàbrica, però també a l’horta. Això és un símptoma de l’arrelament i també una llàstima de com es carreguen l’horta de València. L’Horta Nord encara es conserva, però la modernitat a vegades es carrega una tradició i és una gran pèrdua… Per això vaig voler incloure’ls en el llibre, encara que la barraca parega típica i tòpica, però és bonic perquè simbolitza una manera de viure que, d’una altra banda, també és a Tortosa o a la zona d’Oriola. Una manera de viure senzilla. Una casa de llaurador. Susana em deia que qui era pobre en tenia una i qui era ric en tenia dues. Després van venir les cases de llaurador que són més ostentoses amb l’entrada del carro, amb aquelles portes, i que encara conserva la seua família.

—En un primer text expliqueu no heu anat a cercar famílies riques o burgeses, o amb molt de nom. Quins han estat els criteris de la tria?
—He tingut un hàndicap perquè, per exemple, a Catalunya hi ha la figura de l’hereu que té molt de pes i que va lligat al mas, sobretot, a la Catalunya vella. Vaig consultar amb historiadors medievalistes, com ara Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver i Joaquim Serrano, i tots em deien que ací no trobaria famílies tan antigues perquè sempre hi ha un tall. Aleshores vaig consultar el llibre d’Enric Guinot dels repobladors del Regne de València i vaig pensar a trobar famílies que pogueren contar alguna història curiosa i, sobretot, lligats a uns altres repobladors. Perquè, a banda dels repobladors catalans, van venir aragonesos, maltesos, genovesos, mallorquins. I vaig pensar que això seria molt interessant. No cal demostrar res, la història és la que és, i Enric Guinot ja va dir que tres de cada quatre eren d’origen català. Però aquesta gent que venia d’uns altres llocs, fins i tot d’Occitània, s’integrava lingüísticament al català que es va implantar ací després de la conquesta, i és el que he comprovat, efectivament.

—Entre els repobladors no catalans, hi ha els genovesos de l’illa de Tabarca.
—A finals del segle XVIII va ser repoblada per Carles III perquè era una illa despoblada, plana, sense aigua, que patia els embats del vent o del sol, que els berbers usaven per fer incursions a la costa alacantina. A Carles III això no li interessava i rescata uns genovesos que hi havia a la Tabarka de Tunísia, els compra i els du a l’illa. Una part se’n tornen perquè la vida és dificilíssima, però una altra part s’hi queda i es mescla amb la gent de Santa Pola o d’Alacant i s’assimilen lingüísticament al valencià de la zona.

—De totes les famílies amb qui heu parlat, m’impressiona molt el cas de la família Tena de Vilafranca, als Ports. Setze generacions que han viscut al mateix mas, la torre Leandra.
—Ho tenen constatat històricament. Viuen a més de mil metres d’altitud i els d’ara potser seran la darrera generació perquè els fills que tenen cura del mas són uns bessons de cinquanta-dos anys que no tenen descendència. Amb tot, tenen una germana que viu a Benassal, i no fa vida al mas. Ara ells són propietaris d’eixa torre on viuen, encara que abans eren llogaters. Era d’una d’aquestes famílies amb diners que no en feien res i els la van vendre. Els Tena sempre s’han mantingut fidels al mas, a pesar de les contrarietats, de la neu, dels problemes amb la cria del bestiar, de tot. Pràcticament, el poden mantenir gràcies a les subvencions europees i que a l’estiu treballen com a forestals per fer un jornal que els ajuda a sobreviure.

—El cas de Quatretonda, amb tots els Benavent i fins i tot Benavent Benavent, és espectacular.
—Molts cognoms valencians procedeixen de la toponímia. Que venien de Tortosa?, doncs es diuen Tortosa. O de Tàrrega o de Balaguer. I en el cas de Benavent és claríssim. De cada quatre quatretondins, tres són Benavent o Benavent Benavent. Ara el més famós és l’arquebisbe de València, Enric Benavent, però ja fa molt de temps que en el poble això és motiu d’estudi i de gaudi. Fa uns anys, una representació dels Benavent de Quatretonda van anar a Benavent del Segrià i van fer un agermanament. Després, els benaventins els van tornar la visita. Amb l’associació cultural Dorresment ho tenen ben treballat. Quant al llibre, tenim previst de fer-hi una presentació a Benavent.

—Potser l’arquebisbe en seria un bon presentador…
—Potser sí. Et trobes coses impressionants. He buscat lligams amb Catalunya no per demostrar res, sinó per mostrar una realitat històrica que és incontestable.

—Després de rodar pel país i de descobrir aquestes famílies, com el podríeu descriure, el País Valencià?
—És un País Valencià molt fidel al territori, un país molt treballador i amb molta iniciativa empresarial. El calcer, el torró, el joguet, la ceràmica… I també tenim molta iniciativa artesanal. Hi ha molt per a reivindicar. Estar arrelat és una adaptació i una fidelitat a la terra a través del treball, continuar els costums, la llengua, la cultura. Molts ho fan de manera conscient, però uns altres no en són conscients, no tenen mentalitat de Països Catalans. Jo d’això no deia res, en el llibre no apareix perquè no cal. O sí que apareix perquè per mi és un fet que no cal ni esmentar.

—La família Fuster, de Benidorm, és un exemple d’això que dieu, d’iniciativa empresarial.
—Per exemple, Benidorm és un cas que no tenia previst de fer, però Néstor Novell, que em fa el pròleg, em va dir: “Has de buscar una família de Benidorm que té una història fabulosa.” Són els Fuster. Havien sigut de la Marina Mercant, havien anat a les Filipines i una altra branca havia treballat l’almadrava, sempre fidels a la llengua. Pensa que Benidorm fins als anys seixanta tenia tres mil habitants. Eren tan bons en això de l’almadrava que els fitxaven de Tarragona o de Huelva per anar a fer-la. I quan Benidorm comença a transformar-se, ells veuen la possibilitat de fer un model turístic que respecte l’entorn… Després la cosa va anar canviant, és clar. Un dels membres, Jaume Fuster, era del Partit Nacionalista Valencià i va crear la taula del Bon Profit, per mantenir la valencianitat a Benidorm, perquè eren una minoria, i cada mes feien un sopar i duien un convidat que podia ser Pere Maria Orts, el Sifoner, lingüistes, historiadors…

—El cas del Carxe és un cas d’aquesta catalanitat inconscient. L’últim bastió de la llengua, en dieu.
—Crec que tenia gràcia mostrar que hi ha una base que és catalana, la cultura, els costums i que algunes de les procedències, fins i tot les més exòtiques, s’integraven perfectament. Quan els preguntes si són valencians o murcians, responen que són murcians però parlen valencià.

—Li diuen valencià, a la llengua?
—Valencià, sí, i algunes voltes, carxero. I és curiós perquè un xic d’uns quaranta anys que viu al Pinós, però es va criar al Carxe, em va sorprendre perquè son pare era murcià, però parla valencià, i en preguntar-li em va respondre que va arribar allí amb nou mesos i que el valencià era la llengua del carrer. Raspai, que és el nom del municipi, fita amb Iecla i amb el Pinós. Un carrer pertany als dos termes. Els cognoms d’allí són Carbonell, Escandell, Guardiola, Bernabéu…

—Expliqueu al llibre que a Tàrbena es manté el parlar salat, “el parlar de sa”, que diuen ells, més enllà dels tòpics o de l’anècdota.
—Els mallorquins que van venir a repoblar les terres de la Marina es van trobar una realitat que no s’esperaven. Els havien promès riqueses i possessions. Van patir, però s’hi van quedar. La persona que vaig entrevistar a Tàrbena és professora de valencià i treballa a Sant Vicent del Raspeig. Anava pel carrer amb ella, i el salat no és un souvenir, parlen així. La Marina Alta i part de la Safor és repoblada per mallorquins i es nota un poquet en l’accent i fins i tot en algunes paraules. Tenen una dicció, un accent, alguna cosa en el parlar que encara recorda el parlar dels mallorquins. És ben viu!

—Canviem de tema. Acabeu de guanyar el premi València d’assaig amb una obra titulada La terra i la paraula, que podrem llegir aviat, ens en podeu explicar res?
—És un llibre que barreja subgèneres dins l’assaig. És un llibre de memòria, és una crònica social i política, a vegades pot ser una novel·la, i unes altres un dietari. És un llibre que vaig començar a escriure arran de la mort d’un amic íntim a cinquanta anys, una mort molt prematura que em va colpir molt i vaig començar a escriure’l el mateix dia que va faltar. He recreat etapes de la meua vida, quan anava a estiuejar a un poble de frontera lingüística que es diu Pedralba. Allà es parla castellà amb accent aragonès i molts catalanismes. Parle també de la família, dels fills, dels pares que ja són grans. Un diàleg amb l’amic que ha faltat.

—Amb la vostra companya, Mercè Climent, dirigiu l’editorial Lletra Impresa. Un segell petit i independent. Com viviu aquests temps?
—Tenim moltes dificultats per fer visibles els nostres llibres. Les distribuïdores també tenen moltes dificultats, entre altres coses, perquè no totes les llibreries són sensibles al llibre en valencià. A vegades és per inèrcia o per la tirania de les novetats. Entenc que les llibreries tenen una dinàmica diària vertiginosa.

—Sou assidu participant en les fires d’editorials independents. Moltes de les quals, al Principat. No funciona igual al País Valencià?
—Fer fires és una manera de tenir visibilitat i posar els llibres a l’abast dels lectors. A Catalunya funciona molt bé perquè els editors independents tenen el mateix problema que nosaltres. Les grans editorials s’ho mengen tot, però, a més, les independents que triomfen són les de Barcelona. Les que són perifèria com Cal·lígraf o Sidillà, per exemple, ens expliquen que no hi ha manera d’entrar a Barcelona, que és el centre i tot el rerepaís que l’envolta, que és una zona d’influència de quatre milions, més de mitja Catalunya. És per això que necessitem aquesta vàlvula d’oxigen, perquè són un aparador. Són una oportunitat de venda, però també és un encontre amb autors. Nosaltres hem fitxat autors que vénen a la fira i et presenten un projecte, per exemple.

—Vosaltres heu intentat de fer una cosa semblant a la Valldigna, per què no va quallar?
—Vam fer dues edicions de la Fira d’Editorials Independents de la Valldigna, hi havia el suport de la Mancomunitat de la Valldigna, però amb el canvi de color polític no hem pogut continuar. Han retallat moltíssim el pressupost de cultura. En veure que no tindríem pressupost, vaig preferir ajornar-la, no abandonar-la, i quan hi haja unes circumstàncies millors, ja la farem. Era un projecte molt bonic. El lloc és una meravella i hi havia moltes institucions implicades, els ajuntaments, l’AELC, Saforíssims, la Mancomunitat… En un cap de setmana arribàvem a fer quaranta activitats. Ara tot allò que faça olor, no ja de catalanisme, sinó de valencianisme, ja no té cap opció d’obtenir res.

—Com us imagineu que seran aquests quatre anys amb les polítiques culturals en mans d’un torero d’extrema dreta?
—Seran llarguíssims. No només ha canviat el govern a la Generalitat, també ha canviat en molts pobles. Per sort, en algunes ciutats mitjanes no ha canviat, però, és clar, el conseller ja ha dit que tot allò que tenia a veure amb el valencià, pressupost zero. Tot allò que tinga a veure amb Joan Fuster, amb Estellés, amb Carles Salvador, res de res. Ens esperen quatre anys de vaques magres. Seran anys difícils.

—Voleu afegir res?
—Sí, m’agradaria dir que he triat aquestes dotze famílies del llibre, perquè mira, Vicent Usó diu que hi ha escriptors de brúixola i escriptors de mapa. Jo sóc més de brúixola, intuïtiu, però al final he confeccionat un mapa més o menys representatiu de tot el País Valencià. Però estic convençut que hi ha moltes més famílies i m’agradaria poder fer una segona part perquè m’han quedat moltes comarques per tocar.