Jules Boykoff: “Com més oposició hi hagi als jocs, menys probabilitats que el COI seleccioni la candidatura”

L’antiolimpisme és un moviment que ha arrelat, en nivells de força diferents, a les ciutats on s’han volgut organitzar uns jocs olímpics. En alguns casos s’aconsegueix el propòsit, en alguns altres no. Però és un fenomen que aquests darrers anys ha crescut, alhora que augmentava la sensibilitat per la sostenibilitat i la crítica a la globalització. Ho veiem ara a Catalunya, on la plataforma Stop JJOO s’ha creat expressament per evitar que el govern català porti els Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu el 2030.

Un dels exponents més destacats i escoltats per l’antiolimpisme és Jules Boykoff, ex-jugador de la selecció olímpica de futbol dels EUA. Actualment és professor associat de ciències polítiques a la Pacific University d’Oregon i ha escrit i teoritzat a bastament sobre la joia del COI.

—Quan vau començar a ser crític amb els jocs olímpics i per què?
—La meva recerca acadèmica sobre els jocs olímpics va començar l’any 2009, quan vaig anar a Vancouver, al Canadà, a instàncies de nombrosos activistes que em van dir que els jocs olímpics canviaven la ciutat d’una manera que perjudicava els treballadors i que apartava encara més els qui vivien en la marginalitat. Essent a Vancouver vaig veure que les forces de seguretat feien servir els jocs olímpics perquè s’aprovessin lleis especials i armes que els havien de servir per a contenir la dissidència política quan el gran esdeveniment hagués abandonat la ciutat. Vaig veure com a activistes i artistes els suprimien drets amb l’única raó de salvaguardar els jocs. Els activistes de Vancouver van fer unes crítiques al moviment olímpic que continuen essent actuals.

—Com definiríeu el moviment antiolímpic i qui el forma?
—El sentiment antiolímpic ha existit des de bon començament. Els primers jocs olímpics de l’era moderna, que es van fer a Atenes el 1896, ja van despertar la preocupació entre els locals per si eren massa costosos. Als jocs del 1932, a Los Angeles, els manifestants duien pancartes que deien “Queviures, no jocs”. Activistes d’arreu del món van protestar perquè Adolf Hitler va ser elegit pel Comitè Olímpic Internacional per hostatjar els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. El moviment antiolímpic d’avui és format per activistes de nombroses ciutats del món: antics amfitrions olímpics, futurs amfitrions olímpics i ciutats que estudien de participar en els jocs. Com que els jocs olímpics salten d’un lloc a un altre, els activistes antiolímpics intenten de construir un moviment transnacional que també pugui viatjar de ciutat olímpica a ciutat olímpica i compartir coneixements sobre com lluitar contra la maquinària del COI.

—Podem dir que el moviment antiolímpic és internacional? Vull dir: hi ha similituds entre un moviment antiolímpic a Catalunya i un del Canadà?
—Hi ha un conjunt de crítiques centrals que la majoria dels activistes antiolímpics destaquen, independentment de la seva situació geogràfica. La primera crítica és la despesa excessiva. Els jocs olímpics són coneguts perquè costen molt més que no prometen els licitadors durant la fase de candidatura. La segona crítica és la militarització de l’espai públic: les forces de seguretat els fan servir de caixer automàtic, és a dir, per assegurar totes les lleis i equipaments especials que no podrien aconseguir en un context de normalitat. En tercer lloc, hi ha la gentrificació i el desplaçament forçat. Els urbanistes fan servir els jocs olímpics per “embellir” la ciutat, amb la qual cosa sovint volen dir netejar la ciutat dels treballadors pobres en nom de l’acumulació de capital. I, en quart lloc, hi ha l’ecoemblanquiment (greenwashing): prometre que els jocs olímpics serviran per a fer millores ambientals però no complir aquestes promeses. Aquestes quatre qüestions apareixen en unes quantes de les últimes ciutats olímpiques.

—Poseu-me algun exemple d’aquesta tàctica d’ecoemblanquiment.
—A la dècada del 1990, el COI va fer de la sostenibilitat la punta de la seva llança retòrica. No obstant això, no ho compleixen. Dit d’una altra manera, els jocs olímpics faciliten l’ecoemblanquiment: fan promeses ambientals sense complir-les. Als Jocs Olímpics de Londres 2012, els organitzadors van crear una nova categoria de patrocinadors corporatius: “socis de sostenibilitat”. Hi van incloure BP; sí, BP, juntament amb BMW, BT, Cisco, EDF Energy i GE. Un grup de control independent (anomenat Comissió per a un Londres Sostenible 2012) va revelar que el programa de patrocini era simplement una farsa de pagament. De fet, no hi havia cap requisit ambiental que calgués complir per esdevenir un “soci de sostenibilitat”.

—Algun altre?
—Els licitadors dels jocs de Rio van prometre de netejar la badia de Guanabara, molt contaminada, filtrant el 80% de l’aigua que hi desembocava. Però no es va complir. Cada dia, uns 640 milions de litres d’aigües residuals no tractades continuaven fluint a la badia de Guanabara. I a Pyeongchang 2018, els licitadors de Corea del Sud van prometre que farien uns jocs olímpics de “somnis verds” amb “les estratègies més avançades i respectuoses amb el medi”. Després es van girar i van talar 58.000 arbres en un bosc sagrat de cinc-cents anys d’antiguitat a la muntanya Gariwang per construir-hi una pista d’esquí olímpica. A Tòquio, els organitzadors dels jocs van prometre els “jocs de la recuperació” que havien d’ajudar els residents de Fukushima a recuperar-se del desastre nuclear. Però quan vaig visitar Fukushima, el juliol del 2019, la gent amb qui vaig parlar em va contar que havia passat al revés: preparar-se per als Jocs Olímpics de Tòquio significava menys equipaments. En resum, els jocs olímpics ofereixen grans promeses ecològiques, però molt sovint no es compleixen.

—Segons el COI, és imprescindible que les candidatures facin uns jocs sostenibles del punt de vista ambiental i econòmic. No ho veieu possible?
—Un estudi acadèmic de la Universitat d’Oxford va concloure que tots els jocs olímpics entre el 1960 i el 2020 van tenir sobrecost, que, de mitjana, va ser del 172%, molt superior al d’alguns altres megaprojectes. Els jocs olímpics recents han estat alguns dels menys responsables amb el medi, de manera que, en molts aspectes, el Comitè Olímpic Internacional i els organitzadors olímpics locals avancen en la direcció contrària que els criteris de sostenibilitat.

—L’oposició organitzada contra els Jocs Olímpics Barcelona-Pirineus pot danyar la candidatura?
—I tant. La clau per a evitar que els jocs olímpics arribin a la vostra ciutat és protestar aviat i sovint, sobretot durant la fase de candidatura. Entre el 2013 i el 2018 una desena de ciutats van refusar els jocs olímpics durant la fase de candidatura. Un cop assignats a la teva ciutat, ja és molt més difícil fer-los fora.

—Es farà un referèndum entre la població per a validar la candidatura. Si guanya el sí, la candidatura serà legítima des del vostre punt de vista?
—Si hi ha una discussió pública sòlida en què totes les parts del debat tinguin una oportunitat justa d’opinar, i la població igualment vota que sí, seria difícil d’argumentar que la gent va contra els Jocs Olímpics. No obstant això, si s’obstrueix el debat, o si un bàndol és molt més finançat que l’altre i, per tant, no és capaç de fer arribar el seu missatge en igualtat de condicions, sí que es condicionaria. En teoria, fer un referèndum significa avivar un debat que permeti a la gent de prendre una decisió col·lectiva sobre si vol organitzar els jocs olímpics. Al meu entendre, un referèndum hauria de ser un element obligatori de totes les candidatures olímpiques.

—Creieu que la candidatura té possibilitats de guanyar?
—Qualsevol candidatura que arribi fins aquí té l’oportunitat de ser seleccionada pel Comitè Olímpic Internacional. Ara, els qui segueixen acuradament les ofertes olímpiques creuen que Salt Lake City i Sapporo tenen més opcions. El COI té en compte el suport popular a la candidatura i també l’activisme contra els jocs olímpics, de manera que com més oposició hi hagi als Jocs, menys probabilitats que el COI seleccioni la candidatura.

—Molta gent té un bon record dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 a Catalunya.
—En els cercles olímpics, la gent sovint assenyala Barcelona 1992 com un èxit olímpic, almenys en termes econòmics. Tanmateix, l’economista Andrew Zimbalist Zimbalist diu quines són les quatre condicions particulars que van permetre a Barcelona de tenir un èxit fiscal. Per una banda, una gran part –cosa inusual– del pastís olímpic el va pagar el sector privat; hi havia una situació macroeconòmica oportuna en un context d’expansió econòmica; l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, que va impulsar el comerç, el turisme i la inversió; i Barcelona era una joia relativament amagada, una ciutat que tenia un marge de creixement sense aprofitar. Aquestes característiques específiques de la Barcelona dels anys vuitanta serien difícils, si no impossibles, de repetir-se avui dia.

—I econòmicament, quina interpretació en feu?
—El “model Barcelona”, tan lloat, té alguns inconvenients notables. Els licitadors de Barcelona van quantificar els jocs en 667 milions de dòlars, però després el cost van superar els 11.000 milions. Això posa de manifest la tendència de les ciutats candidates a subestimar els costs per aconseguir el suport públic; i una vegada els concedeixen els jocs, hi ha un augment de les despeses. Quan els membres del COI pugen a l’avió i se’n van de la ciutat olímpica, l’amfitrió és responsable dels sobrecosts.