Jugar amb una cabra decapitada i més curiositats quirguises

Quirguísia és un país desconegut per a molta gent. Quan vaig explicar a amics i família que el meu nou viatge seria per aquestes terres, la majoria no va saber ni com col·locar-les en un mapa. I no solament és aliena de l’imaginari col·lectiu, sinó que la seva cultura ens sembla d’un altre planeta. Ací es juga amb cossos de cabres decapitats, els nadons s’embriaguen amb llet d’euga, es venera Lenin i la vida cultural pivota al voltant de les iurtes.

Aquestes cases portàtils són l’orgull dels quirguisos i recorden el seu passat nòmada. Avui dia encara hi ha famílies seminòmades que les fan servir. També es poden veure arreu del país com a rebosts, parades de menjar o cases per als convidats. Històricament, quan una família arribava a una nova localitat, tot el poble l’ajudava a muntar la iurta. Podien construir la casa en uns quants minuts. De fet, el rècord per a muntar una iurta entre dotze persones diuen que és d’un minut i mig, una autèntica barbaritat.

La part central, coneguda com a tunduk, es pot veure il·lustrada en la bandera quirguisa i és el símbol nacional. Representa la unió dels diferents pobles de Quirguísia. De fet, kyrgyz vol dir “quaranta tribus”, un número repetit en gran part de la simbologia del país. Segons la tradició, va ser l’heroi Manas qui es va encarregar d’unir els quirguisos i de tornar-los a Quirguísia.

El poema èpic que narra la història d’aquest heroi al segle IX és considerat per a molts el més llarg del món. En una de les seves moltes versions té 553.500 versos. L’obra és dividia en tres volums: un que parla de Manas, un del seu fill, i l’últim del seu nét. Tots els nens el llegeixen a l’escola i és una eina de cohesió nacionalista. Històricament, el poema es transmetia recitant-lo en campaments. Els encarregats de fer-ho són i han estat els manaschi, que se saben el primer volum del poema de memòria. Els qui se’ls saben tots tres són considerats grans manaschi. Un d’ells, Rysbai Isakov, té el rècord Guinness després d’haver recitat el poema durant cent vint-i-quatre hores. Un altre, Sayaqbay Qaralaev, va ser un personatge tan venerat que fins i tot surt en un dels bitllets de soms, la moneda local. Una divisa que, per cert, presumeix de ser de les poques del món que té monedes de tres en compte de dos, com sí que passa a la major part de països.

El cavall, la pedra angular

La beguda nacional és el khumuz, llet d’euga que s’ha deixat fermentar per aconseguir un sabor especialment amarg i que obtingui gradació alcohòlica. És una beguda que a Quirguísia es consumeix de ben petits, de manera que és habitual veure nadons amb el biberó ple de khumuz, sobretot en les zones rurals.

Gran part dels seus trets culturals giren al voltant d’aquest animal. La carn és ben preuada i ha estat el mitjà de transport principal durant segles. De fet, avui dia, a les jailoo, les altes pastures, continua essent la manera més ràpida de moure’s, fins i tot més que un cotxe tot terreny.

Aquesta dependència i control de l’animal ha fet que al llarg del temps s’hi hagin desenvolupat jocs i tradicions al voltant. El més popular és el kok-boru, una barreja de polo i rugbi que a Quirguísia aixeca passions. La primera persona que vaig conèixer que hi jugava de manera habitual era en Meder, l’home que em va acollir amb la seva família a les iurtes. Era ben robust de cintura cap amunt. No és d’estranyar, en aquest joc guanya qui té més força i domini del cavall.

Les regles del joc són relativament senzilles: dos equips de genets competeixen per endur-se un cos de cabra decapitat a la porteria rival, que sol ser un cercle o cassola gegant. S’hi val pràcticament tot excepte donar cops amb el fuet als rivals o als seus cavalls, i també fer-los caure de la muntura.

El kok-boru és un joc tradicional que s’ha jugat a l’Àsia Central des de fa segles. La feracitat és l’atribut més destacat, però també la resistència. Històricament, el joc podia allargar-se durant dies. Però recentment s’han estandarditzat les normes per poder fer competicions oficials. La més important, sens dubte, són els World Nomad Games, una mena de jocs olímpics dels nòmades. Ací s’enfronten nacionalitats de tot el món, encapçalades per les repúbliques de l’Àsia Central, per veure qui és el millor. Any rere any Quirguísia s’ha erigit en campiona de kok-boru. També és qui més medalles ha acumulat d’ençà dels primers World Nomad Games.

De la mateixa manera, hi ha més jocs destacats que es juguen a sobre d’un cavall. Un dels més preuats pels quirguisos és el de recollir una moneda del terra a tota velocitat. Demostra destresa i agilitat a l’hora de muntar a cavall. Aquesta disciplina aixeca crits de sorpresa i admiració del públic. En canvi, el kyz kuumai desperta rialles. És una prova en què competeixen un home i una dona. Es coneix com el joc del petó. El noi es col·loca amb el seu cavall a la línia de sortida. La noia, també a sobre la seva muntura, comença a galopar de més enrere. Quan supera el seu contrincant, pot començar a perseguir-la. Si l’atrapa abans de l’arribada, ella li haurà de fer un petó. Però si és la noia qui arriba abans, s’haurà guanyat el dret de perseguir el noi de tornada al punt d’inici tot donant-li cops amb el fuet.

Una nació molt tradicional

Tots aquests jocs es poden observar en les zones rurals, sobretot en festivals locals. Però n’hi ha un que es pot veure a tots els indrets del país, fins i tot pels carrers de Bixkek. Es coneix com a alchiks i es juga amb els ossos del genoll de les ovelles (chuko). El funcionament és semblant a la petanca. En aquest cas, els jugadors col·loquen els seus chukos dins un cercle. Torn rere torn, provaran de treure les peces dels altres jugadors llançant un dels seus ossos amb força per impactar-hi. Si ho aconsegueixen, se les podran quedar.

Històricament, els nens reben els chukos en una cerimònia a les iurtes. Les dones de la família o del poble s’uneixen en un ritual per beneir el nadó quan té poques setmanes de vida. És una tradició que ara amb prou feines es practica, però que havia de portar bona fortuna al nounat i una vida pròspera i fèrtil. Durant la cerimònia, les dones canten cançons, cremen branques de Juniperus i col·loquen els chukos al bressol de la criatura.

A Quirguísia, de les ovelles s’aprofita tot. La carn, els òrgans i, fins i tot, el cap es mengen. Amb la pell es fan catifes i proteccions per a la iurta. Amb la llana, aïllaments per a les iurtes i peces de roba. És el bestiar per excel·lència dels nòmades quirguisos. Quan reben un convidat, és tradició que se sacrifiqui una ovella en honor seu.

Probablement, aquest convidat podrà tastar un dels plats més típics del país: el beixbarmack. Són fideus bullits amb carn de xai o, a vegades, de cavall. Literalment, el seu nom vol dir “cinc dits”. Efectivament, indica que s’ha de menjar amb les mans. Tot i que, en realitat, no és pas excepcional a Quirguísia. Normalment, a totes les iurtes es fa així, sigui el plat que sigui. Els coberts, això sí, són pràcticament imprescindibles en zones urbanes i en restaurants.

L’eterna nostàlgia

La cultura quirguisa s’aferra amb malenconia al passat nòmada. N’estan plenament orgullosos i en fan bandera. Tot i que la situació és força diferent i amb prou feines queden nòmades de veritat, el país no es vol desprendre d’aquesta tradició. El gran canvi social va ser durant l’època de la Unió Soviètica. Durant aquells anys, Moscou va obligar els quirguisos a substituir els ramats pels camps i les mines. Aquest canvi, feixuc i dràstic, va fer que l’estil de vida nòmada pràcticament s’extingís a la regió.

Tot i això, molts quirguisos recorden amb nostàlgia aquella època. “Tot funcionava bé”, m’han dit durant el viatge. “Teníem educació, accés a la sanitat i a la cultura.” Probablement per això encara es poden veure estàtues de Lenin o murals que commemoren la victòria a la Segona Guerra Mundial. L’estrella comunista és ben present en mobiliari urbà de tot el país. Fins i tot he vist banderes soviètiques en negocis i cases particulars.

Durant aquella època, molts conciutadans soviètics es van desplaçar fins ací i van fer augmentar la diversitat cultural de la regió. De fet, el percentatge de quirguisos va disminuir fins arribar pràcticament al 50%, i els eslaus es van enfilar fins al 35%. Segons el cens del 2018, ara són el 73% i el 6%, respectivament. De fet, Quirguísia és un país amb una gran riquesa ètnica. Es calcula que hi conviuen més de 80 ètnies diferents.

Totes aquestes ètnies, com ara els dungans, els musulmans exiliats de la Xina, lluiten per preservar les seves tradicions i cultura. També els quirguisos, que no abandonen el seu llegat més supersticiós i espiritual. Tant en el ritme frenètic de les ciutats com en la tranquil·litat de les pastures altes, on hi ha iurtes escampades, es poden contemplar encara avui dia un munt de tradicions que ens són exòtiques i interessants. Una mirada diferent de la vida que ens ha d’ajudar a entendre-la un pèl més bé.