Jugar amb foc ja no és tan divertit com abans

Benvinguts al club de la comèdia, que passin els acudits. El saben aquell que diu que, en plena onada de calor extrema i amb el país cremant (perquè, cremi on cremi, ens crema a tots), la consellera de la Presidència va sortir a anunciar l’encàrrec d’un informe per a presentar candidatura “en solitari” als Jocs d’Hivern de 2030. Hivern, diu? Què és “hivern”? Un altre, un altre: el saben aquell que diu que cremava el país en plena onada de calor i el president català va agafar la maquineta de fabricar missatges de suport i va enviar “escalf” als afectats pels incendis. “Escalf”: omplint de buidor els vostres missatges institucionals des de 2017. Gràcies!, gràcies a tots per venir, bona nit, demà més.

Aquests dos exemples ens poden servir per a il·lustrar, l’un a través dels fets i l’altre amb la poesia, aquella mena d’automatismes que ens fan tirar per vies que van funcionar en el passat quan el present ja és un altre. Que el món que tenim al cap ja no és el que hi ha fora, roent i amenaçador. Aquests dies ha fet fortuna un mem dels Simpson que et congela la rialla en dues parts: a la primera, el personatge Bart comenta a son pare que “aquest és l’estiu més calorós de la meua vida”, i a la segona, Homer li replica que “aquest és l’estiu més fresc de la resta de la teua vida”. Com sabeu, la cultura popular ha convertit la sèrie dels Simpson en l’oracle de Nostradamus dels nostres dies, així que només ens faltava aquest mem. Doncs d’un episodi dels Simpson també podrien ser tota aquesta gent que, respirant el mateix aire que tu i que jo, han estat enxampats i denunciats pels agents rurals per acampar, fer fogueres i barbacoes en diversos espais naturals.

L’escalfament global és la constatació que, agafats en conjunt, no seríem l’espècie més entenimentada, i agafats a porcions tampoc no ho podríem assegurar. En temps de pandèmia hi va haver grans discussions sobre la responsabilitat individual, la pretesa maduresa de la societat i el fet que, si ens tractàvem els uns als altres com a adults, ja respondríem com a tals. Per somiar no fan pagar. En aquestes dates de fum i foc, la fe en la humanitat, per qui la tingués, torna a trontollar: la via dels fets ens ha fet entendre que, a vegades, cal sacrificar la llibertat de tots els responsables per a poder coartar la llibertat de fer l’imbècil a uns quants. Per tant, si perquè no es cremi el bosc hem de prohibir d’entrar al bosc, escolti, ja hi poden fer dues voltes de clau.

Poques dècades enrere, una prohibició semblant no ens hauria cabut al cap. Els focs han canviat, és clar, i d’això parlàvem, però no són els únics canvis, i d’això parlarem ara. Vaig tancant el focus i els quilòmetres a la redona, i penso en altres prohibicions una mica menys populars a les quals ja ens hauríem d’anar acostumant. Aquests dies s’acumulen els bans que “no autoritzen” l’encesa de fogueres, llançament de coets, focs d’artifici i altres artefactes incendiaris en els corresponents termes municipals. Unes mesures que comencen a ser celebrades en uns sentits que no ens podíem imaginar quan només patíem un gran foc l’any.

Com que “és tradició”, per Sant Joan els bombers han de fer el “tradicional” miler de sortides per imprudències d’imprudents i bretolades de brètols amb lliure accés als explosius. Però avui, ara, les mesures encaminades a evitar-ho ja no només s’entenen des del punt de vista de la protecció dels espais naturals, sinó també com un acte de respecte cap als professionals i voluntaris que es juguen la vida per salvar les vides dels altres: si abans consideràvem despreocupadament que també cobraven per a això, ara entenem que fer-los perdre temps, recursos i energies “per tradició” és una frivolitat cada vegada més difícil de justificar.

Estrenyent encara més el cercle de les mesures impopulars i els canvis de mentalitat, per primera vegada em trobo que tinc on triar entre els municipis que, a banda de no autoritzar fogueres i petards per evitar incendis, especifiquen que també ho fan –copio i enganxo del primer que tinc a mà– “per la conseqüència negativa que té l’ús de la pirotècnica sobre la salut dels animals”. Algú s’imagina una ocurrència semblant, en èpoques passades? Quin alcalde o regidor s’hauria volgut immolar davant l’opinió pública amb una sensibleria tal? Deixeu-me incloure, per paradigmàtica, aquesta resposta d’un altre municipi a un veí que trobarà a faltar el castell de focs de cada any: “La pirotècnia és molt nociva per al medi, tant pels residus que deixa a l’entorn com pel risc d’incendis. […] A més, les persones amb diversitat funcional pateixen greument. També la fauna del parc natural i els animals que viuen amb nosaltres es veuen seriosament afectats. Entenem que fos un espectacle que agradava molt, però esperem que també gaudiu de les activitats que proposem.” Senyores, ja hi estic tramitant l’empadronament.

Per descomptat, les reaccions contràries hi són i es van tornant més virulentes, com sempre que un col·lectiu albira una pèrdua de privilegis. Per allò de tenir al cap un món que ja no és el que era, el debat dels pros i contres comença a assemblar-se al de la prohibició gradual del tabac als espais públics: els fumadors passius van haver d’empassar-se molt de fum, en nom de la llibertat dels actius, abans que la societat els donés la raó; de la mateixa manera, els afectats per la pirotècnia, persones i bèsties, ja comencen a veure reconeguts els efectes sobre la seua salut física i psíquica amb respecte i seriositat. Espectacles de llum amb drons, petards dits pet friendly o focs artificials dits de baixa sonoritat en són la conseqüència, alternatives sorgides d’aquesta nova manera d’entendre la relació amb els nostres semblants i el medi natural, en un planeta que no veurem mai més igual. Perquè tenir cura del nostre ecosistema no tracta només de salvar balenes i amazònies i óssos polars a desenes d’anys vista, que també tracta de protegir cada dia i cada hora el nostre entorn més immediat; i, pensant en passat demà i en els nostres animals de proximitat, d’evitar-los el foc, el turment i la mort amb la “tradicional” excusa que “només és una nit l’any”.