Jugar amb els mots: refutar Espriu, com si diguéssim

Aquest dies que els seguidors del Paraulògic celebren el primer aniversari de l’aparició del joc observo que a la pàgina principal de VilaWeb ja s’ha consolidat un espai fix dedicat exclusivament als entreteniments, amb tres modalitats diferents de joc.

Al costat del Paraulògic, que cada dia aplega nous adeptes (i més enrabiats, diguem-ho tot, amb el IEC i el seu diccionari), tenim la secció “Posa’t a prova”, que ens formula aquella mateixa pregunta –“Que sais-je?”– que es feia l’immortal Montaigne, en aquest cas amb un repertori de dotze qüestions relacionades amb la llengua i amb la geografia dels Països Catalans que cada setmana s’actualitzen (amb l’al·licient afegit del sorteig d’un lot de llibres entre els participants). La novetat grossa, però, són els Minimots, un encreuat de sis quadres per sis (encara que alguns dies creix fins a set lletres i alguns altres minva fins a cinc) creat –és a dir, definit– per Pau Vidal i que té les dimensions idònies per a jugar-hi amb el mòbil.

M’apresso a dir que un encreuat d’aquestes dimensions que el situen en allò que els experts dirien “gamma petita” no és, en absolut, sinònim de peixet per als qui el volen resoldre. Com saben tots els habituals del gremi juganer (i com ens va demostrar a bastament el gran Tísner), el nivell de dificultat d’un encreuat no prové de la grandària sinó de la traça de l’autor a l’hora de definir els conceptes que inclou. Vull dir que una paraula com taxi admet unes quantes maneres de definir-la –“Per Barcelona vesteix de negre i groc”, en seria un exemple–, però difícilment podrem superar la que el gran pirata de les nostres lletres es va empescar: “Alça la bandera en senyal de llibertat.” En aquest sentit puc dir que l’amic Pau Vidal ret homenatge a l’escola tisneriana afegint-hi, com en els tastos del bon vi, unes notes personals de color que donen al conjunt un regust final agradable i tonificant. Enllaminidor (ep, penya del Paraulògic: aquest tros de mot sí que surt al DIEC). Provaré d’explicar-me amb un parell d’exemples extrets dels Minimots del dia 15: per definir quarts (entesos com a elements del món casteller), Vidal ens proposa: “Quan ells entren al castell ja no és l’hora”; i per definir arriba: “Apareix al moment just per llançar casernaris visques a Espanya.”

Trobar les set diferències entre dos dibuixos o resoldre sudokus, encreuats, anagrames, trencaclosques, jeroglífics, sopes de lletres i més desafiaments per l’estil no és pas un invent d’ara. En la memòria dels ferits de lletra que ja hem superat de llarg la seixantena hi ha experiències de difícil oblit com aquell mític “Damero maldito” que cada setmana ens proposava la senyora Conchita Montes a La Codorniz (qui se’n recorda ara, d’aquella “revista más audaz para el lector más inteligente”?) o els entreteniments del no menys mític Pedro Ocón de Oro que, a part de publicar-se a la menuda en un munt de diaris i revistes, cada quinze dies es venien als quioscos aplegats en un quadern que es deia Pasatiempos Oro?

No voldria que algú es pensés que faig filosofia barata, però no deixa de semblar-me paradoxal que en una època com la que vivim, dominada per la precipitació i les presses, tots aquests enginys que ens ajuden a passar l’estona de manera entretinguda estiguin cada dia més de moda. Analitzats un per un són petits reptes a la nostra capacitat visual, a la facilitat de combinar nombres, a la memòria, a l’aptitud lingüística… Però vistos de manera més global ens configuren com uns éssers essencialment juganers –Homo ludens– i tocats per una dèria molt especial. Una dèria que refuta descaradament aquell “retornar-vos el nom de cada cosa” del mestre Espriu per anar-se’n cap a la banda contrària: cap a aquesta atàvica tirada que sentim l’espècie humana (o, si més no, una part) per dir el nom de les coses de la manera més complicada possible. De camuflar-lo sota signes o imatges en aparença inconnexes, d’estrafer-ne els significats, de fragmentar els mots –com en el muntatge d’una pel·lícula de Tarantino– per dotar-los d’una nova perspectiva. De trencar-nos la closca a còpia d’una bona ració de dobles sentits. Fins al moment lluminós que deslloriguem l’embolic i trobem la solució de l’enigma. És aleshores quan ens arriba, clara, la percepció que els mecanismes que fan girar el món són a lloc i perfectament greixats.