03.04.2018 - 05:01
«Des de mitjan segle passat assistim a una mena de buidatge progressiu en la memòria col·lectiva d’allò que anomenem etnobotànica infantil: les relacions amb les plantes pròpies de la infància i adolescència i que no es tornen a tindre quan ens fem adults. I quan aconseguim rescatar dels reservoris més profunds de la memòria les ancestrals relacions que vam tindre amb les plantes ens adonem que l’etnobotànica infantil pràcticament s’ha perdut. Una etnobotànica polifacètica que comprenia de menjars a jocs, d’instruments cinegètics a musicals, de rituals de trànsit entre etapes vitals a la confecció manual d’ornaments». (Climent, Martín i Laguna, 2013)
Aquestes paraules, que encapçalaven l’article dedicat a l’etnobotànica infantil mengívola que vam publicar al número 80 de la revista Mètode, també serveixen per a emmarcar un nou viatge a la recerca i recopilació d’uns altres aspectes de l’etnobotànica infantil dignes de ser recordats i interpretats.
«Si hi ha hagut un aspecte en què la pèrdua de coneixement etnobotànic s’ha evidenciat de manera més dràstica és en el lligat al món infantil i l’adolescència»
De l’etnobotànica a l’etnobotànica infantil
En general, els estudis dirigits a conèixer els patrons culturals de relació humans-plantes i que englobem sota el nom d’etnobotànica han focalitzat l’atenció en els oficis i necessitats dels adults. Aquests coneixements han entrat en un procés de pèrdua accelerada atribuïble a causes diverses: mort i declivi de la memòria dels darrers dipositaris de la informació, disminució del nombre de persones en contacte quotidià amb el camp i la natura, urbanització accelerada, substitució d’útils botànics per artefactes industrials i maquinària agrícola, predomini dels fàrmacs estandarditzats sobre la fitoteràpia tradicional…
Llig l’article sencer al web de Mètode
Daniel Climent Giner, Carles Martín Cantarino, Emili Laguna.
