Judith Colell: “Només hi pot participar gent catalana que tingui vuit cognoms catalans?”

Més enllà de la polèmica al voltant del discurs d’Eduard Sola, els Premis Gaudí van tornar a obrir uns quants debats sobre el cinema català. Aprofitem l’ocasió per parlar a fons dels premis i del moment que viu el cinema català amb la presidenta de l’Acadèmia de Cinema Català, la cineasta Judith Colell.

—L’auge d’enguany del cinema en català és flor d’un dia o és senyal que les coses canvien?
—És senyal que les coses canvien. I ho fan gràcies a una política ben feta per part de la conselleria de Cultura. Fa molt de temps que remem conjuntament, tant els productors, com l’Acadèmia de Cinema Català, com els guionistes… Hem treballat conjuntament per mirar de veure què podíem fer perquè el cinema en la nostra llengua no es limités a pel·lícules de baix pressupost. Que podien estar molt bé, i n’hi ha moltes de meravelloses, però no hi ha cap pel·lícula que tingués un… No vull dir que una pel·lícula que té més diners és més bona. Hi ha pel·lícules que tenen molt pocs diners i són boníssimes. I al revés, pel·lícules amb molts de diners que no són bones. Però clar, si tens diners, tens unes eines que et permeten arribar més al públic. Si inverteixen més diners, passen coses com aquest últim any, on dues pel·lícules han tingut un gran èxit a la taquilla.

—Per tant, creieu que la reeixida a la taquilla és, en part, a un canvi de polítiques públiques?
—Totalment! Fixa’t que abans hem tingut pel·lícules que han viatjat a tot el món, que han tingut premis internacionals importantíssims. Però eren pel·lícules més aviat petites, i ha estat molt complicat que arribessin a connectar amb els espectadors. Eren pel·lícules magnífiques, si els espectadors les haguessin anat a veure, segur que els haurien agradat. Però no tenien aquestes eines per a arribar als espectadors. Quantes pel·lícules s’estrenen i ningú no sap que s’han estrenat? Si em passa a mi, que em dedico al cinema… Per això crec que és important que el cinema en català faci també pel·lícules de gran pressupost. No hauria de ser necessari guanyar l’Ós d’Or de Berlín perquè la gent sàpiga que hi ha una pel·lícula en català que està molt bé. No podem guanyar-lo cada any. Tant de bo, però no pot ser. En canvi, amb aquests canvis de política crec que podem fer més pel·lícules que arribin més fàcilment als espectadors. Això crea una tendència, que llavors la gent sap que el cinema català i en català, sobretot, és bo i val la pena anar al cinema a veure’l. I aquesta tendència acaba arrossegant la gent a veure unes altres pel·lícules en català que potser no tenen aquest gran pressupost.

—Fins ara el cinema català havia estat d’autor, i entenc que defenseu que també s’han de fer comèdies més banals?
—Sí! Cal un sistema divers, hi ha d’haver pel·lícules petites, mitjanes i grans. Si només féssim pel·lícules grans, ens perdríem grans directors, així com guionistes o actrius… S’ha d’apostar per fer cada any, tres, quatre o sis pel·lícules grosses que poguessin competir a escala d’estàndards europeus.

—I això perilla amb el canvi de govern?
—No, ens vam reunir amb la consellera i ens va dir que no. I el president Illa, durant la trobada amb els guanyadors dels Gaudí, també ho va dir. Consideren que aquests anys la conselleria de Cultura ha fet molt bona feina. De fet, l’actual consellera, Sònia Hernández, formava part de l’equip de Natàlia Garriga. Encara més, bona part de l’equip ha continuat.

—Dèieu que films amb molt de pressupost aconsegueixen que més gent vagi al cinema. Però és clar, recordo que, per exemple, jo volia anar a veure Mamífera al cinema, i em va costar perquè la feien en pocs cinemes i als pitjors horaris… I l’acabaven d’estrenar!
—Sí, a Salve Maria li ha passat exactament el mateix. Estan molt poc temps als cinemes, aquest problema existeix. Però, de totes maneres, tant Mamífera com Salve Maria, que m’encantaria que haguessin tingut èxit de públic, ja que són pel·lícules magnífiques, han complert una funció molt important que és la internacionalització del nostre cinema. Maria Rodríguez Soto va guanyar el premi a millor actriu del festival South by Southwest per Mamífera. Salve Maria va guanyar una menció especial del jurat del Festival de Locarno. Totes dues pel·lícules han tingut un gran recorregut per festivals internacionals, i han donat a conèixer el nostre cinema a fora. No tot és el que fa la pel·lícula a taquilla. Evidentment, és per arribar als espectadors, però també és per donar a conèixer la nostra cultura, llengua i manera de viure, i també per internacionalitzar la nostra cultura. I això, de vegades, passa més amb pel·lícules més petites.

—Ho deia en el sentit que està molt bé que la Generalitat inverteixi en cultura, però és clar, si després els espectadors quasi ni tenim l’ocasió de poder-ho veure al cinema… Recordo que Mamífera em va arribar pel boca-orella, que l’havia d’anar a veure, però ja era molt complicat poder-la veure. Hauríem d’exigir més als cinemes, caldria que s’hi impliquessin més i que protegissin més el cinema català?
—El que passa és que les sales de cinema, pobres, tenen tants problemes, que no sé si els podem demanar molt més. Evidentment, a tothom se li pot demanar més implicació, però no crec que els puguem penjar el San Benito com si en fossin els únics responsables. No els podem demanar que siguin ells qui s’hi arrisquin i llepin; fan el que poden. No ens tanquen portes, ni de bon tros. Crec que les sales de cinema sempre han afavorit el nostre cinema.

—Recordo que quan vaig entrevistar Liliana Torres, directora de Mamífera, es queixava que hi havia sales de cinema de Catalunya que havien projectat el film doblat en castellà. No hi hauria d’haver alguna normativa al respecte?
—Que l’havien passada doblada al castellà? Mare meva! Això sí que no hauria de passar. No entenc quin problema hi ha? Per què creuen que la gent no anirà a veure la pel·lícula en català? A més, per una vegada que podem veure una pel·lícula en versió original, per què l’hauríem de veure doblada? Quin horror!

—El cinema en català es troba moltes vegades amb l’obligació de doblar els films en castellà.
—Sí! I també t’obliguen a doblar en català, quan fas una pel·lícula amb els dos idiomes. Que és una cosa que no entenc…

—Què voleu dir?
—Per emetre-la a 3Cat s’ha de doblar. El 47 segur que a 3Cat la veurem tota doblada al català. I això també em sap greu… Per una vegada que podem veure pel·lícules en versió original. És un tema complex. Perquè a la vegada també entenc que és important que protegim la nostra llengua. Però sempre he estat defensora de la versió original. Ara, Mamífera s’ha de veure en català, i les sales de cinema l’han de passar en català, i punt! I Casa en flames igual. A Madrid també s’haurien de veure en català, subtitulades. No es passen els dies dient que el català és una llengua oficial de l’estat? Que ho demostrin, i que la vegin en català subtitulada. I que la gent vagi a veure Casa en flames doblada al castellà aquí, em sembla un cas d’estudi!

—Una de les polèmiques al voltant dels Gaudí és que els films catalans que han triomfat enguany tenen força presència de castellà…
—Això és una ximpleria, de veritat. Ja ho he llegit. A veure, per què aquest any? És que no té cap sentit. Me’n recordo que uns bons amics, els del Festival de Cinema en Català de Roda de Berà, al FIC-CAT, ens van escriure fa uns anys per dir-nos que, malgrat que adoraven a l’acadèmia, ens havien de fer un toc d’atenció. Consideraven que, malgrat que el premi a millor pel·lícula sempre el guanya un film en versió original en català, a les altres categories gairebé no hi havia representació de pel·lícules en català. I he de dir que aquell any tenien raó! Però enguany? El 47, divuit nominacions; Casa en Flames, catorze; Salve Maria, set; Mamífera, 3. Per què? Quina bombeta s’ha encès enguany perquè la gent digui això? No ho entenc…

—Alhora, el partit de Jordi Graupera, va fer un comunicat on deia que calia deixar de subvencionar l’Acadèmia pels premis Gaudí. Exactament deia: “La gala dels Premis Gaudí s’ha convertit en un instrument més d’espanyolitzar la indústria cinematogràfica catalana.”
—Són rucs, perquè no estem subvencionats. Que s’informin primer. Sembla mentida. M’enfada molt. M’emprenya perquè no està subvencionada la gala, està pagada per una televisió, però això no és una subvenció. Tu saps quina quota de pantalla els donem, a TV3? Brutal, vam fer un 18%. És una barbaritat. No és una subvenció, és una venda. Estem encantats que 3Cat hi participi. Però, de debò, quina pel·lícula els molesta?

—Entenc que parlen de Polvo Serán, amb catorze nominacions, o Segundo Premio, amb nou…
—Segundo Premio? De veritat es posaran amb una pel·lícula de l’Isaki Lacuesta, que és un paio que ha fet pel cinema català el que no està escrit? De veritat? Es posaran amb una pel·lícula que tracta sobre Los Planetas. Què volen, que Los Planetas parlin català? O que es fes una pel·lícula sobre Els Pets? Que m’encantaria, per una altra banda, perquè els admiro moltíssim. Però aquesta pel·lícula no va sobre un grup de música català. És una pel·lícula sobre Los Planetas, que és un grup andalús, en quin idioma volen que parlin? No ho acabo d’entendre. Que ho diuen per Polvo Serán? Pel Carlos Marqués-Marcet? Que agafin i mirin què ha fet l’Isaki Lacuesta, què ha fet el Carlos Marqués-Marcet, què ha fet el Tono Folguera i què ha fet l’Ariadna Dot pel cinema català i, aleshores, que parlin. Per què han fet una pel·lícula en castellà? Quan són una productora d’aquí, que dóna feina aquí, que porta premis aquí, que són els co-productors d’Alcarràs, que són els co-productors de Creatura, pel·lícules en català que han guanyat premis a Canes, que han guanyat l’Ós d’Or de Berlín. Perquè han fet una pel·lícula en castellà, què passa? Els hem de dir: “Ah, no. Ara no hi participeu!” Home!

—Quins són els criteris perquè un film pugui participar en els premis Gaudí? 
—És molt senzill. Per poder optar necessites un 20% de producció catalana, com a mínim, i sis punts de catalanitat. És a dir, tu pots tenir un 20% de producció catalana, però si no tens aquests sis punts, no hi pots optar.

—Què són aquests punts?
—Per exemple, un actor català et dóna tres punts, un director de fotografia català, un punt, un ajudant de direcció català, un altre punt… M’ho estic inventant, però del que es tracta és de sumar més de sis punts. Això es fa així perquè hi poden haver co-produccions financeres on purament només s’han posat diners, però no hi ha ningú de l’equip que sigui català. Aquestes produccions no poden participar en els Premis Gaudí.

—I els actors? De vegades hi ha gent que pregunta per què Ángela Molina està nominada. Entenc que el que importa és el film en què participen, no el seu origen…
—Sí! L’Ángela Molina hi pot optar. Però això passa amb qualsevol premi, no? Als Goya d’enguany està nominada Tilda Swinton, que és de Londres, i la Julianne Moore, que és dels Estats Units. Als Oscars està nominada la Karla Sofía Gascón, que és espanyola… Tots els premis funcionen així. Seria una cosa única i excepcional que als premis catalans només pogués participar gent catalana. El següent, què seria? Només hi pot participar gent catalana que parli català? Només hi pot participar gent catalana que tingui orígens catalans? Només hi pot participar gent catalana que tingui vuit cognoms catalans? És que això es diu feixisme.

—A millor film sí que només poden optar films en català…
—Però això ha estat sempre així. En Joel Joan, quan va fundar l’Acadèmia, va fer aquestes bases. Va decidir que es donaria el premi a millor pel·lícula, i a millor pel·lícula en llengua no catalana. El gran premi, el premi màxim, és només per a la pel·lícula en llengua catalana. Hi ha hagut anys en què la millor pel·lícula no ha guanyat cap altre premi. Però és que, aquest any, les pel·lícules en llengua catalana eren molt potents, podien competir en igualtat de condicions. Les pel·lícules amb més nominacions són en llengua catalana perquè s’ho mereixien. No puc entendre la polèmica, aquest any, per què? És curiós!

—L’altra crítica que també s’ha repetit molt és: sempre guanyen els mateixos actors…
—Nosaltres no podem fer res amb això. Això passa a tots els premis, també. Si guanyen els mateixos actors és perquè són molt bons. Que sempre hi ha l’Eduard Fernández, la Clara Segura, la María Rodríguez Soto, l’Enric Auquer… Però clar, toquen una cosa i ho converteixen en una joia. Si són sublims, és lògic que estiguin nominats. Una altra cosa és que, clar, com que són tan bons, al final tenen accés a fer més pel·lícules i de més nivell, i llavors també tenen més oportunitats d’estar nominats.

—Curiosament, aquests dies s’ha vist com els Feroz han premiat més bé Casa en flames i Salve Maria, i, en canvi, els Gaudí van optar per El 47.
—Passen aquestes coses als premis. L’única vegada a la meva vida que he contestat a Twitter a una persona, va ser quan es va morir l’Agustí Villaronga. Era un dels meus millors amics, i justament es va morir un dia dels Premis Gaudí. Ho vaig passar molt malament. Em vaig fer un fart de plorar, ni t’ho pots imaginar. Però vaig haver de fer el cor fort i anar a la gala. I me’n recordo que l’endemà una senyora em va dir a Twitter, alguna cosa així com: “Sí, molt plorar i fer-li un homenatge a l’Agustí Villaronga, però l’any passat vostè no li va donar ni un Gaudí.” Li vaig respondre: “Miri, senyora, s’acaba de morir un dels meus millors amics, vagi vostè a la merda.” Em vaig quedar tan ampla. Perquè m’agradaria que s’entengués una cosa: no hi ha un jurat, no és un festival això. Tampoc no votem la junta. Són uns sis-cents acadèmics que voten. El vot és secret i anònim. Votem una primera ronda i una segona. Són els acadèmics els que decideixen. I en els Feroz, són els informadors cinematogràfics que s’uneixen també en una associació. Aquests han decidit que els agrada més Casa en Flames i Salve Maria, que no El 47. I, en canvi, aquí, ha estat al revés… I en els Goya decidiran el que vulguin…

—Enguany se us acaba el mandat. Teniu pensat de repetir?
—Això depèn dels acadèmics…

—Però, vós voleu?
—És molt possible. Bastants companys m’han instat a fer-ho. Però hi ha una cosa que em preocupa, perquè l’any que ve tinc pel·lícula. I ja has vist què passa. A les xarxes és molt fàcil insultar. I només faltaria que la meva pel·lícula no es pogués presentar si jo en sóc la presidenta. Perquè llavors ningú no voldria ser president de l’acadèmia. Què volen, que qui estigui a la junta no faci cap pel·lícula? El meu avantatge és que els últims anys m’he centrat a fer classes a la universitat. Però clar, sóc directora i faig pel·lícules. Què passa, que no podem estar nominats als Gaudí? I ho confesso, això és un tema que em preocupa. Bàsicament, perquè ja sé què passarà i no tinc ganes que em comencin a insultar. Perquè es pensen que decideixo jo els premis! Que no es pensin que me’ls dono jo mateixa, perquè no és així. El que passi amb mi m’és igual, en realitat, però no m’agradaria que afectés la meva pel·lícula. Em semblaria molt injust, per tota aquella gent que l’ha feta. A més, aquests anys m’he adonat que és molt difícil fer una pel·lícula i compaginar-ho amb l’Acadèmia. Ho he vist amb els meus companys. Però, clar, per una altra banda, crec que ens han quedat moltes coses per fer i m’agradaria poder fer-les. A més, ara ens coneixem molt bé amb l’equip de l’Acadèmia i tot és molt més senzill. És molt possible que em torni a presentar, però encara m’ho he de pensar.

—El film que esmenteu és Frontera, que ja l’heu rodat, oi?
—Ara estic en la fase de muntatge. La idea és estrenar-la a la tardor. És una pel·lícula en versió original catalana. Parla de l’any 43 a la frontera entre Catalunya i França, al Pallars Sobirà, en plena guerra mundial. És un poble que, de sobte, veu com comença a arribar gent i més gent que demana refugi. I veurem com actua la gent. N’hi ha uns que els volen denunciar, i uns altres que els volen ajudar. És una història molt bonica. Hem trigat molt a poder-la aixecar, perquè és una pel·lícula complicada, però estic contenta.