Judith Colell: “Sense un audiovisual propi, desapareixerem com a país i nació”

D’ençà de fa tres mesos, la directora i guionista Judith Colell afronta un nou repte professional: ser la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Va arribar al càrrec amb una idea clara: recuperar el cinema català i aconseguir que la gent no hagués de treballar a Madrid, que tornés el talent a Catalunya i que hi tornessin a haver les xifres de fa deu anys. Però, per a aconseguir aquest objectiu, la nova junta és conscient que caldrà treballar de valent. Tenen davant una situació molt complicada. I el millor exemple són els premis Gaudí d’enguany, en què solament s’han pre-inscrit quatre films de ficció en català. La xifra més dolenta de la història.

Parlem amb Judith Colell de la situació actual i provem d’entendre els motius que han portat el cinema català fins ací, com també les solucions que hi ha per a aconseguir de revertir-ho.

—Enguany tan sols s’han presentat quatre pel·lícules en català als Gaudí…
—Potser n’hi haurà una cinquena, atès que n’hi ha una altra de pre-inscrita, però, de moment, en són quatre. Encara que hi hagi cinc pel·lícules, el problema serà el mateix. Tenim números inferiors als de l’any passat. En realitat, no parlem de moltes menys, però tenint en compte aquesta misèria de números que tenim, una menys o dues és una barbaritat.

—Aquesta situació preocupa l’Acadèmia? És un procés progressiu que any rere any va a més?
—I tant que preocupa. Preocupa moltíssim. Podríem pensar que és culpa de la pandèmia, que en realitat s’han estrenat menys pel·lícules. Però no és això. Si ho fos, rai. El problema és que cada any hi ha una baixada constant de films en català. I ara hem arribat a la xifra esgarrifosa de quatre pel·lícules pre-inscrites. I també és preocupant que són pel·lícules amb un pressupost molt més baix que no unes altres que es filmen aquí en castellà o en unes altres llengües.

—Què s’ha fet malament? Com s’ha arribat fins ací?
—Bàsicament, TV3 aporta actualment una dotació econòmica molt més baixa que no abans. Fa deu anys, TV3 era la coproductora de les pel·lícules, ara, això no va així. I evidentment, quan un film veu que el finançament principal ve d’una televisió estatal o d’una plataforma que insisteix que es filmi en castellà, no pot fer-la en català. En canvi, si els diners vinguessin de TV3, seria molt més fàcil. Sempre que ho requereixi. Per exemple, jo he filmat en molts idiomes, no sempre en català. Però el fet remarcable és que les pel·lícules que volen fer en català no es vegin obligades a fer-se en castellà. I això és bàsicament culpa de la infradotació econòmica que té TV3. Havien fet una molt bona feina, però s’ha deixat perdre.

—Aleshores, què s’ha de fer?
—Crec que ara hi haurà un canvi. El Departament de Cultura impulsarà un nou ajut per a filmar en català, i farà que hi hagi un canvi, o això desitjo. Crec que l’any que ve veurem un creixement de pel·lícules en català. I la cosa més important, seran films amb uns pressuposts més competitius.

—Per tant, parlem d’un problema exclusivament de finançament?
—No hi ha més entrebancs que hàgim de resoldre. El talent hi és, però hem de convèncer el públic que vingui a veure’ns. Crec que hem de plorar menys, i mirar de seduir-los més. Aquests dies ho veiem amb Mediterráneo. Tothom em diu com de magnífica i ben feta és. I quan em diuen això, em vénen ganes de dir: “Home! Aneu a veure les pel·lícules catalanes! Aneu a veure el cinema que es fa aquí! Vegeu que tenim molt de talent!” Un exemple clar és el Festival de Màlaga, totes les pel·lícules premiades són catalanes, com pot ser que ens reconeguin a tot arreu el bon cinema que fem, però la gent no vingui a veure’l? M’agradaria que els catalans fossin una mica més francesos. Ells van a veure el cinema que fan allà. I els encanta, i el defensen a mort. Per què aquí no passa? Els catalans podrien ser una mica més xovinistes. Si més no, fer el pas de veure les pel·lícules. Evidentment tot no t’agradarà, però això també passa al cinema americà, i la gent continua anant a veure’l. Hem de valorar més allò que fem nosaltres. Un país sense cultura i cinema no té cap sentit. Sense un audiovisual propi, desapareixerem com a país i nació.

—Parlàveu també de les plataformes. I m’ha semblat entendre que encara compliquen més que es filmi en català. És curiós perquè, com a usuària, de les plataformes, he de confessar que gràcies a elles ara veig pel·lícules fetes a Suècia, Israel o Turquia en el seu idioma. I no és cap impediment. Per què aquí no funciona així?
—L’única explicació que hi trobo és que les plataformes tenen l’obligació de filmar un percentatge en la llengua del país. I pensen solament en el castellà, no pensen en l’oficialitat de les altres llengües. Però també et diré que en el nostre cas parlem de cinema, i tampoc no hi ha tantes pel·lícules que neixin directament d’una plataforma. Sí que hi ha ajudes de Movistar o de Netflix, però sobretot per a sèries. En definitiva, sempre és el mateix problema. Som una llengua sense estat, i això fa que les coses siguin sempre molt més complicades. M’agradaria que hi hagués una sensibilitat més gran cap al català.

—Això, en part, depèn del govern espanyol i de la nova llei de l’audiovisual?
—Sí. L’altre dia em van saber molt de greu algunes declaracions del govern espanyol. Què és això que diuen que s’han de cuidar totes les llengües, però especialment el castellà? Perdona? No és així. Tot el contrari, quan la llengua és més fràgil i petita, se l’ha de cuidar més. No acabo d’entendre per què s’ha de cuidar una llengua que té més quatre-cents milions de parlants al món. És de les llengües més parlades! Que no veuen que ja es cuida sola? I les altres llengües meravelloses de l’estat que tenen una literatura espectacular, que tenen una història importantíssima? Aquestes no s’han de cuidar? Són aquestes les que estan en perill i es poden perdre. Em sap molt de greu escoltar aquestes coses.

—Ara s’ha aturat la nova llei audiovisual espanyola precisament per aquesta demanada. Que hi hagués un percentatge de pel·lícules en català per llei seria un gran avenç?
—Crec que és imprescindible que hi hagi aquestes quotes per a protegir totes les llengües oficials, no tan sols el català. A més, crec que la llei podria demanar un tant per cent de producció més elevat en producció pròpia. A França o Itàlia demanen molt més. No sé per què aquí es demana tan poc. A més, considero que dins aquesta obligatorietat hauria d’haver-hi una obligatorietat de filmar en llengües oficials de l’estat. És el que hauria de ser. És molt fàcil. Així no hi haurà problemes. Em semblaria molt malament que no s’aprofités aquesta oportunitat.

—En això, els cineastes no hi teniu un paper crucial? No es podria optar més per filmar en català?
—No crec que depengui gaire de nosaltres. És cert que els cineastes la primera cosa que pensem és la llengua. També trobo que és una barbaritat filmar una pel·lícula en català quan la lògica ens porta a fer-ho en castellà. Sempre he defensat que, en films que passen a segons a quins llocs del país, se’m faria estrany que els personatges parlessin en català. Crec en el realisme de pel·lícules i que hem de filmar en la llengua que calgui. Però també sap greu al revés. Quan veus escenes que passen a Barcelona o a Catalunya, i et preguntes: “Aquests per què no parlen en català?” No puc entendre que hi hagi pel·lícules gravades a Barcelona i no se senti ni una paraula en català. No és real. Però els cineastes poca cosa podem dir, depenem molt d’on ve el finançament. No és una cosa que puguem imposar.