31.03.2019 - 21:50
De debò que m’ha costat anys d’entendre-ho, però em sembla que finalment me n’he sortit: Un judici no és sinó –en la mesura que ho pugui ser– l’intent d’establir un relat versemblant, veraç i provat d’uns fets que hi ha en discussió. És, doncs, per definició, un exercici de ficció.
Que se sosté, principalment, en un seguit de rituals. És una cerimònia que cal observar de la manera més estricta perquè el castell de cartes de la construcció del relat –ho repeteixo: aquesta presumpta reconstrucció d’uns fets que hom té la intenció de provar– no s’ensorri estrepitosament. I d’aquí, diríem, que calgui que els oficiants es disfressin amb togues i punyetes, i que s’adrecin els uns als altres amb aquella cerimoniositat excessiva, i que calgui estar tan amatent a què es diu o es deixa de dir: Només donaran per escoltat allò que sigui pertinent i simplement ignoraran tot allò que no ho considerin. Tot això, és clar, segons el criteri d’autoritat de qui hom suposa que té el màxim de criteri i tota l’autoritat, el president del tribunal, amb l’assistència dels seus còmplices no menys togats i severs d’expressió, com escau a la representació solemnial.
Fins aquí la teoria. Però després arriba la praxi. Amb situacions tan rocambolesques com aquesta. Hom suposa que els testimonis cridats a declarar arriben a la sala verges com marededeus, sense haver tingut notícia de res d’allò que s’hi ha esdevingut abans. Però pretendre això avui, ara i aquí, és pel cap baix un signe de desubicació malaltissa, d’irrealitat incomprensible, d’estupidesa burocràtica. Si més no en un judici que no es fa a porta tancada sinó que, altrament, és retransmès en directe pels mitjans que tenim a l’abast. Demanar a un testimoni que faci veure que no ha sentit res d’allò que han dit els qui l’han precedit és, ras i curt, una invitació a mentir. Doncs això és el judici, avui: una mentida consentida. I així va anar, ai, pobre Rajoy, que l’únic moment de sinceritat veritable que va mostrar l’home gairebé li costa que li invalidin la declaració!
Però encara n’hi ha més, de praxi. Resulta que, per poder reconstruir els presumptes fets, cal escoltar els qui en van ser testimonis. Què recorden i quines paraules hi posen són la clau volta de la construcció del relat final. Passa, però, que hi ha gent tan desmemoriada o que té uns records tan esbiaixats que de poc poden servir els seus testimonis si no es contrasten amb elements més objectius que el seu làbil record. Per exemple, què diuen avui en relació amb què van dir aleshores (que és curiós, que de vegades en l’evocació actual s’utilitzin conceptes que abans de cap manera no els havia acudit de fer servir). En quin moment la manifestació multitudinària i pacífica del 20 de setembre davant Economia va esdevenir un tumult? En quin moment aquells milers de ciutadans, alhora irritats i disposats a convertir la concentració en una festa es van tornar una massa que supurava odi?
N’hi hauria prou de contrastar què explica el testimoni amb les imatges del moment, que rai que n’hi ha. Doncs no. Es veu que han d’esperar el moment processal oportú, diu que en diuen. Que és una manera d’anar deixant passar bous per bèsties grosses. I de donar carta de naturalesa a la mentida, a la invenció, al fals testimoni.
I així, d’aquesta manera el presumpte jutge Marchena ha anat posant en dubte el seu criteri i la seva autoritat. No l’autoritarisme, que d’això ja es veu que en va sobrat per més que maldi per endolcir les maneres. Aquest judici ja no té res del ritual que se suposava que havia de ser. No. És només una mala comèdia. Una pallassada. Pantomima.
Arribats a aquest punt, doncs, em pregunto si cal esperar gaire més per engegar-ho tot. Si m’hi trobés –que fàcil que és dir-ho de fora…– ja fa dies que hauria demanat a tots i cadascun dels testimonis, començant per la infame secretària judicial i continuant per tota aquesta patuleia de guàrdies civils tan aterrits pels fets que van viure, si ells també són socis d’Òmnium Cultural, ‘OC’ per als funcionaris de l’estat. Oh, és que es veu que aquesta pregunta interessa tant al tribunal! Dubto que haguéssim tingut cap sorpresa, però que divertit que hauria estat de veure com s’irritaven tots plegats! I després, cada vegada que fan aquella mena de qüestions més pròximes al deliri que a la realitat, demanaria, ara als fiscals ara als advocats de l’estat, que es rumiessin una mica més les preguntes. Perquè, home, quan diuen segons què –’una escopinada, diu?’– són tan patètics que gairebé em fan llàstima i tot.
L’espectacle és digne del millor guionista. I val més que ens ho mirem així. I que en gaudim per acabar-nos de carregar de raons per dinamitar definitivament –ei, en sentit figurat, només faltaria– aquesta mentida que es fa dir Espanya. Fem-ho si volem que caiguin els murs de les presons on ens han segrestat els nostres presos polítics. On els pensen tenir tancats tants danys com puguin justificar per a escarn i escarment de tots plegats. No hi ha cap més camí.
