Judici contra Zaplana: l’amic ‘Pachano’ canta i deixa caure l’ex-president

Diu Pachano, l’empresari de Benidorm Joaquín Barceló, que ho va fer tot per amistat amb Eduardo (Zaplana Hernández-Soro). I és que ser d’una colla que es diu Picarol que té per lema el joc de paraules “no et calfes el perol, picarol”, i compartir aventures iniciàtiques i experiències, és de ser molt amics. Molt. Però tot té un límit. I el límit és deixar la cartera i el mòbil i la corretja al funcionari que va obrint, l’una darrere l’altra, les portes de ferro que no saps quan es tornaran a obrir i que desemboquen en una cel·la de Picassent. El límit és també el nombre d’anys que hom, quan ja no és jove i tot es veu diferent, està disposat a passar en aquella cel·la. I també el nombre de gripaus que hom es pot empassar sense empatxar-se per salvar l’amic, que sí, que va ser president i ministre, i alt directiu de Telefònica, però vuit anys a la presó són molts anys. D’acord que ara tot el món coneix el seu mal nom, i la seua cara, i surt a la televisió; d’acord que fins ara tothom l’ha assenyalat i li han fet fotos i de tot. Tot això, d’acord, però vuit anys a l’ombra són massa.

Cantar per a rebaixar la pena

Com que nou anys són massa, fa setmanes que els advocats de Pachano negocien amb la fiscalia anticorrupció per posar preu a cada paraula que diga contra el seu amic. L’equació és senzilla: tantes proves contra Zaplana, tants anys menys de reclusió… I ho dirà tot: noms, quantitats, viatges i detalls. Un avió privat, una conversa, la neboda d’un espia o una bossa plena de milions que ha de dur a Andorra. Tot. Perquè cada detall compta a l’hora de restar dies a la condemna que li caurà. Perquè va ser un d’ells, això ja no té remei. Ell feia part de l’entramat, ho haurà d’admetre per a beneficiar-se d’aquestes butlletes de descompte que li ha mostrat com un esquer el fiscal anticorrupció. Però ell sap que és caça menor. La peça important que el fiscal voldrà exhibir davant els col·legues és Eduardo Zaplana, sempre tan esmunyedís com somrient i bronzejat.

I és per això, perquè era a punt de confessar, com probablement faran més encausats, que el dia que Eduardo i Joaquín es van trobar a la Ciutat de la Justícia perquè començava el judici, Pachano va girar la cara al seu company de joventut, de navegació i de la penya Picarol (no et calfes el perol). Zaplana va somriure i va veure clara la traïció de l’amic. La va llegir en la distància, que ja ho tenen, això els traïdors, que amb la cara paguen.

Com que ho sabia, ahir, en eixir de la sala, després d’escoltar-lo, Zaplana va dir que res d’allò que s’havia dit allà no l’havia sorprès. Tot entrava dins les previsions. Les de Zaplana, és clar, encara que el dia abans ho negàs tot, amb aquella gràcia i aquella arrogància que el va fer traspassar algunes línies i que el van obligar a excusar-se quan li van cridar l’atenció pel to que havia emprat. “Disculpeu, estic acostumat a una altra mena d’intervencions”, va arribar a dir l’ex-president.

La confessió: “Sí, jo era el seu testaferro”

Però ahir l’estrella d’aquesta comèdia tràgica va ser Pachano. El to va ser molt més mesurat que Eduardo Zaplana, però molt efectiu, sense estalviar detalls. Davant el tribunal, els altres acusats i el públic assistent, es va desplegar amb tota claredat tota una panòplia d’elements indispensables per al drama: amistats traïdes, diners bruts, sistemes de neteja, arquitectures empresarials impossibles, corrupció i depredació dels diners de tots.

I assegut a la tauleta, tot sol, Pachano ho va dir al fiscal: “Era amic de confiança, em demana favors, si això es diu testaferro, d’acord.” I es va fer un silenci eixordador. El mateix silenci que ho envaeix tot després de l’esclat d’una bomba. Perquè això eren aquestes paraules, una bomba en la línia de flotació de la defensa de Zaplana.

Perquè Pachano es referia, és clar, als diners que Zaplana tenia en uns quants països, els diners que l’ex-president va negar dimarts amb una vehemència gens continguda. “He dit moltes vegades que mai no he tingut diners a l’estranger”. No va tenir mai diners a l’estranger, però ahir el seu amic de l’ànima va descriure amb tota mena de detalls l’engranatge que la trama va usar a Luxemburg.

Que Zaplana li va demanar que fes de testaferro d’empreses del Gran Ducat, va dir Pachano, per a tenir cura d’uns diners. “Uns diners que no esperava d’una operació en què pràcticament no havia participat”, va dir, mentre la via d’aigua en la defensa de l’ex-president s’eixamplava més i més. Pachano va descobrir més tard, segons que va dir al fiscal, que els diners venien de l’adjudicació del servei de la ITV que el Consell havia privatitzat. Els adjudicataris van ser la família Cotino i, com que sabien que guanyarien molts diners, van agrair la deferència al president pagant-li a Luxemburg una presumpta comissió.

A Luxemburg amb avió privat amb la neboda de Paesa

En el relat de Pachano hi ha un avió privat i un cognom que fa pudor de claveguera. Amb l’avió el testaferro va volar a Luxemburg amb els germans Vicente i José Cotino, nebots de Juan Cotino, que va ser president de les Corts, conseller i director general de la policia espanyola, entre més càrrecs destacats. Quan Pachano va arribar a Luxemburg es va trobar amb Beatriz García Paesa, neboda de l’espia del mateix nom i llogada per a construir l’arquitectura financera de l’operació. Va dir Pachano que solament va signar un paper que no ha tornat a veure més. I va voler insistir en el desconeixement absolut d’allò que feia. Fins i tot, ell es pensava que sols havia ingressat dos milions i que els investigadors de l’UCO se’n van burlar quan li deien que no, que no, que eren més sis. Quan va saber que venien de l’adjudicació de les ITV, Pachano va començar a sospitar que molt net no ho era, allò que feia.

A Andorra, amb cinc milions en una bossa

També hi havia els viatges a Andorra, perquè Joaquín Barceló és un empresari amb negocis propis, al marge dels del seu amic, i ell tenia un compte a Andorra i, entre amics, ho va comentar a qui va ser cap de gabinet del president, Juan Francisco García, també encausat. I García va veure el cel obert. Aquell compte era una oportunitat més de traure els diners que, presumptament, generava la presidència de Zaplana. I així va ser com li va donar, en una bossa, cinc milions d’euros perquè els ingressàs en aquell compte. “No eren meus, jo no volia que figuraren allí, perquè no es mesclaren amb els meus.”

No mentia, Eduardo Zaplana, quan deia que no tenia diners a l’estranger, és clar. No els tenia al seu nom. Durant la confessió davant el fiscal va reconèixer, aquest era el pacte, que feia part de la trama, que administrava societats que no eren seues, que signava molts i molts papers que no llegia, que ell únicament hi figurava, però que qui hi havia darrere era l’ex-ministre. “Em van dir que era de Zaplana i de la família, que no tributava, però que tot era normal. A mi em tenien per a signar tots els documents que em posaven davant”, va dir, amb una humilitat extrema. I així és com Joaquín Barceló va fer una definició de llibre de què és un testaferro i com ha d’actuar (no et calfes el perol, picarol).

Pachano, que va admetre que amb els diners de dubtosa procedència va comprar àtics a Altea, a la urbanització La Finca de Madrid, un iot, un pis de Madrid i un rellotge de vint mil euros, va voler insistir en aquell desconeixement.

I encara un detall obscè: diu que el rellotge de vint mil euros el va veure al canell d’Ignacio González, que va ser president de la Comunitat de Madrid.

Francisco Grau, l’assessor fiscal

Segons el calendari previst en el judici, avui ha de declarar Francisco Grau, que era l’assessor fiscal d’Eduardo Zaplana. D’acord amb el sumari, Grau és considerat per l’instructor del cas l’artífex de la trama, l’arquitecte de l’entramat societari d’evasió de diners negres i neteja per a tornar a introduir-los. Caldrà veure si continua exculpant l’ex-president com va fer durant la instrucció o s’ha imbuït de l’esperit de Joaquín Barceló i canvia d’opinió.