01.02.2019 - 21:30
|
Actualització: 01.02.2019 - 21:51
Aquest divendres, primer de febrer, ha estat un dia que serà molt difícil d’esborrar de la memòria. Veure la Generalitat lliurant a la Guàrdia Civil el govern de Catalunya, la presidenta del parlament i els dirigents d’Òmnium i l’ANC és molt dolorós. I no hi ha manera de rebaixar-ho, tot i saber que era això que els presos, tots ells, volien que passés.
Al vespre, la decisió encertada i valenta de l’Assemblea Nacional Catalana d’ocupar la delegació de la Unió Europea a Barcelona ho ha capgirat tot novament. Perquè ha donat sentit a tot allò que passava. Allò que al matí, en algun moment, havia semblat un sacrifici desconcertat a la nit s’ha transformat en una palanca. Girant el judici contra la Unió Europea convertim la farsa jurídica del Suprem en alguna cosa més que un ritual que ja té la sentència escrita.
Perquè recuperem la primacia política, es torna a centrar el cas en el debat sobre els drets dels ciutadans i la democràcia i es desmunta el fals debat amb què Espanya ha volgut arraconar tots aquests mesos els fets d’octubre, disfressant-los de crim, carn de tribunal.
Per això, l’apel·lació a la Unió Europea és una necessitat imperativa, tal com ha entès molt bé l’ANC. Perquè només en el marc europeu –no sé si de la Unió Europea, però segur que en el marc europeu– es podrà dirimir de manera democràtica el conflicte polític entre Catalunya i Espanya.
D’Espanya, no se’n pot esperar res. La presidència de Pedro Sánchez ha deixat clara la seua inacció absoluta, si no la complicitat total amb el PP. I el silenci de les esquerres espanyoles davant la repressió i l’ascens del feixisme de Ciutadans i Vox fa evident que no hi ha cap camí, cap ni un, que passe per Madrid.
Per tant, cal comptar amb dues forces per a guanyar, la pròpia i aquella que des d’Europa siga capaç de posar pressió a Espanya. I totes dues es posen en joc amb l’ocupació de la seu de la Comissió Europea a Barcelona.
La força pròpia, perquè aquesta actuació apodera novament els ciutadans. Tots nosaltres som ciutadans de la Unió Europea. Nosaltres estem sotmesos a una violació sistemàtica dels drets democràtics. I nosaltres reclamem, fent ús de la nostra ciutadania europea, que les institucions ens defensen a tots. Com el Tribunal Federal de Slesvig–Holstein va defensar de manera inoblidable els drets del president Puigdemont. Com la Confederació Helvètica ha defensat els drets de Marta Rovira i Anna Gabriel. Com els tribunals i els polítics belgues han defensat els exiliats de Brussel·les i han permès als dirigents catalans de continuar lluitant per la llibertat des de la Casa de la República. Com Escòcia ha defensat qui anomenen ‘our Clara’, Clara Ponsatí, que efectivament, ja és d’ells, també.
Aquest any llarg que ha passat des de la declaració d’independència, la preocupació d’Europa per la repressió ha crescut exponencialment, com tots vàrem comprovar durant la visita de Pedro Sánchez al Parlament Europeu. Però la Comissió Europea, el veritable i antidemocràtic motor de la burocràcia brussel·lesa, ha restat impassible al patiment dels catalans i a les demandes de suport. Per això, ocupar casa seua a Barcelona és una acció exemplar. No podem deixar que continue mirant cap a una altra banda i esquivant les seues responsabilitats. Puigdemont no és diferent de Junqueras, Comín no és diferent de Cuixart. Ponsatí no és diferent de Turull. Tots ells són ciutadans de la mateixa Europa, i fent les mateixes coses han de tenir garantits els mateixos drets i el mateix tracte. En qualsevol país i territori. Ací també.
La Unió Europea no tan sols no té cap dret d’apartar la mirada de l’infame bus blanc de la Guàrdia Civil que s’ha emportat la política –no només els polítics– presonera a Madrid. Tampoc no té dret a menystenir-nos, a menystenir la nostra reclamació. Perquè hi ha en joc la seua credibilitat. Perquè té una responsabilitat que no pot esquivar. Però també perquè, dels seus onze pares fundadors, cinc van ser presos polítics i van patir persecució (Adenauer, Spinelli, Manholt, De Gaspieri i Schuman) i quatre van haver d’exiliar-se per poder continuar lluitant per la llibertat dels seus països (Bech, Beyen, Monnet i Spaak). D’allà, d’ells, venim, i ací som avui, aguantant i resistint les condicions de presó i exili que ells van conèixer tan bé. I va ser per a eliminar per sempre aquestes condicions indignes que van decidir d’unir totes les seues forces.