El judici es gira contra la Unió Europea

Demà, en Jean Paul s’eixugarà les molles del croissant dels morros amb el paper de l’ANC…
Fa un any, en un dia com avui, no hauria capigut una agulla en un Passeig de Gràcia a petar i potser hauria servit. La comparació de la mobilització d’avui amb la del carrer Marina devant el consulat alemany resulta feridora.
Els nostres dirigents han gaudit d’un suport i una capacitat de mobilització sense precedents en el món occidental. Ningú més ha disposat d’aquest capital humà. La quantitat de temps i diners que els hi hem entregat a ulls clucs ha estat enorme… Veure el ús tan maldestre que han fet d’aquest capital em fot de mal humor.
El 3 d’octubre hauria defensat amb ungles i dents la República… i ara estic emprenyat com una mona…

Gran encert de l’ANC,, molt ben dirigida per Elisenda Paluzié, en Carles Riera i la CUP tota, li ha donat suport, és un camí molt ben trobat,, sense oblidar cada àmbit on podem lluitar contra tanta injustícia establerta de tants segles que és connatural a l’Espanya, l’única les castes del reialme, propietaris del gran negoci que ho han considerat des del 1.500. En el camí de comprometre a la U.E. cal insistir-hi. Hem de guanyar s’ha d’implantar democràticament, la CIVILITZACIÓ davant de la BARBÀRIE, espanyola, i la indiferència d’Europa.

Bravo, Vicent! Sens dubte ha arribat l’hora de parlar clar. Una petita anècdota: el 7 de desembre del 2017 en mig de la manifestació a Brusel·les cridàvem: “aquesta Europa és una vergonya”; uns ciutadans de Brusel·les van creuar la mani i v van dir-nos:”nous sommes d’acord!”. Cal tenir present que la paraula vergonya és perfectament entesa en francés. I és que aquest judici serà un suicidi per a España i també per a Europa si ningú fa res per evitar-ho. A España dubto molt que ningú (amb honroses i escasses execepcions) faci res de res: és el suicidi dels inconscients, dels que serren la branca on són asseguts…Però costa de creure que Europa es quedi amb els btaços creuats i mirant cap a un altre cantó, perquè tot el que ha passat a España i Catallunya el darrer any i mig és l’enterrament de tots, TOTS, els valors politics i socials pels que existeix la UE, i això és l’anunci de una mort segura, com, segons la història , sempre ho ha sigut. Els q

Puc comparar la ciència amb la política? Un bon científic no abandona la seva recerca, malgrat fracassos i desenganys, fins que no arriba al seu objectiu. La política no és diferent. I el cas de la independència de Catalunya és un cas de política noble. L’acció d’ocupar la delegació de la Unió Europea és un decisió encertada que exhibeix algunes qualitats molt positives: a) qüestiona directament la Unió Europea (ja era hora), b) torna la iniciativa a les mans de la gent, c) trenca el sentiment estès de que no es feien accions efectives, d) recorda que caldrà saltar-se normes (de manera pacífica, però efectiva) i assumir les conseqüències.
Aquesta ocupació enceta una línia estratègica. Està en les mans de tots continuar-la.

Ho sento, podria fer anàlisis més acurades de les que faig, fins i tot amb menys faltes d’ortografia, i no les faria si no volgués, avui tenim eines suficients per semblar erudits. Però cadasqú ha de saber qui és i què por aportar dés de la humilitat .I personalment ni vaig acabar la carrera, ni voldria passar pel que no sóc. Res em molesta més que la falsa modèstia o la supra-valoració d’ un mateix. Per això sóc subscriptora d’ aquest digital i no de cap altre. El seu director en sembla, el percebo i no m’ ha decebut mai, com un dels sabis amb els que tenim el privilegi de conviure, i que els que convivim amb ells no sóm capaços de valorar en la seva totalitat, la complexitat en la que es mouen, per les nostres pròpies limitacions, però q la seva humilitat i valentía en jugar a dir el q vols sense menystenir ningú, és d’ una inteligència i amor als seus principis que avui vull resaltar. Gràcies Vicent Partal. I tot això ho explico perquè avui per a mí han canviat moltes coses. Avui, per desgràcia i per sort, he entès moltes coses. Ja ho he explicat a la noticia de la ANC, però ho copio perquè em sembla important. Avui els catalans que estimem Catalunya, la seva ideosincràsia, i la democràcia en general, estem en punt i apart. Copio comentari:

Mai he explicat això a ningú. A vegades les coses més intímes són les q ens fan més vergonya i les q ténen més sentit. Tenía 9 anys, em començava a preguntar coses, la més important era l’ àvi, la seva vida i la seva mort. Dèien que havia estat condemnat 3 vegades a ser fusilat. Un pagès que ” no sabía de lletra” i q tocava l’ acordió com ningú. Que tenía ” mossos” andalusos, que ma mare recorda com a germans. No vaig tenir el plaer de conèixer l’ heroi de ma mare d’ ulls verds. Ma iaia parlàva poc, i un día en va dir que es pensàven q era “rojo” perquè no sabía el castellà. Mai ho sabré. Ma mare i el meu pare eren feliços post-guerra-civilistes que tot els semblava bé. No es parlava de política. En canvi ma germana petita i jo, cantàvem els segadors llàgrima en galta. No sé ella, però jo sentía que viuria quelcom que canviaria el món. Ho sentia amb una intensitat que no podía ésser ignorada. Sempre he recordat aquells instants, que van semblar un sense-sentit de nena durant dècades. Però per a mí mai ho van ser. I ara conecto amb allò i ho entenc. El món i la seva esperança es juga a Europa. I Europa es juga en clau catalana. No podem fallar. Elisenda, ” no surrender”, si us plau!

Exactament, posem el pols a la UE, perquè Ejpaña és un desastre, és la UE una fake organization?
És la UE una mentida, una farsa?
Duen 305 anys tocant-nos els dellonsses, posem les coses clares, anglaterra, l’imperi austrohongarès, ens varen deixar venuts, França la pitjor, fem un escac mat a la UE, i que aquesta se les benti amb Ejpaña, si es precís marxem de la UE, que es FOTIN, podem tirar endavant sols, el món és rodó.

Pose’m-hi 2 pebrots, només 2, i es caguen, els cau el castell.

En serio ho penso.

El missatge més potent que podem enviar a Europa, a totes les seves institucions, és anar tots junts, els republicans catalans, a les eleccions europees. És questa una “finestra” d’oportunitat que, si la desaprofitem, trigarà cinc anys a tornar en el millor dels casos. Que els republicans catalans anem tots junts no és cap obstacle, sinó més aviat un incentiu, perquè concòrreguem junts, solidàriament, amb altres republicans de l’Estat Espanyol, Aquesta és la proposta que Otegui, de bon començament, va plantejat amb tota claredat. És ell també qui fa temps ens va advertir clarament de l’esperit venjatiu de l’Espanya monàrquica i post-franquista i qui ha viscut en pròpia carn el caràcter pírric d’una “victòria final” al Tribunal d’Estrasburg. És evident que cap decisió futura d’aquest Tribunal, per favorable que ens sigui, tindrà com efecte la possibilitat d’exercir efectivament el dret a l’autodeterminació. Molt més efectiva que les peticions formals a la UE (fonamentades, escèptiques, desesperades, retòriques, ,,, ) realitzades amb més o menys oportunitat, suport i mobilització, és una representació parlamentària de cinc anys sorgida com a resultat d’una MAJORIA ABSOLUTA DE VOTS a una candidatura en la circunscripció “única o parcial” catalana. I, parafrasejant Kennedy, Europa i nosaltres, però especialment nosaltres, sortirem guanyant si alhora de plantejar què pot fer Europa per nosaltres posem encara més accent en què podem i volem fer els republicans catalans per Europa en aquests moments crítics d’una història que, com insisteix l’il·lustrat Barbeta, “estan guanyant els dolents”. Els fets d’octubre han deixat dos “piques” a Europa: el caràcter brutal de la repressió de la PN i de la GC espanyoles i la manca d’una majoria contrastada de vots per justificar l’exercici de l’autodeterminació. Canviem, com Llach “canta desesperadament” el sentit d’aquesta segona pica i clavem-la en camp contrari. Fem servir el vot a les europeees, aquest vot en urna que és l’arma més temible a la nostra disposició i que tots els indepenntistes podem i volem fer servir, per guanyar-nos (per alguns un cop més) el dret a l’autodeterminació.

Avui ha estat un dia duríssim.
Però no ens podem deixar portar pel desànim. De cap manera.
No serà ara que ens rendirem; després de més de 300 anys de resistència i de lluita.
Cal reflexionar i extreure lliçons de tot el que ens ha passat. Perquè és l’única manera vàlida d’enfrontar el futur.
Personalment, crec que cal identificar objectius bàsics per a la nostra ofensiva. Com que no es pot ser a tot arreu, cal PRIORITZAR. Tots estem cansats, després de mesos i mesos de lluita i resistència. (Mesos en que cadascú ha fet allò que li semblava més adequat -ho dic per no caure en el trist parany de l’enfrontament o la burla envers allò que altres fan o deixen de fer. D’això, ja n’hi ha prou. Ens afebleix. I necessitem força).

La nostra resposta davant la ignomínia del judici serà molt important. D’això no n’hi ha cap dubte.
Però hi ha altres objectius inajornables on també queda molta feina per fer. En cito tres, només:
1- Sindicats i Cambres de Comerç: no podem deixar aquest òrgans de representació en mans dels nostres adversaris. Cal conquerir-los, votant els empresaris i els autònoms (Cambres) i cal substituir-los quan ens posen traves: si els sindicats als que estem afiliats s’inhibeixen o no secunden la
imprescindible protesta, CAL CANVIAR d’afiliació. Avui mateix. A què hauríem d’esperar?
2- Exercir el nostre poder com a CONSUMIDORS. Som en una “societat de consum”: aprofitem-ho! Quina estupidesa donar els nostres diners a l’adversari, que els farà servir per a sotmetre’ns!! Bancs, energia, comunicacions, roba, alimentació… TOT cal comprar-ho a qui és al nostre costat. I NOMÉS a qui és al nostre costat.
Diu un meu amic, molt sensat: “De què et serveix dedicar, cada dia, 2 o 3 hores, o 4, a l’activisme… si els TEUS diners treballen CONTRA tu les 24 hores?”
Més clar no es pot dir.
Com és, doncs, que encara tenim tanta feina per fer en aquest camp?
3- Exigir unitat d’acció als partits. O és que tolerarem que el partidisme arruïni la lluita del poble? Deixarem perdre l’alcaldia de la capital del nostre país? Deixarem que lluites caïnites ens paralitzin?
Sé prou que és molt difícil, aquest objectiu. Però, en tot cas, podem enfortir les iniciatives que aposten per sumar: la Crida, el Consell per la República… o qualsevol altra, liderada pel partit o personalitat que sigui, que s’adreci a aquest objectiu. (Ja m’agradaria citar-ne més, però… on són?).

Hi ha moltíssima feina per fer.
Rendir-se no és cap opció.
(I… criticar, si no es treballa, tampoc).
Som més de 2 milions. Si ens adonéssim de la nostra força, seríem imparables.

Gran acció de l’ANC ocupant la seu de la Unió Europea! Com tambè orgull per la dels milers d persones q arreu del país han sortit a la matinada a acomiadar als presos polítics però tambè a donar escalf , dir-los q no estan sols, i que esperem la seva tornada com a persones lliures. D’igual manera a les 19h s’han fet concentracions a pobles i ciutats reindivicant justament aquesta innocència i denunciant el joc brut de l’estat en connivència amb la justícia, donant una mostra més de la inexistent separació de poders. I aquí es on vull puntualitzar el paper inactiu que Sánchez segons l’article tè en tot això. Davant la campanya de difamació, contaminació i manipulació dels fets presentada i ja en marxa del Grup Espanya Global (pertanyent al Ministeri del “nostre” estimat” Sr Borrell) amb videos, com per exemple, el de la Presidenta d’un Banc del nord d’Espanya, no denota precisament inacció, si nó tot el contrario. Acció dirigida a fer soroll durant el judici, a negar la realitat com el nombre de ferits d l’1/10 i tantes i tantes altres situacions viscudes i patides durant els últims anys, però sobretot aquests últims 365 dies. Tots amb el “a por ellos” plenament vigent!

Estic una mica mosquejat amb mi mateix perquè em noto íntimament completament d’acord amb el Joan Benet i el Javier Martin, però quan ho penso fredament, veig que és una posició molt poc constructiva. @Josep Salart: estic d’acord que hem de fer quelcom, però convindràs amb mi que quan tens un munt de domiciliacions als comptes de la caixa, la murga de canviar-ho tot no son cinc minuts, serà una odissea. Fa un parell de mesos que Enginyers han obert una petita oficina a un quart d’hora en cotxe de casa i m’ho estic pensant, potser ho faré, però serà un sacrifici, sobretot pensant en que la oficina que han obert Enginyers, no l’han obert per captar petits impositors, sinó per facilitar crèdit ràpid als petits empresaris que tornen a treure el cap després de la fase més profunda de la crisi; em puc imaginar que no els vindrà gens de gust fer ells els tràmits de canviar-me a mi un munt de domiciliacions per la meva cara simpàtica; de moment encara necessito anar pel mon amb diner líquid a la butxaca, i per tant, de treure-n als caixers escampats per tot el territori, però és una situació que podria canviar els propers mesos, veurem. No descarto posar-m’hi però serà un sacrifici, un sacrifici d’altra banda purament simbòlic, perquè a La Caixa, ni que fóssim un milió de petits impositors que retirem els nostres humils estalvis, això els sua un peu i part de l’altre. @Gemma R., m’ha fet emocionar el teu comentari, gràcies. I finalment: espero de ANC i de la premsa com Vilaweb, una informació exhaustiva sobre les opcions que tenim per votar a les properes europees.

El sistema de verdad garantista de la UNION EUROPEA , NO SON LOS POLÍTICOS donde los que mandan son mayoritariamentes POPULARES Y SOCIALISTAS sino LOS JUECES .

Los políticos se someten a INTERESES POLÍTICOS , si se quiere luchar contra las INJUSTICIAS hay que actuar a nivel JUDICIAL tanto en la UE como en la ONU .(SIN DEJAR de hacer política , naturalmente).

El problema es que la formación en RECLAMACIONES A NIVEL INTERNACIONAL de nuestros abogados parece que deja mucho que desear , parece que oblidan que el art 95 y 96 de la constitución española convierten en DERECHO INTERNO APLICABLE EN ESPAÑA LOS TRATADOS INTERNACIONALES FIRMADOS siendo el último recurso los comites de la onu sobre esos tratados (que los abogados consideran más diplomaticos que LEYES INTERNAS ), ejemplo COMITE DE DETENCIONES ARBITRARIAS DE LA ONU ….. nadie ha acudido a pedir amparo …

UN EJEMPLO DE LO QUE PERMITE ESE ART 95-96 DE LA CONSTITUCIÓN Y LAS COMISIONES DE LA ONU LO PODEMOS ENCONTRAR EN ESA NOTICIA https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/lonu-demana-a-espanya-que-aturi-un-desnonament-a-girona/video/5817933/ donde un abogado de caritas GIRONA puede parar un deaucio en 3 dias de reclamación !!!!! 3 dias !!!!

España no tiene condenas a nivel internacional PORQUE SUS ABOGADOS DEFENSORES NO RECLAMAN A INSTANCIAS INTERNACIONALES … TODO LO CONTRARIO QUE LOS ABOGADOS BELGAS , BRITÁNICOS O ALEMANES …

QUIZÁS ES EL MOMENTO DE BUSCAR LOS ERRORES , PARA HACERLO MEJOR , de los políticos , de los abogados y de uno mismo , SIN BUSCAR CULPABLES , NADIE ES CULPABLE , pero es necesario reconocer el error para no volver a caer en el … desde confiar en España , a votar a Pedro Sanchez o no reclamar en las comisiones específicas de la ONU confiando DEMASIADO en los tribunales españoles , el superior y el constitucional frente la audiencia nacional…

Y por Dios !!!! dejense de pelearse entre independentistas , porque lo único que nos va a permitir GANAR , ES LA UNIDAD DE NUESTRA GENTE , no que nos acompañen los del PSC , PODEMOS , INICIATIVA O EL SUMSUM CORDA … UNIDAD Y CAPACIDAD DE SACRIFICIO … LAS LUCHAS INTERNAS NOS DESTROZAN MÁS QUE LOS PALOS DE LA GUARDIA CIVIL.

La defensa de Catalunya per la Unió Europea no és una opció, sinó una obligació. Per a defensar els drets humans i la democràcia és pel que els catalans paguem molts més diners que d’altres -i no vull senyalar ningú-, però els tenim ben a la vora. No és només una injustícia el que fa la UE amb nosaltres, sinó que és un frau i un delicte no obligar una dictadura com és Espanya a actuar democràticament mentre estigui dins de la Unió. Per això trobo del tot encertat que comencem a apuntar contra aquesta vergonyosa Unió que no serveix per a res més que per atiar al feixisme més decadent i purulent que queda a Europa. Felicitats ANC i CUP. Deixeu-me sentir representat per tots vosaltres avui que he d’estar-me a casa reposant per una puta angina de pit. Catalunya es torna a despertar. Visca Catalunya!

La fixació que tenim en apel·lar a aquest club de negocis antidemocràtic, fraudulent i ideològicament podrit que és la UE no crec que sigui res més que una mostra -una de les darreres- de desesperació del poc que queda d’aquella immensa majoria independentista que de l’1 al 10 d’octubre del 2017 va fer perfectament possible una imminent República Catalana.

Els que hem vist els fets ocorreguts des de llavors fins ara des de l’estricta base independentista, sinó ens volem enganyar i fem només cas al que veuen els nostres ulls, escolten les nostres orelles, sent el nostre cor -o el nostre estómac- i pensa el nostre cervell, sabem que aquesta lluita es va perdre entre el 10 i el 27 d’octubre. Perduda. Incomprensible i inacceptablement perduda.

Des d’aquell 27 d’octubre tot, absolutament tot, han estat passes enrere. La pitjor, el 21D, perquè demostra el nivell d’inconsciència i credulitat de les bases independentistes: vam donar una segona oportunitat als mateixos que ens havien enganyat l’octubre anterior i els vam donar 4 anys perquè, confirmant el frau i l’engany, desmantellessin el que quedava d’aquell octubre gloriós i d’aquella immensa majoria independentista guanyadora.

Els que malvivim encara dins de les bases independentistes, veiem com tot es va acabant: cada dia menys gent. A tot el que es fa, des de manis a xerrades, reunions, paradetes, el que sigui. Cada dia menys gent i més tristesa, més divisió, menys esperança. Menys estelades als balcons. Menys groc per tot. Més por i més emprenyament.

Sincerament crec que el que passa és que de mica en mica anem assumint la capitulació produïda a partir del 27 d’octubre, i veiem que estem vençuts sense remei i que caldrà esperar una altra generació, com a mínim. És terrible aquesta certesa perquè en molts casos és el final de la il·lusió de moltes vides i es també la condemna a la submissió per la següent generació, pels nostres fills.

Els més de dos milions han tornat a casa, i jo crec que no es tornaran a deixar enredar. Quedem, cada vegada més fastiguejats i minvant dia a dia els 60 o 70 mil “irreductibles”, ara enfrontats a tot, començant pel nostre Govern. Res passa d’aquestes xifres: ANC, Consell per la República, Crida, Primàries, manis i concentracions, res. Tot recula.

Res podrem fer, a part de discutir, imaginar estratègies impossibles, fer acurades anàlisis i escoltar tertúlies absurdes. Res és pot fer sense els més de dos milions. Res.

Em deixaria tallar una mà per equivocar-me, però, companys, això és el que veig. Molt em temo que només podrem donar testimoni del que la propera generació haurà de fer necessàriament molt millor que nosaltres.

NECESSÀRIA PERÒ NO SUFICIENT

L’apel.lació a la UE és del tot necessària per denunciar que als judicis es jutja un dret democràtic que compromet Europa i al món, el dret a decidir d’una nació. Però aquesta pressió per implicar la corrupte UE, té tot el sentit si ho ajuntem amb una forta i valenta ofensiva en el marc del pobles d Europa perquè pressionin als seus estats. Sense això últim l’acció d’Òmnium quedaria com un gest, necessari, però de poc trallat

PS. Últimament veig, com mai, alguns comentaris amb despullaments personals que mostren l’impacte emocional dels judicis, i de la greu situació de humiliació que vivim. Tot i no ser comentaris polítics, per mi són enriquidors.

L’editorial d’abans-d’ahir, com l’editorial d’urgència d’ahir al vespre, em fan créixer una sensació, un sentiment i un raonament que no puc deixar d’editar: massa sovint quan parlem d’ideals, d’utopies, de consciència, de millores, d’humanitat, d’esquerres, del poble; ens sembla que parlem de quelcom inconsistent. En aquests buit que ha deixat l’esquerra després del fracàs estrepitós de la URSS, parlar de marxisme semblaria fora de lloc. Però si una cosa crec que fa bé Marx, és comptar, posar blanc sobre negre i posar en valor els elements materials, per tant essencials, dels fets dels humans. I entre aquests, que la tirania és improductiva, incompetent, inviable i desastrosa.
Per això, la lluita contra la tirania, la lluita contra la incapacitat té una força concreta. Curiosament, la mateixa força que enfonsa la URSS, que fa canviar de rumb l’imperi maoista xinés, que enfonsa Pinochet, o que afebleix Franco. No estem doncs desapoderats; sinó tot al contrari. La tirania es la trampa en que cau un poder que no pot. I aquesta aparent contradicció esdevé quelcom molt important en els nostres dies.
Ho fem molt bé. Tant bé, com entre línies reconeixen els gestors del congrés de mòbils.
Moltes gràcies a Vilaweb, i a l’esforç diari, i més quan ha de ser d’urgència. Gràcies per ser-hi.

Llegeixo atentament alguns comentaris, especialment els de Pep Agulló i Josep Albà i m’hi sento prou identificat.

Em fa l’efecte que, ben aviat, la lluita dels més conscients de la veritable dimensió del problema serà per desemmascarar i desbancar els partits que es diuen ind., però que en la pràctica fan un autonomisme una mica “sui gèneris” (guerra de desgast però sense desobediència). I això comportarà, inevitablement, la formació i promoció de partits independentistes. Si no ho fem, tindrà raó en J. Albà.

RESISTIR I PERSISTIR. I ARRIBARÀ EL MOMENT. España no té solució. És un producte ideològic amb molt de poder real, però amb unes contradiccions, corrupcions i deutes insostenibles. S’apujaran els interessos. No podrà pagar el deute. Serà intervinguda. Nosaltres a la nostra. Treballant i fent bé la feina. I no en tingueu cap dubte. Arribarà el moment. Cadascú al seu lloc. Els presos i els exiliats saben que són un mal necessari i aguanten ferms. Doncs nosaltres també. Jo, de queixes no en llegeixo cap. El temps condicional del verb només el conjugo si va lligat al present i al futur. El plany el deixo pel cinema i encara…

Bon article iniciador d’un seguit d’enriquidores aportacions, poc més podria afegir al munt de matisos exposats.
Això si, puc destacar quelcom.

– El que diu Ramon Sans respecte de no emprar per part dels advocats tots els recursos internacionals al seu abast. Exemple els 3 dies pel desnonament de Girona. Si és així, què esperen els advocats?

– La crida novament a ser una sola veu catalana a les eleccions europees. És d’una evidència tan gran que cal aprofitar aquesta finestra d’oportunitat, que no fer-ho, com està passant, només s’entén per la mala fe d’alguns dirigents de partit, no cal dir noms dincs ja ho sabem, que no són ni actuen com les seves buides xerrameques proclamen. Fem-los fer un pas al costat, no votant-los di s’entesten, perquè a Europa només hi hagi uns veu catalana.

– Els diners a bancs traïdors, l’exponent més clar d’aquesta traïdoria, Caixabank que li deu tot a Catalunya, te l’obstacle de disposar d’una operativa propera, com manifesta algú.
A això podem dir que hi ha una opció dual, podent deixar les domiciliacions on són, amb la nòmina o pensió per atendre les, però si tenim algun estalvi portar-lo al Caixa d’Enginyers. Al cap i a la fi no ens paguen pels estalvis.
Disposarem de caixers però haurem fet forat en el capital de Caixabank i Sabadell. Penseu que amb un promig entre tots de 2.000 euros d’estalvi trespassats, per 2.200.000 que érem al 1-O, parlo en promig, són 4.400 milions que els traurem pel cap baix, i possiblement, segur, pot ser molt més.

Es a dir, crec que podem actuar, crec que hem de recuperar la empenta i unitat que teníem pel 1-O, on no hi havia partits, hi havia catalans amb desig de llibertat i arriscant el físic.
Empenta i il·lusió unitària segrestada per alguns dirigents de partit tant a ERC, principalment, com a PdCAT que hem de recuperar esborrant els partits fins que siguem independents.

Unitat catalana a totes les conteses electorals per set vistos com un sol poble a Europa i al món.

Massa tard. Ens hem passat un any plorant i mirant cap a Madrid. partits no han fet res per complir el mandat del 21D. Quan ens diuen que els presos i els exiliats ho són per obeir el poble no és cert. Són on són per no obeir allò que vam votar i vam guanyar. Estàvem disposats a defensar els nostres polítics amb els nostres cossos. Ens van enganyar i continuen fent-t’ho. Per això a les manis no hi ha gruix de gent. Tornar a creure en aquests polítics serà una tasca impossible.
The game is over

Llegeixo molt derrotisme en els comentaris. No el comparteixo. Estem en un moment baix, certament. Hi ha desorientació? Sí. Però aquesta gent que té tantes ganes de dir que ja hem perdut, com a mínim per una generació, no sé si fan servir aquest raonament per no haver de lluitar -amb totes les contradiccions que això comporta en una realitat tan complexa com la catalana-, per no haver de fer els esforços que caldrà fer, encara moltes vegades, per tombar el règim. Jo no em rendeixo ni crec que la majoria ho faci. Que la decepció i l’autocrítica no es converteixi en capitulació.

ORIGEN: subordinar allò que és diferent mitjançant la imposició
CAS: acaçament estatal
VÍCTIMA: la voluntat política majoritària del poble català
ACAÇADOR: l’estat espanyol
OBSERVADORS: la Unió Europea i les societats del món democràtic
SOLUCIÓ REAL: que els observadors denuncien l’acaçador i defensin la víctima
El paral·lelisme entre l’acaçament escolar i el polític és evident. Els que treballem a les escoles sabem que nomès hi ha una solució efectiva: que els observadors en prenguin consciència i s’impliquen en la defensa de la víctima. llavors el desequlibri de poder entre acaçador i víctima bàscula de costat i, sense raons, l’acaçador sol parar en veure’s sol.