13.03.2019 - 21:50
Algunes de les coses que passen al judici contra el procés abonen, i gairebé demostren, el paper subsidiari que té en el relat general de la confrontació política entre Catalunya i Espanya: un paper d’excusa per a la repressió i prou. Hi hem sentit testimonis del govern espanyol fent afirmacions tan escandaloses com ara que les investigacions de la Guàrdia Civil havien començat el 2014 o que l’entrada a Vice-presidència el 20 de setembre ja es va justificar en l’acusació de rebel·lió, abans, doncs, que es pogués fer efectiva la pretesa rebel·lió a la qual s’agafen a posteriori. Els jocs d’acrobàcia jurídica a què assistim s’expliquen bàsicament per raó d’aquest esquema antijurídic i antidemocràtic que el règim ha aplicat: primer va ser la repressió i després van abillar-la amb un vestit fet a mida per a justificar-la. Per això han d’estirar tant els arguments, per acomodar-los al disseny ideat.
No hi ha delicte. Ja poden buscar. No n’hi ha cap. Però si això no és del tot incoherent amb el judici és precisament perquè Espanya no va necessitar cap delicte per començar la terrible campanya de repressió del procés cap a la independència, la causa general. El 2014, com s’ha demostrat. Abans de Junts pel Sí. Abans que la independència fos en un horitzó visible. Abans del 9-N i tot. El cas del jutge Santiago Vidal és paradigmàtic de tot plegat. Com ell mateix deixava clar en l’entrevista que vàrem publicar ahir a VilaWeb, ferint-lo i apartant-lo quatre anys del seu lloc de feina es pretenia escarmentar i espantar. Escarmentar els altres que el poguessen seguir. Per mitjà d’ell, espantaven els qui s’atrevissen a donar la cara com ho feia ell. Fins i tot comença a semblar plausible que el president del Barça, Sandro Rosell, haja estat empresonat tot aquest temps per la mateixa raó, com a càstig i amenaça a la junta actual. En aquest cas concret, confesse que no m’ho vaig creure mai gaire, això, però ara estic completament confús, després de veure que el deixen en llibertat com si no hagués passat res. I quina altra explicació, racional, té aquest fet si no que l’efecte ja s’ha aconseguit?
L’ús de la presó provisional és una perversió monumental, amb una finalitat òbvia: presentar els encausats culpables ja d’entrada davant l’opinió pública (no són a la presó?), amb la qual cosa es viola el dret més bàsic de tots els drets jurídics, que és el de la presumpció d’innocència. Aquests dies, arran de la interessada polèmica sobre la presentació del president Puigdemont a les eleccions europees, hem vist un detall que crida l’atenció, tot i que no l’hauria de cridar. El Parlament Europeu ha recordat que una persona no perd la condició d’eurodiputat quan és jutjada sinó quan és condemnada. Perquè cal demostrar-ne la culpabilitat. Elemental. I contradictori completament amb l’actuació de l’estat espanyol. Els mantenen a la presó –la presidenta del parlament, el govern, els dirigents de les associacions civils– per senyalar-los com a culpables i per justificar unes acusacions que en el judici són incapaços de provar. Això que passa és molt greu, el món a l’inrevés, una perversió monumental de les regles i de l’essència de la democràcia. Perquè a hores d’ara el judici ja no es pot entendre sinó com un mer instrument per a justificar la repressió, el parajudici polític contra les institucions catalanes.
El vice-president Oriol Junqueras va al·ludir al judici contra Sòcrates, el 399 abans de Crist. Jo no compartesc en absolut la visió que va voler donar de les raons de l’actitud del filòsof grec, però compartesc completament l’encert de situar-lo, de situar aquell judici, de referència. Perquè el judici contra Sòcrates va ser potser el primer gran judici polític, en el sentit de ser un procediment legal sobre una disputa política socialment significativa. Però també perquè, si bé Sòcrates va provar de fer-ne una eina didàctica, ningú no pot discutir que el tribunal el va convertir en una eina destructiva, terriblement destructiva. Jo no provaré de comparar ara fil per randa aquell judici amb l’actual, entre més coses perquè tot allò que sabem del judici de Sòcrates ens ha arribat sobretot pels relats de Plató i Xenofont, i els entesos no es posen d’acord en quanta veritat contenen sengles descripcions –inclosa l’afirmació al Critó sobre el refús a cooperar amb la fugida, que Junqueras va destacar tant. Però és evident que, com si fossen uns Mèlets moderns, els jutges de Madrid també avui estan més pendents de condemnar i de justificar així tota la repressió que no pas d’escoltar i jutjar imparcialment uns fets marcats i connotats d’entrada. Simplement perquè els qui són jutjats, com ja li va passar a Sòcrates, no són considerats uns ciutadans sinó uns enemics de l’estat. I perquè, com també li va passar a Sòcrates, la sentència és pensada per a alterar les regles de la democràcia, fins i tot retrospectivament. Una autèntica monstruositat.
