Jordi Marsal: “Els terratrèmols són la punta de l’iceberg del projecte Castor i han tapat tota la porqueria que hi ha sota l’aigua”

Avui comença a la Ciutat de la Justícia de Castelló el judici pel fiasco del projecte Castor, la plataforma subterrània d’emmagatzematge de gas construït a la mar davant les costes de Vinaròs. La plataforma marina encara és en peu i visible i la planta de gestió de terra també, però Castor mai no va funcionar perquè quan van començar les injeccions de gas, el subsol es va somoure i a la costa de les Terres de l’Ebre hi va haver més de mil sismes. Els responsables del projecte van negar que les operacions que hi feien en fossin la causa i les injeccions van continuar fins que el govern espanyol va decidir el mes de setembre del 2013 de paralitzar-ne l’activitat.

Al banc dels acusats s’asseuran només dos directius d’ESCAL UGS, l’empresa adjudicatària: Recaredo del Potro i José Luis Martínez Dalmau. Uns altres actors com ara l’empresari Florentino Pérez, els autors del projecte i els membres del govern que el van autoritzar quedaran fora d’aquest judici que té prevista una durada d’onze sessions. Tampoc no es dirimirà la responsabilitat per les pèrdues de més de dos mil milions d’euros que haurà d’acabar pagant l’estat espanyol.

Jordi Marsal és el delegat a les Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona de l’Agència Catalana de Notícies. La investigació minuciosa que ha fet sobre el cas l’ha escrita al llibre Castor: la bombolla sísmica. Aquest llibre és a la biblioteca de Florentino Pérez perquè Maria Sirvent, que era diputada de la CUP, li’l va regalar en acabar la compareixença a la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya.

—Què és el projecte Castor?
—Castor és un projecte de negoci. Guardar gas en una estructura subterrània, quan el gas té un preu assequible, per vendre’l quan hi ha més demanda i els preus pugen; a l’hivern, per exemple. L’any 1996, quan va néixer la idea del negoci, a l’estat espanyol no hi havia cap regulació sobre la matèria i van demanar al govern espanyol que aplanés el terreny per poder-ho fer.

—Per què es va triar la costa de l’Ebre per instal·lar aquest magatzem?
—Per una banda, perquè els principals clients havien de ser les indústries ceràmiques de Castelló i per una altra, perquè hi ha el gasoducte Tivissa-Paterna, que és un gasoducte de connexió, que ve del sud de la península perquè la major part del gas que es consumeix a l’estat espanyol ve d’Algèria. Aquest gasoducte, el Tivissa-Paterna, el van desdoblar expressament per poder posar en marxa Castor.

—Des del primer moment, es podia saber que el projecte Castor seria un fracàs?
—Hi ha indicis que ho apunten. Quan el 21 de febrer de 2018 va sortir Álvaro Nadal, ministre espanyol del PP, al congrés dels diputats a dir que Castor havia estat víctima d’un greu error de disseny, va ser perquè algú, en el moment de dissenyar aquest projecte, no havia fet bé les coses. I molt possiblement, abans de construir totes les infrastructures, ja hi havia indicis que allò, tècnicament, podia fracassar. Això ho ha dit moltes vegades Josep Giner, que és professor de geologia i un expert que ha treballat durant dècades per a la indústria del petroli. Si es van fer servir càlculs de procedència dubtosa o de credibilitat errònia per bastir tècnicament el projecte, el resultat se’n podia ressentir. Alguns càlculs fonamentals per a la viabilitat tècnica del magatzem no van ser els adequats. Això ha tingut unes conseqüències nefastes que no es jutjaran mai. 

—…
—Això és un dels escàndols econòmics, polítics, tècnics i financers més grans d’aquests darrers quaranta anys o cinquanta. Entre més coses perquè ningú no n’ha assumit responsabilitats. El govern espanyol n’és conscient i té informació sobre els errors de disseny i sobre els errors de procediment, però en cap moment no n’ha demanat activament responsabilitats, no ha demanat que els responsables se’n facin càrrec.

—Aquests errors, quants diners han costat o costen encara?
—Pel cap baix, això costarà més de dos mil milions d’euros. La qüestió econòmica s’ha tancat de manera escandalosa. El govern espanyol ha pagat el desastre amb diners públics mitjançant una emissió de deute. És un desastre reconegut pel Banc Europeu d’Inversions. Tot s’ha fet amb un biaix polític. La senyora Magdalena Álvarez era vice-presidenta del Banc Europeu d’Inversions, i de manera acrítica es va obrir una línia de finançament de 1.400 milions d’euros que finalment ha hagut d’assumir l’erari públic. Els nostres imposts.  

—Parlem del judici. Només Recaredo del Potro i José Luis Dalmau s’asseuen al banc dels acusats. Són els únics responsables del desastre?
—No! Ells són els caps visibles de tota la història. Però darrere aquesta trama hi ha tot un seguit de decisions tècniques, polítiques, financeres que van contribuir i van ajudar a fer que això anés endavant. La investigació va començar amb més de vint investigats, inclosos alts funcionaris estatals, però no responsables ministerials. Recordem, per exemple, que l’actual ministra per la transició ecològica, Teresa Ribera, és qui signa la declaració d’impacte ambiental favorable per al projecte Castor. Ningú no ha assumit políticament les responsabilitats per un desastre d’aquesta magnitud. Quan comença la construcció del magatzem estàvem en plena crisi econòmica del 2008 i el fracàs del projecte representa un càstig molt important per als consumidors de gas, perquè el cost s’havia de carregar a les factures de consum i sobre el pressupost estatal. Això és un precedent gravíssim perquè certs personatges del món del negoci tenen carta blanca per fer tot allò que vulguin. El cas Castor fa saltar pels aires qualsevol marc normatiu, ens torna a la realitat i ens mostra com funciona l’oligarquia espanyola i quin és el paradigma dels grans negocis de l’energia. 

—Parleu de l’ACS de Florentino Pérez.
—Això comença amb una empresa canadenca, però la idea l’acaba assumint i materialitzant ACS, de Florentino Pérez. Els canadencs no se n’haurien sortit. ACS fa tots els papers de l’auca a la història del Castor. Es converteix en soci majoritari, obri les portes a l’administració i hi negocia els permisos, construeix i adjudica obres a unes altres empreses amb unes comissions elevadíssimes. I també intenta de traure el finançament. Un finançament que acaba essent públic. ACS no hi posa pràcticament ni un euro. Funciona amb un esquema de finançament. Primer recorre a les entitats bancàries habituals de l’empresa i després, amb unes condicions molt avantatjoses, aconsegueix finançament públic amb una emissió de bons, amb la qual el mateix Banc Europeu d’Inversions va comprometre pràcticament 500 milions d’euros del pressupost comunitari. Això és una autèntica barbaritat.

—I una gran sensació d’impunitat.
—Així funcionen certes empreses que estan en contacte estret i directe amb la classe política, amb el poder centralista de Madrid. Tenen un grau de tolerància altíssim en aquestes actuacions, independentment de si objectivament són necessàries i de si, econòmicament i tècnica, són viables. 

—I així, què en podem esperar del judici?
—En tot cas, es depuraran les responsabilitats d’aquells qui van mantenir el pla d’injeccions de gas fins ben bé el dia 16 de setembre de 2013. Van fer-ho tot sabent que generava terratrèmols. En aquell moment van arribar a fer la famosa prova de les 48 hores. Tenien la llicència provisional que els havia donat el ministre José Manuel Soria del PP per a començar a fer proves i per a veure si podien operar. I per a operar necessitaven demostrar que eren capaços de funcionar al ritme que nominalment els havia demanat l’estat espanyol. Aquest ritme es tractava d’injectar un volum de  fins a vuit milions de metres cúbics de gas diaris durant 48 hores. La prova es va fer els dies 4 i 5 de setembre, però va fracassar. Possiblement, segons els càlculs dels experts, el magatzem ja estava pràcticament al límit abans de tot això, perquè els terratrèmols van començar el dia 3 de setembre i era un fenomen possiblement diferit dels trencaments al subsol, perquè no hi havia hagut un càlcul acurat de les pressions. Tampoc no hi havia hagut un càlcul acurat del volum que podia encabir el magatzem i havien començat a injectar el juny del 2013. El setembre, quan només havien injectat cent milions de metres cúbics i escaig d’un volum que havia de ser de 1.900 milions, allò va petar.

—La població va notar els terratrèmols i va entrar en pànic.
—L’últim recompte sísmic és de més de mil terratrèmols. Tots els veïns de la costa del Sénia, del Maestrat, de les Terres de l’Ebre van notar els terratrèmols, les cases es movien! Van veure el paisatge vital amenaçat de la nit al dia. Amenaçat per una plataforma que es veia a la costa i que tenia una rèplica en unes instal·lacions terrestres uns quants quilòmetres terra endins al terme de Vinaròs. 

—Costa d’entendre que no es jutgi el perjudici econòmic que va causar el projecte.
—Això queda fora del tot! Ningú no demanarà comptes en seu judicial per aquestes qüestions. Ningú no demanarà comptes tampoc sobre per què es van fer les coses com es van fer ni sobre qui ha de respondre per aquests errors de disseny. Ni sobre si realment se sabia si allò, abans de construir-se o d’autoritzar-se, era viable o no. Ja hi havia avisos. Ja en tenien informació. Però tan sols jutjaran el fet que aquesta gent hagués posat en marxa les injeccions de gas en un període de prova i que això causés terratrèmols. Els van avisar i van continuar injectant. I els jutjaran per aquests fets. Únicament per això, per posar en perill la població, per actuar de manera poc diligent, pel perill sísmic que allò hauria pogut generar.

—Això també és important.
—Els terratrèmols han estat la punta de l’iceberg que ha tapat la muntanya de porqueria que hi ha sota l’aigua. Els terratrèmols criden molt l’atenció pública i creen alarma social, i ho entenc. Però mentre discutíem sobre terratrèmols hem acabat tapant la necessitat de cercar i d’estudiar les responsabilitats que hi havia darrere tot això. Ens hem quedat amb els terratrèmols i amb la discussió de si venien d’una falla o d’una altra falla, quan en realitat és obvi que allò era una zona fracturada. Els geòlegs ho sabien, que allà hi havia una falla. Allà ni es van fer els estudis, ni es van fer els càlculs, ni es van estudiar les dades. No es va actuar de manera diligent. Què vol dir un error de disseny? Un error de disseny és nefast. No té sentit! Feien una cosa malament i ningú no va aturar-ho. Ningú no demana comptes? Ningú no reclama que hi havia una responsabilitat darrere tot això? Ens quedem amb l’assumpte dels terratrèmols.

—L’esquelet de Castor continua a la mar i la base a terra també.
—La gent del petroli ho diu. La llei d’hidrocarburs és molt clara. Quan acabes una activitat o s’extingeix la concessió, has de retirar els ferros. La zona que has ocupat l’has de deixar en l’estat original. Ací continuen marejant i encara esperem que ENAGAS hi digui què. Quan ENAGAS va assumir per encàrrec del govern espanyol la gestió de les instal·lacions, va dir que el dipòsit submarí s’havia de segellar, posar una mena de taps perquè el pou no pugui operar. Aquests segells tenen una vida útil de cinc anys. Els van posar el 2015. Fa gairebé dos anys que els segells han caducat. Els haurien de canviar, però quan es va demanar al govern espanyol que ho fes, va dir que posarien uns segells definitius que costen setanta milions d’euros. Una altra cosa és quan es farà la retirada de les estructures. Tot plegat pot costar 260 milions d’euros, que l’empresa hauria d’haver previst perquè estaven obligats a fer una provisió de fons de vora 300 milions d’euros. L’empresa ESCAL està en concurs de creditors des del setembre del 2019. El senyor Recaredo del Potro, el principal acusat, ja no n’és ni president perquè el van cessar aquest estiu.

—Ara continuen els dipòsits segellats i a terra hi ha la planta. Té personal?
—És la planta Ignacio Pérez, en honor al germà de Florentino. Allà hi ha especulacions de tota mena. Hi ha quatre o cinc tècnics que en fan el manteniment.

—Qui els paga el sou?
—Nosaltres! Els hem pagat amb la factura del gas. Fins que el Tribunal Constitucional espanyol va decidir d’aturar els pagaments. Pagàvem pràcticament setze milions d’euros anuals pel manteniment. Pràcticament la mateixa quantitat que costa el magatzem de la Gaviota davant les costes del País Basc, que és l’únic que hi ha a l’estat espanyol. Llavors van baixar a nou milions el 2017 perquè deien que era el cost que tenia. Però és que fins fa quatre dies hi havia una embarcació per a fer vigilància diària. Hi ha una zona d’exclusió de mitja milla nàutica. No es pot accedir a les instal·lacions.

—El gas que van injectar el 2013 continua dins el dipòsit?
—Sí. El gas és irrecuperable. I ningú no en parla. I és una operació que està estandarditzada a la indústria del petroli. Posar els taps, tallar la comunicació entre els pous subterranis i la plataforma d’operacions i començar a desmantellar la plataforma. No té cap secret des del punt de vista tècnic. És una operació que es fa arreu del món quan s’abandonen pous de petroli. És una qüestió de voluntat  política.

—Quin és el paper dels bancs en aquesta operació?
—Els bancs van jugar les seves cartes. Santander, Bankia i CaixaBank es van oferir a finançar el projecte de manera privada amb l’empresa de Florentino Pérez i després van assumir l’avançament de la indemnització que es va pagar el 2014 en temps rècord, en poc més de trenta dies per a retornar el préstec al Banc Europeu d’Inversions. Els bancs van assumir aquest paper per guanyar molts diners al llarg de trenta anys pignorant la factura. El que feia l’estat per a retornar aquesta indemnització era donar uns drets als bancs durant trenta anys per a pagar això de manera diferida amb tots els interessos que comportava. Els càlculs indicaven que podien arribar a ser més de 3.000 milions d’euros. Una barbaritat.  

—Aquests drets de trenta anys, els els van anul·lar?
—Sí. Però els bancs van presentar un contenciós administratiu al Tribunal Suprem espanyol, una demanda de responsabilitat patrimonial contra l’estat. Van dir: “Senyors, jo he avançat aquests diners i vostès m’han suspès els pagaments i m’han obligat a tornar allò que havia cobrat fins ara.” A partir del 2016 els bancs van començar a cobrar. El Suprem no els va reconèixer el dret de cobrar, als bancs. I va ser llavors quan el govern espanyol, a partir d’una operació de finançament amb deute públic… El ministeri d’Hisenda va fer una ampliació de crèdit de 638 milions. I a partir d’aquí, a més del crèdit, amb deute públic, es va assumir el pagament de tota la resta. Amb interessos de demora. Això passa el desembre de l’any passat. Amb una modificació pressupostària, fa una ampliació de crèdit. Ho pagarem els consumidors amb els nostres imposts.

—L’empresa ENAGAS, que és qui hauria de desmantellar tot això i qui gestiona el sistema gasista espanyol, té entre els membres del consell d’administració l’ex-ministre i ex-president de la Generalitat José Montilla.
—Sí. I Montilla va ser el ministre que va adjudicar la categoria d’urgent al projecte Castor l’any 2005. Però hi ha més noms il·lustres. Ministres del PP i ex-alts càrrecs com ara Antonio Hernández Mancha i Isabel Tocino. El fill de Marcelino Oreja n’és el president. L’ex-ministre de Zapatero, José Blanco. Són les elits del poder. Determinades empreses que tenen carta blanca per a fer segons quines coses. Ignacio Nieto, que era el secretari general del ministeri d’Indústria que va tramitar el projecte Castor, va acabar essent soci de Recaredo del Potro. Portes giratòries i un cercle viciós.

—Per què us vau posar a investigar tan a fons aquesta història?
—Sóc periodista i em va cridar l’atenció que l’agost del 2007 publiquessin al BOE les afectacions que les obres podien tenir sobre certs terrenys. A l’estiu, de nit i per la porta de darrere. A l’agost i amb traïdoria. Hi va haver molt de rebombori a Alcanar perquè afectava el municipi. Era a un quilòmetre i mig de l’institut, per exemple. Jo cobria la informació de les Terres de l’Ebre per a l’Agència Catalana de Notícies i vaig seguir-ne tot el procés.

—Heu tingut algun problema a la vida personal pel fet informar d’aquest tema?
—No. Un problema no. Per a mi és un problema que el govern espanyol, l’administració estatal, sempre m’hagi tancat la porta als nassos. Tenen tota la informació i no la volen revelar. Ho he intentat de cinquanta mil maneres i és una paret. És un problema per a tothom. Si jo no puc obtenir la informació, vol dir que no la puc contar a la ciutadania. El públic no té coneixement de coses que han passat perquè l’administració es nega a revelar-les. A vegades li ho he retret a algun ministre, i diuen, “aquest paio…”, però la meva obligació és aquesta. Ningú no em cerca les pessigolles perquè no poden. Vaig oferir la possibilitat a l’empresa i al govern espanyol de parlar i contrastar la informació. Però Recaredo del Potro s’hi va negar en rodó. Jo volia contrastar informacions i ells no. Fins i tot han negat l’existència dels terratrèmols, i això és un insult a la gent. Molta gent de les Terres de l’Ebre els va sentir. I a les Cases d’Alcanar i a les nuclears. Parlem de la petroquímica de Tarragona que està a 70 quilòmetres en línia recta, i Vandellòs, a 40 quilòmetres. La gent estava preocupada i ningú no els en donava respostes. Em quedo amb la sensació que ningú no vol arribar al fons de la qüestió.