17.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 17.10.2024 - 22:33
Van voler jugar al joc del tribunal i no van poder; van pensar que, si ho feien, en traurien alguna cosa, i només hi va haver humiliació, primer, i una condemna a cent anys de presó, després. Jugar al seu joc no els va privar del càstig, no els el va disminuir. D’allò, ja n’ha fet cinc anys, i encara no ha quedat prou clar què va passar durant aquells quatre mesos a les sales i passadissos del Tribunal Suprem, i per què les defenses dels presos van ser incapaces de fer cap gest de ruptura durant els quatre mesos que va durar el judici. Hi va haver una barreja de causes, totes relacionades: l’escassa consciència política d’aquell “judici històric” (en terminologia emprada pel Suprem mateix); la manca d’unitat de les defenses, lligada al factor Xavier Melero; i la por i la mentalitat de l’oprimit que la repressió havia inoculat en els presos, que, en la majoria dels casos, esperaven esgarrapar una condemna menor.
Hi va haver una darrera oportunitat de capgirar la tònica del judici, ja a les acaballes, després de més de tres mesos en què Manuel Marchena els havia portat per on havia volgut: tallant els advocats, ridiculitzant-los, maltractant testimonis de les defenses, impedint de contraposar els testimonis exasperants dels policies i guàrdies civils sobre una violència inexistent amb els vídeos de la seva violència brutal… Fins aquell migdia calorós del 29 de maig de 2019 a Madrid, quan van tenir una bona arma a les mans per fer un cop de força, i la van desaprofitar.
Dictamen de l’ONU, silenci a la sala
El Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU acabava de fer públic un dictamen demolidor que exigia l’alliberament immediat de tots els presoners polítics per la violació dels seus drets fonamentals durant l’empresonament preventiu. S’havia fet públic al matí, mentre a la sala es projectaven per primera vegada els vídeos de la violència policíaca l’1-O. A la pausa per als dinars el dictamen va caure a les mans dels advocats. Impressionava que fos tan favorable als acusats i tan dur contra el Suprem espanyol; això fins i tot va arribar a fer-ne desconfiar inicialment alguna de les defenses; unes altres ni se’l van mirar o bé van pensar que no calia fer soroll, que més valia esperar que d’aquell judici al qual mancaven poques sessions en poguessin treure algun fruit.
La defensa de Jordi Cuixart es va quedar sola demanant de brandar el dictamen als nassos de Marchena. I tampoc no tenia gaire clar com fer-ho, si d’una manera tova o d’una manera dura. I van triar la tova; la dura hauria significat de prendre la paraula a la represa de la sessió, alçar la veu i exigir l’alliberament de Cuixart i la resta dels presoners polítics, encarant-se amb el tribunal i plantant-lo si no hi accedia. Però va anar així: Benet Salellas va demanar la paraula –Marchena ja sabia que ho faria, l’havien avisat–, va fer avinent al tribunal l’existència del dictamen del grup de l’ONU, i la petició de llibertat del seu client. Marchena li va dir que ho demanés per escrit, que no era el moment. Entesos. I ningú més no va dir res. Cap més advocat. Cap. I la sessió va continuar amb els magistrats mirant vídeos, i el judici va encarar la recta final.
Expectatives desiguals
S’esperava això, d’aquell judici? Els protagonistes mateix ho exposaven d’una manera diferent, just abans de començar. “La nostra funció en aquest judici és demostrar que realment això no és un judici contra unes persones que han comès uns delictes tan greus, sinó un judici contra la democràcia espanyola”, deia Jordi Pina, advocat de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. “L’estratègia és tan crucial, que implica controlar què fas, què no fas, com ho fas, amb qui ho fas”, deia Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva. I continuava: “El tribunal té molt marge per a prendre decisions, i només hi ha un lloc molt concret on aquesta decisió ens anirà bé, aquell racó on si tots podem l’arrossegarem i el posarem en un lloc on li sigui impossible de condemnar-los.”
Són declaracions dels advocats fetes a l’equip de Mediapro que va fer un seguiment del judici i que va acabar produint la sèrie El judici, que TV3 va estrenar dos anys després, l’abril del 2021. Benet Salellas veia amb aquesta expectativa el judici: “Aquest judici ens exigeix que parlem de política […]. Si hi ha una possibilitat de guanyar-lo, de capgirar la correlació de forces amb què l’encarem, consisteix a convertir el judici en un espai de discussió política i de defensa dels drets fonamentals del sistema democràtic.”
Però no tots ho veien igual, i la diferència d’enfocament fou un problema evident per a plantar cara al tribunal i a la voluntat que tenia de mostrar al món que allò era un judici exemplar i amb totes les garanties. Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn: “Jo no sé què és un judici polític, i dubto molt que el sabés fer. El meu client i jo ens avenim molt, però no tenim cap mena de sintonia ideològica i l’única aportació que puc fer és de defensar-lo tècnicament tan bé com pugui […]. Nego que el professional hagi d’intentar reconduir el judici al territori de la política.”
L’advocat de Dolors Bassa, Mariano Bergés, s’hi arrenglerava: “Jo m’incloc més en defenses en què ens centrem més en la tipicitat, culpabilitat, en el delicte, i no tant en drets fonamentals. […] Hi ha elements comuns, però d’aquí a dir que anem tots agafats de la mà i tots alhora… Jo crec que no és aquesta la paraula.”
Boye s’ofereix, i en resta fora
Eren els presos que designaven l’advocat que volien, ells decidien quina mena de judici volien fer. Durant els mesos abans de començar el judici l’advocat Gonzalo Boye es va oferir a portar les defenses dels presos de Junts, oferint-los una defensa basada no tant en la desactivació dels arguments de l’acusació, a tenir una actitud defensiva, sinó a provar en tot moment de no haver de discutir-ho, de situar el debat en l’àmbit europeu. Però Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull no el van voler; van decidir de confiar en els advocats que ja tenien aleshores, l’equip de Jordi Pina amb la coordinació de Francesc Homs.
Era evident que les defenses no anaven alhora de bon començament. I no hi va haver mai, en tot el judici, cap reunió de coordinació de l’estratègia de fons. Fins i tot les imatges que apareixen en el primer episodi de la sèrie documental El judici, en què es veuen tots els advocats reunits, xerrant, debatent, per a il·lustrar els preparatius del judici, són una construcció; perquè van ser enregistrades a les acaballes del procediment. I era aleshores, quan els enregistraven, el primer dia que s’aplegaven en un espai i en una situació com aquella. Més enllà de qüestions més formals, de compartir els uns amb els altres informació i d’evitar de trepitjar-se en els interrogatoris de testimonis, no hi va haver unitat d’acció.
Per què no van parlar en català?
Ni tampoc hi va haver determinació a l’hora de parlar en català en el judici. El tribunal no ho va facilitar quan ho van demanar al començament del judici, i Marchena va tallar, renyar i ridiculitzar aquells testimonis que van provar de parlar-lo. Els acusats no el van emprar ni al començament del judici, quan els van interrogar els seus advocats, ni en el darrer torn de paraula, per més que els missatges que van llançar fossin de reafirmació de les seves idees i del seu independentisme. Però no van forçar la situació incòmoda per al tribunal d’haver-los de cridar a l’ordre pel fet de parlar en la seva llengua.
D’això se’n va penedir un temps després la presidenta Carme Forcadell en una entrevista a Catalunya Ràdio. “Em penedeixo de no haver fet el judici del Suprem en català.” L’haurien hagut de tallar, segurament no hauria pogut dir tot allò que volia dir, però hauria fet visible, en un moment d’una gran atenció mediàtica internacional, l’anomalia d’aquell judici i la dimensió nacional del conflicte. Hi va haver defenses que ni els va passar pel cap, i algunes altres sí que ho van considerar, però van preferir de cercar, amb l’ús del castellà, la complicitat d’una suposada Espanya fraterna que se’ls va girar d’esquena, tret de comptades excepcions.
Desactivar el teu company en un minut
Arrencava el judici i a l’hora d’exposar les vulneracions de drets fonamentals Van den Eynde va començar amb una intervenció potent, centrant l’àmbit de debat sobre el qual havia de girar aquell judici, que era un judici polític. Va denunciar que els havien restringit tots els drets, i va invocar l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans, que és la punta de llança ara de l’estratègia a Estrasburg per a condemnar Espanya. Era un moment important: “L’article 18 del conveni limita l’abús de poder. És clar que els drets fonamentals es poden limitar per algunes raons, però no per qualsevol raó. S’ha de raonar qualsevol limitació de drets. Però és que aquí, en aquest procediment, s’han restringit tots els drets! Tots els drets de la constitució! Vaig agafar la constitució i em costava de trobar quin dret no s’havia vulnerat. I no dic pas la violació d’un dret, sinó la restricció: el tracte degradant, la llibertat, la intimitat, la inviolabilitat del domicili, el secret de les comunicacions, la llibertat de circulació, la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació, el dret de participació política, els drets processals, la legalitat penal, la llibertat ideològica…”
Després d’ell va intervenir Melero, i va contradir totalment el seu company de defensa: “Per a mi és important de deixar una cosa clara al tribunal: això és un judici penal, ni més ni menys. Com el d’una estafa, com el d’una alcoholèmia. Aquests senyors, per ser el que han estat, no tenen dret a res més ni a res menys. I la cura exquisida del tribunal es manifestarà en la seva plenitud tant per a ells com per a qualsevol altre.” Melero només va apuntar la vulneració de la tutela judicial efectiva per l’escissió de la causa en diversos procediments.
El miratge de Melero
Aquest contrast d’enfocament desarmava la defensa conjunta en un judici polític, i el tribunal ho aprofitava per a afeblir-los; Melero formava part del sistema, era un d’ells, i això que era valorat per part de la coordinació de les defenses dels acusats de Junts com una manera de tenir més informació de l’enemic, d’anticipar-se als seus moviments, de conèixer els seus punts febles, es va capgirar, i tant el tribunal com Melero mateix van voler aprofitar la sintonia que tenien en benefici propi, però amb un únic guanyador, finalment: el tribunal.
Melero es vantava en el seu llibre El encargo (Ariel, 2019) de “l’avantatge comparatiu” que podia tenir ell en relació amb els altres companys de defensa, i del tracte cordial que tenia amb alguns magistrats, Marchena inclòs. El to i l’estil de Melero al judici, viu i punxant, a voltes sarcàstic, amb un gran domini de l’oratòria i amb exhibicions brillants en alguns interrogatoris, va ajudar a crear un miratge en una bona part de l’independentisme, i en una bona part dels mitjans de comunicació; l’aplaudien ací i l’ovacionaven a Madrid. Què ho feia? Joan Ramon Resina ho resumia així en aquest article: “L’apoteosi de Xavier Melero com a advocat estrella en el judici als presos polítics és la peça de convicció de l’estat d’ànim prevalent. Melero, amb el seu tecnicisme i extraordinària deferència cap al tribunal, contribuí com ningú més al simulacre d’imparcialitat del judici, arribant a elogiar l’esbiaixada actuació del jutge Marchena en complicitat amb la corrupció del sistema. Justificava, doncs, amb arguments formalment exquisits, la sentència d’un tribunal polititzat fins al moll de l’os.”
Melero va introduir el miratge que el judici es podia guanyar; que si feies bondat i seguies les regles, els fets i la veritat eren tan contundents que no hi havia marge per a una condemna, o si més no una condemna dura. I això va contagiar totes les defenses, d’una manera o d’una altra. Tant els advocats com, sobretot, els clients, van provar de convèncer el tribunal. Van entrar en el marc del tribunal, mirant de demostrar que els fets no encaixaven ni amb la rebel·lió ni amb la sedició ni amb la malversació, amb una actitud barreja d’obediència i de protesta esporàdica.
“Vostè és qui mana, només faltaria”
A voltes, l’actitud dels advocats no tan sols era lluny de qüestionar l’autoritat del tribunal o de voler-lo desautoritzar, sinó que fins i tot mostrava un cert acatament. Per exemple, en l’interrogatori a l’ex-vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, en què Homs responia a les interrupcions de Marchena per la improcedència de les preguntes tot dient-li “les seves indicacions per a mi són mandats”. O bé, en l’interrogatori a Mariano Rajoy, “no li ho discutiré, vostè mana, retiro la pregunta i en faig una altra”. I encara: “Entesos, ja sé que vostè és qui mana aquí, només faltaria i no podria ser, a més, d’una altra manera.”
No hi va haver un judici de ruptura, és a dir, aquell en què els acusats neguen l’autoritat al tribunal i dificulten que pugui avançar, que es pugui realitzar en els termes i el planejament previstos. Però les defenses tampoc no van poder convertir-lo en un judici polític –la que si més no ho pretenia, la de Cuixart, i en certa manera la de Junqueras i Romeva–, perquè no van aconseguir de tenir la iniciativa en cap moment: sempre van haver d’actuar a la defensiva. I, malgrat l’estratègia inicial i la desunió de les defenses, van tenir oportunitats de fer, si més no, actes concrets de ruptura, moments decisius que justificaven un desacatament del tribunal. Però els van deixar passar. Com el dia que tenien a les mans un dictamen d’un grup de treball de Nacions Unides que exigia l’alliberament immediat dels seus clients i en la sessió oral només el va esgrimir, amb la boca petita, Benet Salellas.
La humiliació de Marina Garcés
O com els moments en què Marchena humiliava testimonis de la defensa, o els advocats mateixos. El cas més impactant, i que pot tenir transcendència fins i tot en el Tribunal Europeu dels Drets Humans, fou el tracte deplorable a la filòsofa Marina Garcés com a testimoni, i la crítica insòlita i la desautorització que va fer de la defensa de Jordi Cuixart, que és qui l’havia cridada a declarar.
Marchena es va mostrar impertinent amb ella, cínic, fent befa d’alguns dels comentaris que incloïa en les respostes que mirava de donar a les preguntes que li formulava Benet Salellas, quan li demanava que li parlés de la iniciativa En Peu de Pau. Li retreia que expliqués que la matinada de l’1-O havia tingut unes dècimes de febre que li havien impedit d’anar de matinada a alguns col·legis, i va impedir que pogués parlar de la por que va tenir per la repressió policíaca d’aquell dia. Setmanes enrere, la lletrada del jutjat Montserrat del Toro va poder explicar amb tota mena de detalls la por que va tenir de la gent manifestant-se el 20-S i com això la va fer sortir pel Teatre Coliseum, i durant molts dies els policies i guàrdies civils van expressar sense cap problema la por que sentien dels votants armats amb paraigües i que llançaven iogurts i els miraven amb cares d’odi.
“Si la sala no em permet la pregunta, no faré més preguntes”, va dir Salellas a Marchena, i el jutge li va respondre: “Correcte, molt millor”, en una patinada (o no) de parcialitat evident que pot tenir ressò a Estrasburg.
“Pues mucho mejor”… davant la situació d’indefensió i la vulneració contínua de drets fonamentals al Suprem. Una abraçada infinita, @MarinaGarces pic.twitter.com/F9kgPfiQdj
— Jordi Cuixart (@jcuixart) May 14, 2019
Dies enrere, l’advocada Marina Roig, també de l’equip de defensa de Cuixart, va ser víctima del comportament del jutge, que li va acabar dient: “Vostè s’equivoca en l’estratègia de defensa.” Aquells abusos del jutge, tan evidents, tan humiliants, no van suscitar cap gest de ruptura per part de cap de les defenses: ni de la de Cuixart, més enllà de la protesta, ni de cap altra, en solidaritat amb els companys. Cap ni un. Marchena tenia la paella pel mànec. Qui gosava alçar-se, plantar cara, abandonar la sala o forçar l’expulsió o la detenció? Ningú, perquè no van enfocar mai el judici en aquests termes, perquè els seus clients tampoc no ho volien, això. Van fer, en definitiva, la defensa que els presos polítics els van demanar que fessin; els presos que cada dia de judici anaven i tornaven de la presó, que tenien l’esperança que d’aquell judici en podrien sortir amb una condemna lleu.
I si s’hagués fet diferent?
Haver fet un judici diferent, d’enfrontament obert amb el tribunal, segurament no els hauria estalviat aquella condemna tan dura, potser fins i tot hauria acabat essent més dura. Però hauria tingut una dimensió política diferent, hauria connectat d’una altra manera la publicació de la sentència injusta amb l’esclat de protesta que va encendre els carrers de Barcelona durant la tardor del 2019. Aquells dies, quan la sentència encara era calenta i els carrers eren encesos, Salellas va confessar en aquesta entrevista a VilaWeb la frustració que havia sentit: “Hauríem pogut fer molt més que no vam fer, sobretot a l’hora de dissenyar una estratègia que dificultés les coses al tribunal. Tot i que hi va haver una certa coordinació entre els advocats per a no contradir-nos, penso que si haguéssim tingut una visió compartida prèvia, entenent el judici com un judici polític en què havíem de sortir a l’atac, el resultat hauria estat molt més potent; hauríem dificultat a Marchena aquesta aparença de judici just que en sectors molt amplis de la societat espanyola ha penetrat.”
Què va impedir que ho fessin així? “Hi va haver un sector d’advocats que va passar de perfil al judici, un altre sector d’advocats que va anar-hi a discutir els fets de l’acusació, però sense discutir-ne el marc, i uns advocats que vam voler discutir també el marc en què es desenvolupava el judici. Si tots haguéssim actuat amb la mateixa lògica, hauríem tingut una posició més forta.”
El TEDH tindrà en compte les denúncies de vulneracions de drets durant el judici, i hauria de tenir prou material per a condemnar Espanya per vulneració del dret del jutge imparcial, si més no, per aquell judici tan “horrible”, en paraules del prestigiós jurista Luigi Ferrajoli. I tindrà molts altres arguments i documents aportats pels condemnats, inclòs aquell informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU que aquell dia de maig tan calorós gairebé ningú no va voler defensar.
