11.02.2019 - 21:50
|
Actualització: 12.02.2019 - 07:23
Avui el Tribunal Suprem d’Espanya jutja, sota l’acusació de rebel·lió i sedició, la Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, l’Honorable Oriol Junqueras, Vice-president del Govern de Catalunya, els Honorables Consellers Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila i els presidents d’Òmnium, Jordi Cuixart, i de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez.
Però en realitat avui el Tribunal Suprem d’Espanya ens jutja a tots. Les penes, ja escrites abans de començar la farsa jurídica que s’obri avui a Madrid, aniran sobre ells i contra ells, que tenen i tindran sempre tota la nostra solidaritat i el nostre suport, incondicionals. Però aquest judici, de veritat, el volen fer contra una societat sencera, contra una nació.
Perquè avui el Tribunal Suprem d’Espanya jutja la democràcia, el respecte a la voluntat popular i la capacitat de decisió dels ciutadans.
Avui el Tribunal Suprem d’Espanya jutja i vol condemnar milions de ciutadans que vàrem decidir que els límits imposats al final del franquisme per a fer la transició no havien de ser eterns. El Tribunal Suprem d’Espanya jutja i vol condemnar la capacitat de la ciutadania de pensar per ella mateixa i de decidir d’acord amb allò que creu que és millor per a la societat.
Aquest judici és un judici contra el Primer d’Octubre i tot allò que va significar el referèndum d’autodeterminació. El Tribunal Suprem d’Espanya jutja els votants que vam donar la victòria a Junts pel Sí i la CUP, no perquè escalfassen les cadires del parlament sinó per a canviar la nostra vida. Jutja els diputats que van lluitar per a fer possible el projecte polític de la majoria de Catalunya.
Però tots sabem també que el Tribunal Suprem d’Espanya jutja rabiós i ferit per les derrotes que el poble català va infligir aquells dies a l’estat espanyol, al règim podrit del 78. Jutja, encegat de ràbia, els qui varen fer córrer les urnes i les butlletes de vot sense que els seus serveis d’intel·ligència en poguessen veure passar ni una de sola. Jutja els milers d’herois que van posar els seus cossos per a defensar els col·legis electorals, els qui els van obrir, els qui van fer les funcions oficials de representació de la Generalitat, els qui van deixar la wi-fi per poder-hi connectar i els qui van col·laborar-hi portant menjar o beguda. Jutja el bellíssim moviment que va fer possible aquell referèndum d’autodeterminació, la fermesa pacífica del país contra el terrorisme d’estat.
I el Tribunal Suprem d’Espanya també jutja els partidaris de la unitat d’Espanya que van acudir a votar que no. I els qui el 3 d’octubre es van unir a la indignació generalitzada per l’actuació salvatge de les forces policíaques espanyoles. I els qui van fer vaga. Els qui vam tancar portes i finestres a l’odi i la violència cega. I els qui la van filmar i han aportat el seu testimoni valuós per a demostrar què havia passat. El Tribunal Suprem d’Espanya avui comença a jutjar els 1.066 ferits de la brutalitat de la policia, els 68 ferits que hi va haver de més de 65 anys, els 13 de més de 79, els 432 que varen rebre traumatismes múltiples, les 34 persones que van tenir un traumatisme crànio-encefàlic a causa de l’acció de la policia espanyola i de la infame Guàrdia Civil el Primer d’Octubre.
En la història dels pobles hi ha moments que marquen un abans i un després, que tracen ratlles que queden incorporades a la pell, marques impossibles d’esborrar. La farsa jurídica que comença avui a Madrid tindrà eixe efecte sobre generacions de catalans. I impulsarà encara més el desig i la voluntat de ser lliures, perquè demostra la impossibilitat d’un acord democràtic amb un estat que podria ser el dels catalans al sud de l’Albera i que, renunciant a la democràcia i al respecte a la pluralitat, ha renunciat a ser-ho.
L’estat espanyol ha tingut moltes oportunitats de frenar aquesta bogeria. No ho va voler fer l’octubre del 2017, menat i empès per l’odi visceral del monarca. Hauria pogut aturar la bogeria quan els exiliats van aconseguir que la justícia europea deixàs clar que les acusacions eren inexistents, sobretot quan els tribunals alemanys van deixar en llibertat el president de Catalunya, el Molt Honorable Carles Puigdemont, després de constatar que no es podien aplicar –ni a ell ni al seu govern– els càrrecs de rebel·lió i sedició demanats per Espanya. L’estat espanyol hauria pogut deturar aquesta bogeria quan Pedro Sánchez va apartar del poder Mariano Rajoy, amb el suport, gratuït, de les forces independentistes i de les esquerres.
Però no han volgut fer-ho. No han volgut aprofitar cap oportunitat perquè, en realitat, ells saben bé que no jutgen unes persones i prou, sinó que mitjançant aquestes persones jutgen tota una nació que ha decidit de canviar la història que havien escrit per ella i agafar el futur a les seues mans. No volen que el Primer d’Octubre fructifique i sobretot proven d’impedir que siga un model lluminós i alt per als bascs, els gallecs i els espanyols. L’exemple de dignitat que el règim tem. L’exemple de valentia, de coratge, de decència i de confiança en ell mateix del poble que els va derrotar el Primer d’Octubre, el 3 d’octubre, el 27 d’octubre i el 21 de desembre, que no van poder aturar a colps i que ara no podran aturar tampoc, ni amb aquesta farsa judicial que es pensen –ignorants com són– que serà la seua última barrera de defensa.
