La porta de Van den Eynde, o com la mesa de Torrent espera tenir l’absolució

El judici contra els membres independentistes de la mesa del parlament que presidia Roger Torrent per haver tramitat resolucions sobre l’autodeterminació i contra la monarquia ha acabat amb la crida dels tres acusats que continuaven en el judici —després de la plantada d’ahir de Josep Costa— perquè el tribunal que integren els magistrats Carles Mir, Francisco Segura i Marta Pesqueira aturin la ingerència de la justícia espanyola, amb el Tribunal Constitucional al capdavant, sobre l’activitat normal del Parlament de Catalunya. L’acusació de desobediència s’adreça a la decisió de la mesa d’haver admès a tràmit unes resolucions polítiques, tan sols, a la prohibició de debatre sobre uns temes concrets. I una condemna per això encara no s’ha signat, recordava Campdepadrós, que afegia: “Som en un judici polític. La inviolabilitat d’un parlament no té límits.” Torrent declarava en la seva darrera paraula: “Em preocupa com això pot afectar els elements bàsics del parlamentarisme. Hi ha en risc la llibertat ideològica dels diputats.”

Aquest tribunal té a les mans aquesta responsabilitat, la d’obrir camí en el càstig sobre la simple admissió d’unes iniciatives parlamentàries, sense ni tan sols haver estat publicades. Avui, darrer dia del judici i abans d’haver quedat vist per a sentència, ha estat el torn dels acusats, de tots menys de Josep Costa, a qui el tribunal encara demanava a primera hora del matí si volia tornar, que tenia l’opció de defensar-se, no fas cas que els acusessin de vulneració del dret de la defensa per no haver suspès el judici. 

Però el tribunal tenia ganes de fer-lo i acabar-lo, malgrat tots els incidents de recorregut que ha tingut aquests darrers mesos per la manifesta manca d’imparcialitat de dos dels tres magistrats que integraven el tribunal, Jesús María Barrientos i Carlos Ramos, i que van ser apartats del judici per les recusacions que va presentar contra ells Costa, precisament. La nova composició del tribunal, amb els magistrats substituts i que són els qui han acabat fent aquest judici, no agradava a la fiscalia. Va quedar clar la setmana abans del judici, quan els fiscals van presentar un recurs in extremis per mirar de recuperar el jutge Ramos, perquè precisament la seva hostilitat manifesta envers Costa i la seva mirada contrària a l’independentisme li podia oferir més garantia d’èxit. 

Avís amenaçador del fiscal al tribunal

La fiscalia va mirar de rebentar el judici abans que comencés, però no se’n va sortir. I un cop començat el judici, el fiscal José Joaquín Pérez de Gregorio s’ha dedicat a fer política, a amenaçar, a pressionar el tribunal i, finalment, a fer un informe final d’acusació amb uns arguments molt poc convincents sobre la suposada predeterminació dels acusats de desobeir el mandat del TC. Eren poc convincents perquè en aquest judici, després de les declaracions tant dels acusats com dels principals testimonis, ha quedat força clar que no hi havia cap intenció de desobeir res ni ningú. Tanmateix, els tribunals espanyols poden dictar sentència condemnatòria, més encara en les causes contra l’independentisme. Però el fet que aquest tribunal no fos aquell que inicialment havia de presidir Barrientos i que havia de tenir Ramos com a mà dreta fa que els fiscals no ho vegin tan clar.  

I el fiscal Pérez de Gregorio el va voler marca de ben a prop el segon dia del judici, amb una petició d’aclariment al tribunal que va sorprendre tothom. El fiscal va dir que s’havia assabentat que el dia abans, quan el tribunal va fer una pausa per a deliberar sobre la petició de suspensió del judici del fiscal mateix, hi havia hagut una magistrada aliena al tribunal d’aquesta sala que va participar en la deliberació. I més concretament, una magistrada de la sala que a l’agost va decidir d’apartar el jutge Ramos d’aquest tribunal d’enjudiciament. Era tot un atac a l’honestedat de l’actual tribunal, una manera d’advertir-los que vigilessin què feien.  

El judici té moltes possibilitats d’acabar amb absolució. No tan sols perquè no hi ha res punible d’acord amb la llei en els actes de les persones que són jutjades (cosa que no ha estat mai cap garantia per als independentistes sotmesos a judici), sinó també per l’actitud nerviosa i agressiva de la fiscalia en el judici. Hi va haver un fet destacable en l’interrogatori d’ahir a l’ex-secretari general del parlament, Xavier Muro; a l’ex-lletrat major, Joan Ridao; i al lletrat Antoni Bayona, tal com ha fet notar l’advocat Jordi Pina en el seu informe: els fiscals van renunciar a fer-los cap pregunta. Cap ni una, tot i que eren els principals testimonis, els qui podien corroborar des dels serveis jurídics si hi va haver cap irregularitat que ells advertissin i que la mesa, malgrat tot, decidís tirar endavant. Però no n’hi va haver cap. 

Els mateixos Muro i Bayona que en el judici contra l’anterior mesa, la de Carme Forcadell, van servir per a bastir la condemna dels seus membres per desobediència, aquesta vegada servien en safata al tribunal l’absolució. Per això els fiscals no van voler que reiteressin més els seus arguments. I avui han fet un informe final amb l’argument que “tenien clar que com que el TC és un tribunal il·legítim, van acordar amb premeditació de desobeir i de tramitar les resolucions en la creença errònia que la seva actuació quedaria impune.”

La porta oberta que veu Van den Eynde

Ni una sola referència al debat que exposaven les defenses sobre la vulneració de drets fonamentals que implica aquest procediment: el de representació política, el de la llibertat d’expressió, la inviolabilitat parlamentària, tal com deia Andreu Van den Eynde en les seves conclusions. Van den Eynde ha parlat de la convicció dels acusats de no incomplir pas cap mandat del TC quan admetien a tràmit aquelles iniciatives parlamentàries. I ha fet una referència a Josep Costa, sobre els arguments que va aportar en la seva intervenció el primer dia de judici. “Josep Costa de vegades és una mica pesat però el que diu és veritat. És com aquest personatge, en Grill-Parlant, que de vegades molesta però no deixa d’aportar coses que ja hem defensat i defensàvem el 2016, que és la inviolabilitat parlamentària, i que caldria més debat del que fan les acusacions. El TEDH diu que aquesta inviolabilitat és absoluta, perpètua i irrenunciable. És això, i limita qualsevol acció judicial que pertorbi l’activitat parlamentària.”

L’advocat ha llançat un darrer missatge, per si mai cap tribunal —i espera que sigui aquest— el té en compte: “El TC de vegades s’equivoca, i allà ja hi ha algú que ha obert una porta i ha començat a dir que no es pot anar enrere en drets.”

Van den Eynde, Pina i Olga Arderiu esperen que aquest tribunal ho vegi i que no condemni els seus clients. Però la maquinària judicial espanyola és més complexa, i, per més que aquests tres magistrats ho tinguessin clar, la fiscalia està clarament alineada amb la doctrina repressiva contra l’independentisme. I el Tribunal Suprem, que és on aniria a parar en darrera instància aquesta causa, també.