El judici a la mesa constata la frenada: “No hi havia cap voluntat de desobeir”

Per entendre el judici contra la mesa del Parlament de Catalunya que presidia Roger Torrent convé situar ben bé els fets pels quals es vol condemnar per desobediència l’ex-president de la cambra, l’ex-vice-president, Josep Costa, i els ex-secretaris de la mesa Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado. Perquè la fiscalia vol que siguin inhabilitats durant un any i vuit mesos per haver tan sols tramitat unes resolucions polítiques de Junts, ERC i la CUP que no tenien cap intenció de contravenir l’ordre constitucional espanyol. Eren una proposta de resolució i una moció que es van acabar aprovant en el ple del parlament del 12 de novembre de 2019 per a reiterar la voluntat d’exercir el dret d’autodeterminació, d’una banda, i per a reprovar el rei espanyol, Felipe VI, per una altra. I això, aquests dos texts, van ser tota la resposta política que va suscitar la sentència contra el procés que va dictar el Tribunal Suprem espanyol i que van encendre els carrers de Catalunya de protestes durant setmanes.

I, tanmateix, per més tova que fos aquella resposta que va donar el Parlament de Catalunya a una sentència que condemnava els presos polítics a cent anys de presó per sedició i malversació, el govern de Pedro Sánchez va engegar la maquinària repressiva contra la mesa que aleshores presidia Roger Torrent: va aprovar els incidents d’execució perquè el TC actués contra el parlament i evités cap resposta política a la sentència. I després de molt d’estira-i-arronsa, els partits independentistes van aprovar-ne una de molt descafeïnada, però que feia referència a l’autodeterminació i criticava la monarquia.

La van aprovar amb la boca tan petita, tots tres grups independentistes, que els testimonis més importants d’aquest judici i que han testificat avui han declarat en favor de la seva absolució. Perquè tant el qui aleshores era secretari general del parlament, Xavier Muro, com el lletrat major, Joan Ridao, com el lletrat Antoni Bayona han dit que no van fer res que contravingués la constitució espanyola, que no van tenir cap intenció de desobeir, i que fins i tot van fer les esmenes necessàries per a evitar cap mena de desobediència als mandats del Tribunal Constitucional espanyol quan deia que no es podien ni tan sols tramitar resolucions que advoquessin per l’exercici del dret d’autodeterminació o que reprovessin el rei.

La diferència entre aquesta mesa i l’anterior, la que presidia Carme Forcadell, és que, aleshores, dos personatges com Muro i Bayona van ser testimonis de càrrec i van facilitar la condemna de Lluís Coromines, Anna Simó, Lluís Guinó i Ramona Barrufet en el judici per desobediència al TC. I avui, en canvi, tots dos, juntament amb Joan Ridao, han donat un cop de mà als acusats, han estat testimonis que han parlat en favor de la seva absolució. Muro, per exemple, ha traçat una distinció clara entre la declaració de sobirania del parlament del 2013 –i reiterada el 2014– i la del 2015 de començament del procés de desconnexió amb l’estat espanyol, totes dues anul·lades per sentències del TC; les resolucions del 2019 no tenien cap voluntat expressament rupturista. “Nosaltres [els serveis jurídics del parlament] dèiem en les al·legacions que a diferència del 2015 no es feia referència a vies de fet per exercir el dret d’autodeterminació, i no hi havia cap esment a la possibilitat d’utilitzar la reforma constitucional, que no vol dir que es passés per alt”, ha declarat.

Joan Ridao, que pràcticament ha exercit més d’advocat defensor que no de testimoni, ha fet una comparació semblant respecte de les lleis de desconnexió aprovades el 2017. “A diferència del 2017, no hi ha cap atribució de la sobirania, i, d’acord amb el TC, es poden discutir el titular de la sobirania, les decisions dels poders públics i l’ordenació territorial”, deia Ridao, que definia ben bé quin és el límit de la prohibició que ha anat fent el TC, com més anava més gran, més restrictiva, sobre allò de què es pot parlar. I ho feia perquè es veiés que els acusats no el van traspassar. “El TC diu que es pot anar contra postulats de la constitució sempre que es respecti el procediment constitucional”, ha dit. I, per si no havia estat prou clar: “No hi havia cap voluntat d’incomplir les ordres del tribunal.”

Perquè hi ha uns fets que demostren ben bé que fou així. La proposta de resolució conjunta que van presentar Junts, ERC i la CUP incloïa un punt que deia: “El Parlament de Catalunya: expressa la voluntat d’exercir de forma concreta el dret d’autodeterminació i de respectar la voluntat del poble català.” Muro i Ridao van expressar uns certs dubtes sobre si això encaixaria dins el criteri restrictiu que havia anat fixant el TC respecte de la prohibició de debatre sobre aquestes qüestions. I avui han explicat que el dubte sorgia del fet que tampoc no tenien del tot clar el criteri: “No és blanc o negre, sinó que hi ha molts grisos”, deia Muro.

Ni Ridao, ni Muro ni Bayona no van oposar-se mai obertament a la nova doctrina del TC que prohibia de debatre sobre l’exercici de l’autodeterminació i penalitzava no pas el text aprovat, sinó la tramitació del text abans de ser considerat en el ple. No s’hi oposaven malgrat l’anomalia que significa aquesta doctrina en comparació amb la resta d’estats de la Unió Europea, i que el Consell d’Europa feia notar en el seu informe de condemna de la repressió dels polítics independentistes de l’estiu del 2021, quan deia que hi havia hagut una penalització per haver volgut debatre opinions polítiques inconstitucionals, i que els límits de les expressions i les accions polítiques són ben definits en la jurisprudència del Tribunal dels Drets Humans: no poden ser violentes ni atiar el discurs de l’odi.

El TC anava molt més enllà, doncs, però els lletrats no s’hi oposaven, no volien posar en risc el seu càrrec ni haver d’entomar represàlies judicials. Sobre el punt d’aquella resolució presentada a la mesa l’octubre del 2019, quan els carrers bullien per les protestes contra la sentència, els lletrats van expressar uns certs dubtes, però davant el dubte la resolució es va tramitar perquè fos votada en un ple del mes següent, del novembre. Però aquest punt fou impugnat pel govern espanyol i prohibit pel TC mitjançant una provisió. La tramitació es va aturar, i els grups no hi van insistir. En canvi, van subscriure una moció de la CUP que incloïa textualment aquella mateixa referència a l’autodeterminació, que es va tornar a admetre a tràmit i es va portar al ple del 12 de novembre. Però la impugnació per part de l’advocacia de l’estat espanyol no va arribar fins més tard, i arran de la possibilitat fos anul·lada pel TC abans no s’arribés a votar, Roger Torrent va avançar el començament del ple, i va anar de ben poc, perquè la moció es va aprovar en ple a les 10.06 i la comunicació electrònica del Constitucional espanyol va arribar a les 10.09 als serveis jurídics del parlament. Per si de cas, Ridao va fer arribar una nota manuscrita a tots els membres de la mesa, amb el ple engegat i la moció aprovada, perquè fossin conscients que havia arribat la notificació.

És a dir, que tècnicament no hi havia hagut desobediència respecte de cap pronunciament del TC sobre la moció. Ni en el fons ni en la forma. I, tanmateix, som enmig d’aquest judici, en què la defensa principal és dir a les autoritats judicials espanyoles no haver fet res, i ni tan sols haver-ne tingut la intenció.

Abans no es pogués desplegar aquest arsenal argumental de les defenses de Torrent, Delgado i Campdepadrós de la mà de Muro, Ridao i Bayona, Josep Costa, ex-vice-president del parlament i acusat també en aquest judici, ha plantat el tribunal perquè no considera que tingui l’autoritat per jutjar-los, perquè és impossible que sigui imparcial i perquè el seu propòsit és impugnar tot aquest procediment al Tribunal d’Estrasburg. N’ha parlat en aquesta conversa amb VilaWeb.

Demà, els acusats, tret de Costa, declararan en la darrera sessió del tribunal, i el judici restarà vist per sentència.