‘Per què sóc aquí?’ Una conversa del gènere fantàstic entre Mireia Boya i un fiscal empipat

‘No sé per què estic asseguda aquí.’ Així de clar s’expressava Mireia Boya des del banc dels acusats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el judici contra ella i els membres independentistes de la mesa del parlament durant el 2017. És el tercer judici contra l’1-O, i en aquest, l’únic que es fa a Barcelona, la fiscalia, l’advocacia de l’estat i Vox demanen penes d’inhabilitació i multes per desobediència a Boya, a Ramona Barrufet, Anna Simó, Lluís Corominas i Lluís Guinó. El judici ha trigat a arribar, amb el neguit que implica per als acusats; primer perquè la justícia espanyola va prioritzar els primers plats, el judici contra els consellers, contra Forcadell i Sànchez i Cuixart al Suprem, i el judici contra el major Trapero i la cúpula dels Mossos a l’Audiència espanyola. I ara aquest judici contra els debats i les votacions que el ple d’un parlament democràtic va fer i va aprovar amb unes majories sorgides d’unes eleccions. Quin sentit té aquest judici? I quin sentit té que, a més de la fiscalia, siguin també acusació l’advocacia de l’estat espanyol i l’extrema dreta? Aquestes preguntes han marcat l’arrencada, que ha tingut uns minuts d’una significació especial. Els de l’interrogatori del fiscal Pedro Ariche a Mireya Boya, del gènere de la literatura fantàstica, en paraules de l’ex-diputada.

A Ariche se’l veu molest, fent una mica de ganyota de somriure impacient. Mireia Boya és l’única acusada que s’ha avingut a respondre a les seves preguntes, però comença dient que no sap què hi fa, aquí, havent de comparèixer davant del tribunal per uns fets com aquests, per un relat dels fets de la tardor del 2017 com el que va fer la Guàrdia Civil en un atestat que ella diu que més aviat pertany al gènere fantàstic. Això el molesta. ‘Si no li sembla malament, faré jo les preguntes, que això és un tribunal de justícia’, diu Ariche, que tampoc li fa gràcia que Boya respongui en aranès, que hi hagi d’haver la traducció successiva, no simultània, i fins i tot es queixa del traductor, que no ho diu tot, que no diu que ha dit referèndum. Alerta: ha dit referèndum, i això són punts per a la condemna.

L’interrogatori que li fa s’assembla prou al gènere fantàstic, tant per l’escena, dominada per les màscares, les pantalles transparents que separen els advocats, acusacions i magistrats, les bossetes de plàstic que cobreixen de manera precària els micròfons i els ventalls amb què alguns dels presents miren d’apagar la calor sufocant, com per les preguntes d’Ariche. Perquè el fiscal li demana, amb un to i un posat incriminatori, si va fer coses que són ben pròpies de l’activitat parlamentària, com ara presentar propostes de resolució, defensar-les en un debat i votar-les. L’argumentació jurídica d’una acusació, en aquest cas de desobediència greu, i la corresponent contraargumentació jurídica sovint fan perdre la perspectiva dels fets. I Boya, amb les seves respostes, tan poc jurídiques, tan elementals, polítiques i personals, obre el focus, trenca la mirada curta. Hi posa llum. En un moment de l’interrogatori, Ariche li recrimina que, juntament amb els altres diputats independentistes (la majoria absoluta de la cambra), signés a l’auditori del parlament el 10 d’octubre, després de la suspensió de la DUI per part del president Puigdemont, un text de la declaració d’independència.

—Em pot explicar el sentit de la declaració que vostè i altres diputats van signar?
—Nosaltres, el 10 d’octubre, no estàvem d’acord amb la suspensió de la declaració d’independència del president. El govern volia donar una oportunitat al diàleg amb l’estat, un diàleg que després es va veure que no existia. Sí, no només vaig signar l’escrit sinó que vaig llegir en una sala annexa del parlament quina era la declaració d’independència que volíem fer efectiva.
—Aquella declaració d’independència vostè la va presentar en forma de proposta de resolució per al ple del dia 27 d’octubre?
—Sóc una de les persones que va signar l’entrada al registre.
—En les respostes dels seus companys es parla d’una part declarativa i d’una part resolutiva de la DUI, i diuen que la part declarativa no es va votar. És cert?
—Jo no entenc la llibertat d’iniciativa política a l’estat espanyol, la inviolabilitat parlamentària. Perquè jo pugui tramitar la proposta que vulgui. Jo, com a diputada, no sé per què estic asseguda aquí. Tinc inviolabilitat parlamentària per a dir les meves opinions i fer la meva iniciativa política basant-me en un programa electoral públic i legal?
—Li recordo que he dit que qui ha de respondre és vostè. Li preguntava si la part declarativa es va votar.
—No.
—Es van votar les propostes de resolució?
—És el que es vota normalment en un parlament.
—Però les propostes de resolució per a vostè tampoc no tenen caràcter jurídic ni vinculant? O sí?
—De la declaració d’independència?
—En general.
—Jo vaig votar la declaració d’independència no de forma simbòlica, tot i que després amb el 155 va quedar en res. Però en el moment de votar jo volia que es fes efectiva la independència de Catalunya.

Boya s’ha pogut explicar encara millor responent al seu advocat, Carles López, plantejant la contradicció d’aquest judici. ‘La paradoxa és que l’Aran pot autodeterminar-se, però Catalunya no’, tot recordant que el parlament fa anys que va aprovar el reconeixement del dret d’autodeterminació de l’Aran sense que el Tribunal Constitucional l’hagi suspès. La gran contradicció que té aquest judici, l’ha exposada així: ‘Hi ha partits a l’estat espanyol que presenten iniciatives parlamentàries totalment inconstitucionals, com Vox. Masclistes, racistes, que atempten contra els drets humans i poden constituir delictes d’odi, i no passa res, es deixen tramitar al congrés dels diputats. Per què estem asseguts aquí nosaltres? Perquè som majoria, i perquè no només tramitem les iniciatives sinó que les guanyem. I aleshores és quan apareix la guàrdia pretoriana del règim del 78 i comença a querellar-se contra tots nosaltres. Perquè som majoria. L’única resposta de l’estat espanyol davant del debat polític i de les majories democràtiques que vénen d’unes eleccions legals és la repressió.’

Vetllar pels drets dels diputats

Abans de Boya, tant Lluís Corominas, com Anna Simó, Ramona Barrufet i Lluís Guinó han defensat la seva inviolabilitat com a parlamentaris, qüestionant que se’ls pogués acusar o condemnar per desobediència quan feien ús de les seves prerrogatives com a diputats i quan, com a membres de la mesa, van permetre el debat parlamentari obert, tot garantint els drets de tots els grups. Fins al punt que van permetre als diputats unionistes totes les maniobres, reconsideracions i reunions que van demanar als plens del 6 i el 7 de setembre de 2017 per a provar d’impedir la votació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat.

El seu to ha estat diferent del de Boya. La seva posició en aquest judici també és diferent; ells com a membres de la mesa, i ella com a diputada. Boya deia al fiscal que tant li feia què digués o decidís el Tribunal Constitucional espanyol sobre un recurs d’empara presentat pel PSC el 4 d’octubre per a impedir que Puigdemont declarés la independència al parlament amb el resultat de l’1-O a la mà. ‘M’era exactament igual, el Tribunal Constitucional no té cap legitimitat per a nosaltres’. En canvi, Corominas deia: ‘Vam voler complir el reglament i que els diputats exercissin els seus drets, no pas desobeir el Tribunal Constitucional.’ I Ramona Barrufet, en la mateixa línia, declarava que la mesa havia de compaginar els requeriments del TC amb el fet de vetllar pels drets dels diputats i pel dret de representació política. ‘L’objectiu sempre va ser defensar que els diputats, en seu parlamentària, poguessin parlar de tot’, deia Barrufet. ‘És una premissa bàsica de l’activitat parlamentària, defensar els drets de participació, fonamentals dels diputats i diputades, la separació de poders i l’autonomia parlamentària’, reblava Anna Simó.

Tots en una mateixa línia, perquè les decisions eren col·legiades, però qui presidia la cambra no hi és. Perquè Carme Forcadell ja ha estat condemnada, a onze anys i mig de presó per sedició. Malgrat els mateixos fets i les mateixes decisions, amb la diferència que a ella, a Forcadell, li han castigat l’activisme. I haver estat en primera línia. No li ho van perdonar. Una anomalia més per a un nou judici, aquest també, que sembla pertànyer al gènere de la literatura fantàstica.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

• Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
• Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
• Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
• 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
• Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
• Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
• Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
• 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
• Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
• Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
• Dia 9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido obre una nova escletxa
• Dia 10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
• Dia 11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
• Dia 12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen
• Dia 13, 7 de març: Per què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
• Dia 14, 11 de març: Xavier Melero desactiva dos artefactes perillosos a la sala del Suprem
• Dia 15, 12 de març: Desesperació al Tribunal Suprem amb ‘un tal Toni’
• Dia 16, 13 de març: La presa de pèl de Marchena amb el patiment d’un testimoni a la sala
• Dia 17, 14 de març: Les revelacions de Trapero commocionen el Suprem i desarmen la rebel·lió
• Dia 18, 19 de març: Els guàrdies civils pateixen al Suprem per les mentides i per l’arbre enverinat
• Dia 19, 20 de març: Com s’escaparan les defenses del parany en què les fa caure Marchena?
• Dia 20, 21 de març: El poder de les mirades d’odi dels catalans
• Dia 21, 25 de març: Marina Roig fa que el fiscal Zaragoza es mossegui l’ungla: un guàrdia civil trontolla
• Dia 22, 26 de març: Baena demostra per què és perillós per a Marchena i per al judici sencer
• Dia 23, 27 de març: El mirall europeu entra al Suprem i Marchena esclata
• Dia 24, 28 de març: L”artefacte incendiari’ d’un guàrdia civil al Tribunal Suprem
• Dia 25, 2 d’abril: Una puntada de peu als testicles que Marchena no pot menystenir
• Dia 26, 3 d’abril: Ferran López sorprèn amb Puigdemont i fa el testimoni més transcendent del judici
• Dia 27, 4 d’abril: Quan Melero diu prou a la fatxenderia de Zaragoza i a la mentida de Vox
• Dia 28, 9 d’abril: Un mal moment d’un policia espanyol revela el gran parany als Mossos l’1-O
• Dia 29, 10 d’abril: Les rialles al Suprem amb els testimonis dels policies amaguen un pla
• Dia 30, 11 d’abril: El gest enutjat de Benet Salellas, la paciència al límit dels advocats amb Marchena
• Dia 31, 15 d’abril: Així ho han anat cuinant al Suprem: cap a una condemna amb mentides impunes
• Dia 32, 16 d’abril: La gravetat de la tenalla entre Marchena i Madrigal contra Marina Roig
• Dia 33, 17 d’abril: L’ombra de la tortura empaita els caps policíacs de l’1-O
• Dia 34, 23 d’abril: Vox i el bluf de les ‘armes de guerra’: vergonya a la sala, triomf al bar
• Dia 35, 24 d’abril: Un mosso per la República ajuda a revelar l’autèntica cara de Manuel Marchena
• Dia 36, 25 d’abril: La tarda en què David Fernàndez va revolucionar el judici al Tribunal Suprem
• Dia 37, 29 d’abril: Lluís Llach cohibeix el mal geni de Marchena i remou els fantasmes del Suprem
• Dia 38, 30 d’abril: La força de les llàgrimes ofegades al Suprem i el presagi d’un jutge que remuga
• 5 de maig: La premsa espanyola ja escriu la sentència, i així tracta les víctimes de l’1-O
• Dia 39, 6 de maig: El testimoni enverinat d’un mosso fa perillar la defensa de Jordi Sànchez
• Dia 40, 7 de maig: La revelació de Joan Bonanit al Suprem, o com els votants guanyen els fiscals
• Dia 41, 8 de maig: Un Marchena com més va més irritable comença a caure en errors importants
• Dia 42, 9 de maig: Mala maror al Suprem amb el policia espanyol independentista i el futur incert del judici
• Dia 43, 13 de maig: El dia que Àlex Solà no es va deixar humiliar per Manuel Marchena
• Dia 44, 14 de maig: El dia més vergonyós del judici, la gran patinada de Marchena
• Dia 45, 22 de maig: Dos professors desmunten en mitja tarda l’estratègia dels dos-cents policies al Suprem
• Dia 46, 23 de maig: La tarda que els advocats van fer marxar un guàrdia civil del Suprem
• Dia 47, 27 de maig: L’eurodiputat Junqueras, el gran maldecap de Marchena en l’acabament del judici?
• Dia 48, 28 de maig: Desconcert total al Suprem: la fiscalia s’embolica amb vídeos exculpatoris
• Dia 49, 29 de maig: Un silenci estremidor a la sala i uns ulls com taronges dels magistrats
• Primer de juny: Els fiscals menystenen quatre mesos de judici i s’emboliquen amb una reunió decisiva a Palau
• 2 de juny: La maniobra dels fiscals perquè els presos triguin anys a sortir de la presó
• Dia 50, 4 de juny: Sense escapatòria: així és el camí del càstig que els fiscals dibuixen a Marchena
• 5 de juny: Impacte a Madrid pel tomb sorprenent de Seoane i la desautorització als fiscals
• 10 de juny: L’interruptor de Marchena: una estratègia minuciosa de quatre mesos al Suprem
• Dia 51, 11 de juny: Les defenses retraten la barroeria dels fiscals i la por de l’estat per l’1-O
• Dia 52, 12 de juny: Final del judici: els presos desafien la mirada glacial de Marchena
• 19 de juny: Els draps bruts de Javier Zaragoza, l’ideòleg de la causa general
• 21 de juny: El primer capítol de la condemna, amb insult a l’ONU inclòs
• 6 d’octubre: Tres fets greus que deixen via lliure a Marchena
• 8 d’octubre: Què pot passar dilluns a Luxemburg amb Oriol Junqueras?
• 13 d’octubre: Guia per a llegir la sentència: set claus i un símptoma de crisi d’estat
• 16 d’octubre: El greu atac de Marchena contra ‘la ciutadania rebel’ de Catalunya
• 3 de novembre: Comencen els paranys en el llarg camí de la sentència contra el procés cap a Estrasburg
• 20 de gener del 2020: El moment que Trapero va restar atònit amb els votants de l’1-O
• 25 de gener del 2020: Els despropòsits més vergonyosos dels fiscals al judici contra Trapero
• 1 de febrer del 2020: L’arrogància de Millo durant l’1-O és avui una arma contra Pérez de los Cobos
• 8 de febrer del 2020: Guàrdies civils venjatius passant males estones amb l’advocada Tubau
• 15 de febrer del 2020: Tres patriotes espanyols en una reunió conspirativa uns quants dies abans del 20-S
• 7 de març del 2020: L’home que va sentir què es deien Trapero i Cobos quan van quedar sols en aquell despatx
• 13 de juny del 2020: La por dels fiscals del cas Trapero: a punt de perdre quan guanyaven sense haver de jugar
• 20 de juny del 2020: El rerefons de les llàgrimes d’Olga Tubau