20.02.2025 - 14:41
|
Actualització: 20.02.2025 - 17:50
L’11 de desembre de 2017, la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida perquè les 44 obres de Sixena fossin traslladades fins a l’Aragó. Aprofitant l’avinentesa de l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, el trasllat es va executar, amb una gran oposició popular i càrregues dels Mossos incloses. De tot allò fa més de set anys, però el litigi de Sixena encara cueja. Avui Lluís Puig s’hauria d’haver assegut al banc dels acusats per defensar la seva actuació quan era conseller de Cultura en el judici que s’ha fet al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per desobediència. Però l’exili li ha permès de ser-hi. De fet, ni tan sols ha pogut declarar per videoconferència, perquè la justícia belga no li donava prou garanties en aquest sentit.
Tampoc el tribunal que el jutja, encapçalat per Jesús María Barrientos –jutge polèmic pel seu paper en algunes causes relacionades amb el procés– no ha volgut seguir una sèrie d’opcions que hi havia a l’abast perquè Puig pogués declarar a distància, entre les quals, esperar que el jutjat belga estigués preparat perquè hi declarés en condicions. És per això que la defensa de Puig en demanava la suspensió, per poder respectar el dret del diputat de declarar, però la petició ha estat refusada. Amb tot, el judici no s’ha suspès, perquè la llei d’enjudiciament criminal preveu que els delictes lleus es puguin jutjar sense la presència de l’acusat, que en aquest cas era representat per l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas.
Bel·ligerància de l’acusació particular
De bon començament, durant les qüestions prèvies, ja ha quedat ben palès el pòsit polític que ha marcat la causa des del principi. L’advocat de l’acusació particular, Jorge Español, en representació de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, ha iniciat un cos a cos amb Barrientos que no s’ha aturat. Fatxenda, sarcàstic i amb certa actitud de boicot, ha fet una rebequeria força inexplicable que procedia del toc d’atenció que prèviament li havia donat el tribunal per una presentació desmesurada de peticions que dilataven el procés. El tribunal li va demanar una actitud més “lleial”. A això cal afegir el fet que l’acusació particular també demanava que se suspengués el judici per l’absència de Puig. De fet, havia arribat a demanar-ne la detenció. “No em veig en condicions de poder parlar lliurement. Tinc por de parlar per no ser sancionat”, ha dit, d’entrada. Després, encara ha sorprès més quan ha presentat una “protesta preventiva general per totes les decisions” que prengués el tribunal”.
Santi Vila s’acull al seu dret de no declarar
L’ex-conseller de Cultura Santi Vila s’ha acollit al seu dret de no declarar. Havia estat citat com a testimoni, però alhora també en condició de coacusat, perquè serà jutjat pels mateixos fets –no haver lliurat la totalitat de les obres de Sixena– d’aquí a uns mesos. Com que no és aforat, no pot ser jutjat al TSJC, com sí que s’ha de fer en el cas de Puig, que és diputat de Junts. Malgrat que la presència de Vila ha estat fugaç, també ha servit per a evidenciar el malestar de l’advocat de Sixena amb el fet que Pug i Vila estiguessin en judicis separats. També ha quedat clar l’afartament de Barrientos.
—No faré cap pregunta al senyor Vila perquè ha manifestat que no contestarà. Per què hauria de preguntar-li res, si seria inútil? Se li ha permès d’aparèixer en la condició de coacusat i això li permet de no declarar.
—És el que tenen els drets del procés.
Un altre diàleg igual d’incòmode s’ha repetit amb la declaració d’un testimoni que havia demanat la pròpia acusació particular.
—No li dirigiré preguntes.
—No pot ser que convoqui un testimoni i no tingui preguntes.
—Sí que en tinc, però tindrà cap repercussió disciplinària que les faci?
“Un setge militar en el museu”
Finalment, l’advocat sí que ha preguntat al testimoni, Jusèp Maria Boya i Busquet, ex-director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni. Ha recordat que la petició per a lliurar les obres va arribar el 7 de juliol de 2017, just quan Puig va prendre possessió del càrrec. Com la majoria de testimonis, ha dit que Puig no tenia voluntat de desobeir el requeriment i que calia fer els tràmits corresponents per a poder conciliar-lo amb la llei de patrimoni.
A més, el museu té una personalitat jurídica diferenciada de la de la Generalitat, que, segons el testimoni, no tenia potestat per a fer una entrega immediata. “S’havien de fer una sèrie de tràmits que no s’havien resolt, i per tant la petició no procedia”, ha afegit Boya. De fet, el requeriment demanava de lliurar les obres en quinze dies. A més, ha recordat quan es van endur les obres. “Vaig viure una actuació vergonyosa, un setge militar en un museu, una situació de violència injustificada”, ha afegit. Unes paraules que l’advocat de Sixena ha titllat de “feridores”.
La suposada desobediència i la possessió dels béns
La sessió ha continuat al voltant de dues claus jurídiques que marcaran la resolució del cas: si hi va haver desobediència i qui tenia la possessió dels béns en aquell moment. La defensa de Puig considera que els seus actes no són constitutius de delicte perquè en cap moment no hi va haver una negativa clara del departament a lliurar els béns. “No va manifestar voluntat de desobeir. Vam intentar explicar a la magistrada que no volíem incomplir, però que no teníem la possessió dels béns”, ha dit Pilar Bayarri, cap de l’assessoria jurídica del Departament. “Va voler-ho complir, però les obres estaven en possessió d’un tercer”.
Aquesta qüestió, la de la possessió de les peces, és la segona clau. La propietat era de la Generalitat, però en aquell moment estaven en possessió del consorci del Museu de Lleida. “No es podia demanar a la Generalitat que tornés una cosa que no posseïa. S’havien de dirigir al consorci, i no pas a la Generalitat però no van fer-ho. La propietat era de la Generalitat, la possessió, del consorci”, ha dit Xavier Muñoz i Puiggròs, advocat de la Generalitat.
També s’ha apuntat la complexitat de traslladar les peces. Joan Rosàs, que treballava al Servei de Museus de la Generalitat en aquell moment, ha subratllat les dificultats tècniques que suposava moure les obres sense malmetre-les. “Era declarat un bé cultural en conjunt, no pas peça per peça. No es podia donar així com així, no era un objecte qualsevol, hi havia uns acords per a moure les coses segons unes condicions”, ha dit. “El conseller em va preguntar què havia de fer per complir-ho, però no em va dir que ho volgués complir”. No hi ha coincidit la testimoni Itziar Alcalá, treballadora de Patrimoni Cultural del govern de l’Aragó. “Traslladar les obres implicava una complexitat escassa, només calia gent i embalatge.”
“Com poden dir que és innocent? Si és independentista!”
El judici ha quedat vist per a sentència després de la presentació dels informes finals, en què l’acusació particular ha desplegat tota la munició política. “Com poden dir que és innocent? Si és independentista! Segur que està content que la sentència no es complís”, s’ha dit Español. “Parlem d’una desobediència rere una altra. Al Regne Unit això s’hauria jutjat immediatament pel jutge desobeït i podria haver demanat presó.”
Per la seva banda, la fiscalia, ha considerat que, com que la Generalitat tenia la propietat dels béns, no hi havia cap problema a lliurar-los. “El president del consorci del Museu de Lleida, curiosament, qui era? El conseller de Cultura, que és qui havia de donar l’ordre. Els procediments judicials hi són per a complir-los, no per a buscar subterfugis dilatoris. Si no hagués estat pel 155, probablement, aquestes peces encara no s’haurien lliurat. No hi havia cap complexitat en el transport, ho van fer un grup de guàrdies civils en unes quantes hores.”
Alonso-Cuevillas ha defensat que Puig va demanar temps per a estudiar com es podia complir el requeriment. “Era molt conscient que, encara que no li agradés la resolució, l’havia de complir, però no era senzill, perquè les obres eren en possessió del museu. Es requeria un tràmit administratiu complicat i mai no va donar ordres de no complir”.
Dos anys d’inhabilitació
La fiscalia demana per a Puig una condemna de dos anys d’inhabilitació i 5.940 euros de multa per un delicte de desobediència. La fiscalia i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena sostenen que tant Vila com, posteriorment, Puig –que el va rellevar en el càrrec– van obstaculitzar la decisió del jutjat de primera instància i instrucció 1 d’Osca, que ordenava el trasllat de les obres d’art al Monestir de Sixena. També sol·liciten una indemnització de 12.932 euros a la Diputació General de l’Aragó per a compensar el trasllat de les obres.
