28.02.2019 - 21:50
Observo que hi ha dos aspectes de la pantomi…, perdó, del procediment que fan patir molt els meus conciutadans. Una és la mala pronúncia dels cognoms dels acusats. I escric ‘mala’ expressament per poder fer un incís més endavant, quan parlarem del segon aspecte. Hauria estat més professional dir ‘pronúncia incorrecta’. Però tampoc. La manera com la il·lustre togacitat arraïmada a la sala pronuncia els cognoms de Junqueras, Cuixart i companyia és senzillament la pronúncia acastellanada. Acastellanada estàndard, per afinar més. Perquè podria ser acastellanada a l’andalusa, i llavors sonarien diferent. O fins i tot podria ser no pas acastellanada sinó a l’asturiana, i encara ho seria més, de diferent. Però els senyors jutges i fiscals tenen l’estàndard que tenen, i profereixen ‘Junqueras’ (amb J de joder i totes les vocals fortes), ‘Rul’, ‘Cuicsar’, etc. De totes les humiliacions que ens infligeix aquesta fars…, perdó, aquest plet, que no són pas poques, aquest és la menys feridora. O com a mínim la que ens hauria de fer menys mal. Tothom té dret a indignar-se pel que més li abelleixi, però esperar que un parlant pronunciï sons que no formen part del seu repertori fònic és demanar peres a l’om. Especialment tractant-se de parlants monolingües (ignoro si ses senyories dominen altres idiomes, però veient segons quines experiències al TEDH tendeixo a pensar que no), com a tals, gens avesats a la gimnàstica fonètica. La panòplia de sons que farem servir al llarg de la nostra vida l’adquirim en la fase d’aprenentatge de la llengua, i encara que, biològicament, totes les glotis estan capacitades per articular tots els fonemes del món, normalment només desenvolupem els de la llengua pròpia. Per això ens costen tant quan n’aprenem d’altres en edat adulta, ja siguin guturals com les d’algunes llengües africanes o vocàlics com les de moltes de sinítiques. Com que la Montserrat Cortès-Colomé ja ho ha explicat de manera més tècnica, jo ara tiraré per la banda social.
Que els catalans sapiguem pronunciar sons aliens al nostre codi, com precisament la J o la Z de señorjuez, i sobretot que ho fem sistemàticament, ens dóna la mesura de fins a quin punt estem bilingüitzats. En el mal sentit de la paraula. Anem passejant pessezé (PSC) i gilipollas pel món, ben ofuscats per l’antifaç rosa del bilingüismobienentendido, sense voler-nos adonar que els anormals som nosaltres. Italòfons i anglòfons, per exemple, no en pronuncien cap dels dos (els primers diuen ‘(t)Soido’ i I inicial o lleument aspirada per a Jiménez, els segons tot just aspiren la de heavy); francòfons i germanòfons tampoc; ni russòfons, ni segurament cap dels parlants de llengües sense estat que fan la viu-viu als països respectius (*). I no se n’avergonyeixen gota, de no pronunciar ‘Zoido’ com a la versió original. Senzillament apliquen la resposta normal de tota glotis no contaminada pel discurset bonista. Davant d’un so desconegut, el que fa la ment és cercar, en el seu repertori a disposició, el que considera que s’hi acosta més. Per això també el català, quan encara no havíem tingut la gran sort que ens bilingüitzessin, adaptava els xenismes segons les regles pròpies; és a dir, feia quefa i maco.
No cal dir que aquesta resposta adaptativa està condicionada per molts factors: la proximitat a l’altre idioma o grup, la tradició local, les influències de les comunitats veïnes… La hispanòfona, per exemple, tendeix a no aproximar-se al codi aliè, per allò de la percepció que explicava la Montserrat Cortès: pronuncien ‘débisitórs’ el títol de The visitors i es queden tan amples. Sense fer la V fricativa, sense neutralitzar la E, sense obrir la O, sense sonoritzar la S, sense palatalitzar la T. I convençuts que és impossible que la taquillera del cine de Times Square no els entengui. Però tampoc cal ser tan impermeable com els nostres veïns. Que potser no heu sentit mai cap guiri d’Arkansas demanant per la ‘Sǝgruadǝ famíliǝ’ (fent les neutres, sí, perquè l’anglès la té, per més que nosaltres ens entestem a pronunciar ‘LivErpool’ com si també fóssim de Quintanilla de Onésimo) o per la ‘Uamblǝ’?
Ens riem dels italians de viatge a NY perquè engeguen ‘Manattan’ o ‘Arlem’, emmudint l’aspiració inicial, però nosaltres diem “Benècia” amb un betacisme com una casa de pagès. O ‘París’ amb R de ‘pare’, no de ‘vague’. Per no parlar del verb regarder (i això que ens hauria de ser més fàcil, perquè els sons els tenim tots. És la seqüència en què estan disposats, que ens mata). És ben bé que cap geperut es veu el gep.
No sé si s’ha entès. Ens avergonyim de les peculiaritats del nostre codi i per això ens escarrassem a demostrar que sabem articular les del veí, però en la resta d’idiomes fracassem igual que tothom (o més i tot, perquè no és que no sapiguem entonar ‘Ronaldinho’ a la brasilera, és que ho diem com si ni tan sols fóssim catalans!). Però saber pronunciar una grafia aliena com Marchena (i si per ventura això us fa riure, penseu com me’n fa a mi quan us sento dir ‘Mascherano’ com si fos un llinatge de Talavera) no és habilitat, és submissió. La submissió que mena a l’autoodi. No hi esteu d’acord? Doncs fem la prova, va. Com es pronuncien, en català, els cognoms Sáenz (de Santamaría) i Rajoy? Doncs Sàens el primer i Rajoi (amb J de Jordi i O de noi) o Raixoi (amb X de ‘caixa’), segons si partim de l’original gallec o de la versió espanyolitzada. Molt bé, tornem-los a dir: Sàens i Rajoi/Raixoi. D’acord. Ara truqueu a algun conegut i traieu el tema del judici. Us veieu amb cor de repetir-los així, els cognoms dels dos protagonistes de dimecres al matí? No? Ah, és clar, perquè us sentiríeu pagesos i ridículs. Molt bé, doncs sapigueu que més de tres-cents milions de castellanoparlants (bona part de Llatinoamèrica més les Canàries més part d’Andalusia) pronuncien Sáens, i centenars de milions d’anglòfons de tot el planeta diuen Uajoi amb J de Jordi i O de noi. Quanta pagesia pel món, oi?
Apa, i com que al final m’he embolicat més del compte, el pròxim dia ja parlarem de l’altre aspecte que us deia, la qualitat de la llengua dels declarants.
[*No cal dir que em refereixo al comú dels parlants, i en exercici de l’ús de l’idioma propi, no pas de l’adquirit.]
