Els arguments de Boye per a salvar Borràs: del ‘a por ella’ al pressupost trampós

L’advocat Gonzalo Boye ha denunciat una persecució i una vulneració de drets fonamentals contra Laura Borràs en tota la causa per la qual és acusada de prevaricació i falsedat documental per contractes adjudicats de manera presumptament irregular a Isaías Herrero quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. En l’exposició del seu informe final, l’advocat ha posat l’accent en els dubtes en tot el procediment, en el caràcter prospectiu de la causa contra Borràs, és a dir, en el fet de forçar la investigació contra ella per ser qui era. “Hem passat de l’a por ellos a l’a por ella”, ha dit.

I ho ha explicat, per començar, per la vulneració del dret del jutge imparcial. Perquè ha dit a Jesús María Barrientos que no complia l’aparença d’imparcialitat amb Borràs, pel fet de ser una dirigent independentista, i perquè ell mateix els va respondre un recurs tot dient que preveia que hi hauria fases posteriors d’aquest procediment penal, com si ja prefigurés que aquest judici acabaria en una condemna. 

Més encara, Boye ha denunciat que a Borràs li han vulnerat el dret de la presumpció d’innocència. “S’han divulgat dades internes del procediment i s’han sostingut fal·làcies en contra seva en els mitjans. I tot allò que s’ha dit sobre ella ha generat un relat que vulnera la seva presumpció d’innocència.” És un cas semblant, segons que ha dit, al de Lluís Puig, quan Bèlgica va rebutjar d’extradir-lo pel risc de vulneració del dret de la presumpció d’innocència.

I tot plegat en un procés que Boye diu que no s’ha fet de manera adequada, que s’ha passat de la puntada de peu a la porta a la puntada de peu al servidor. “I això qui ho ha acreditat més bé han estat els testimonis de la fiscalia reconeixent que s’ho van endur tot”, ha dit en relació amb el fet que en l’escorcoll a casa d’Isaías Herrero la policia es va descarregar un gran volum d’informació, sense discriminar. I ha denunciat que es van descarregar correus sense permís i sense garantia, i que la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE parla de la il·legalitat de l’accés en massa i indiscriminat en les dades d’una persona en un servidor. 

Boye ha donat molta importància a aquesta qüestió, a les possibles irregularitats en l’obtenció i conservació de les proves, perquè si això fos així hauria d’invalidar la causa. Però també perquè tota l’acusació es va construir per part de la Guàrdia Civil espanyola amb la còpia de la informació obtinguda pels Mossos en l’escorcoll, quan un cos policíac va traspassar la investigació a l’altre per ordre de la jutgessa d’instrucció. I ha explicat: “No sabien ni què s’enduien, els Mossos. I a partir de l’endemà, el portal ja no funcionava. Em pensava que la fiscal diria que això havia afectat el seu dret d’acusar. Perquè l’agent de la Guàrdia Civil va dir aquí que no podien determinar si hi havia una unitat funcional de tots els contractes perquè no van poder accedir a la totalitat del portal de les lletres catalanes, sinó només a la memòria cau que quedava a Google.”

És així com Boye ha mirat de rebatre un dels principals arguments de l’acusació, el de la unitat funcional de tots els contractes adjudicats a Isaías Herrero, com si es tractés d’un contracte laboral encobert, en paraules de la fiscalia. “Si els qui han analitzat l’evidència no han sabut dir si hi havia unitat funcional, com ho ha de poder dir la fiscal?”, reblava.

Però no solament ha centrat el seu informe en qüestions de procediment irregular o en vulneracions de dret, sinó que també ha anat al contingut de l’acusació, a les afirmacions incriminatòries dels principals testimonis de càrrec, sobretot el dels funcionaris de la ILC Assumpta Pagespetit i Roger Espar. Boye ha dit: “Estem convençuts que aquests fets no són delictius. La fiscal diu que sí que ho són. Però si ho fossin, ho són per a tothom. Perquè Pagespetit i Espar no tenen la condició de testimonis, sinó una condició mixta.”

Boye vol dir que són una mena de testimonis condicionats per la feina que feien a la ILC braç a braç amb Borràs. “Pagespetit i Espar conformaven els expedients, els tramitaven. No diguem que són persones alienes a allò que va passar”, ha dit. És a dir, que si allò que va fer Borràs era un delicte, hauria de ser delicte per a tots ells. “Pagespetit ha dit en el judici que això era mal fet. Tots els oficials de la Guàrdia Civil han dit que no els constava cap denuncia prèvia seva. Però tenia el deure de denunciar-ho, segons el codi deontològic.” I no ho va fer. 

Segons la fiscalia, si Pagespetit no va denunciar res fou per temor de represàlies. Perquè era una subordinada i, en aquell moment, entre el 2013 i el 2014, no hi havia encara una llei com l’aprovada fa poc de protecció dels denunciants de corrupció. Però Boye diu que aquesta llei no és pensada per un cas com aquest, que no eren pas subordinats ni regia el principi jeràrquic entre ells. I ha dit que Borràs no va descarregar pas la seva responsabilitat en Pagespetit i Espar quan va fer la seva declaració. “Li va reconèixer l’eficiència. I tant ella com Espar no declaraven com a testimonis sinó en condició mixta, i el seu testimoni s’ha d’agafar amb pinces.”

I ha acabat fent una referència implícita al contingut dels missatges entre Borràs i Herrero en què ella li explicava com havia de fragmentar els contractes i presentar uns quants pressuposts per a cada projecte a què optava. Boye ha dit que ho van fer així, que s’aportaven els tres pressuposts, perquè els ho exigia Pagespetit i la seva obsessió per complir les disposicions, que en aquest cas eren unes recomanacions de la Generalitat, però no pas unes exigències recollides en la llei. “Pagespetit deia que no es tramitava res si no hi havia tres pressuposts.”

Però algun dels pressuposts presentats per Herrero era fals. Boye diu que no eren falsos, sinó tramposos, que és ben diferent d’un punt de vista de les conseqüències jurídiques. “Aquí no hi ha falsedat, no discuteixo que Isaías aportés documents tramposos, és a dir, que no causen cap dany a un bé jurídic, no hi ha un perjudici i són innocus.” D’aquesta manera, l’advocat deia al tribunal que els fets que han estat jutjats no poden ser mai objecte d’una condemna penal. 

I ha conclòs. “Com va poder passar tot això i que ningú no digués res? No solament Pagespetit, sinó la intervenció, la Sindicatura de Comptes… Que greu, la deixadesa del sistema de control de la Generalitat, perquè només l’acusació hagi vist que aquí hi ha un delicte!”