17.11.2019 - 21:50
La tradició política dels països democràtics fa una distinció sempre subtil però necessària entre el president o la presidenta i la presidència. Hi ha una persona que és el president, però la presidència és una institució i, com a tal, està per damunt de qui l’exerceix. El fet de ser una institució generalment unipersonal fa necessari el matís perquè, lògicament, la persona i el càrrec es confonen en la pràctica diària.
Però la primacia del càrrec és tan gran en qualsevol país que en la majoria el president no pot ser perseguit judicialment ni tan sols per actes que pogués haver comès en la condició de ciutadà privat. I no cal dir que la persecució per fets considerats polítics és o simplement impossible o extremadament complicada, com es veu en l’exemple de l’impeachment nord-americà. I això perquè la institució de la presidència, en els sistemes democràtics, té un sentit únic de legitimació i unitat nacional, com va remarcar ja fa anys l’obra tan coneguda de la jurista britànica Joanne Foakes.
Avui viurem, per aquest motiu, una situació única, excepcional –i per això mateix reveladora del temps actual. El president Quim Torra seurà al banc dels acusats, una situació que té de precedent el judici dels anys trenta contra el president Lluís Companys. Tanmateix, aquesta vegada no passa per alt a ningú que les circumstàncies són ben diferents i per això mateix escandaloses. Car el president és acusat de desobediència a la Junta Electoral espanyola per haver mantingut una pancarta al Palau de la Generalitat.
Com deia, la situació és ben reveladora del temps en què vivim. Perquè fa només dos anys hauria estat simplement increïble d’imaginar que penjar una pancarta podria costar el càrrec a un president i, tanmateix, aquest és el punt on som. Penjar una pancarta, només això, pot costar al president Quim Torra la inhabilitació i, per tant, l’exercici de la presidència.
No cal fer comparacions amb cap altre president ni amb cap altra situació perquè la cosa ja és prou ridícula: desobeir una entitat administrativa com és la Junta Electoral espanyola, per la consideració política que amenaça els drets civils, pot costar el càrrec a un president elegit pels ciutadans. Allà on ho expliques –vull dir fora de l’estat espanyol– ningú no s’ho vol creure, de tan fora de lloc com és en un context democràtic. La desobediència d’un requeriment que es considera il·legítim és una actuació certament extraordinària, però que en qualsevol estat democràtic és tractada en l’àmbit de la confrontació política i com una expressió extrema d’això, no com un delicte. Només cal recordar, per exemple, el moviment dels batlles italians, encapçalats pel de Palerm, Leoluca Orlando, que enguany va desobeir de manera pública les noves normes contra la immigració dictades per Salvini. Aquella desobediència pública justificada políticament no ha mogut Orlando de la seua cadira de batlle a la ciutat siciliana ni li ha significat cap processament –en tot cas és ell qui lluita per portar el decret de Salvani, que considera il·legal, al Constitucional italià.
El judici d’avui és, doncs, una expressió més d’una maniobra de gran abast, que consisteix a intentar demolir la institució de la presidència de la Generalitat per demolir-ne el caràcter polític i deixar-la convertida en una mena de gestora administrativa supraprovincial. No cal enganyar-se: aquest és el quid del judici.
I aquesta és una maniobra que hem vist créixer setmana a setmana amb campanyes intensament orquestrades, especialment del Partit Socialista espanyol. Ells no han parat de dir, per exemple, que el president de la Generalitat només representa una part de la població, cosa que no sentim a dir del president del govern espanyol o de cap altre president malgrat que el mètode d’elecció és el mateix. I és en consonància amb això que Pedro Sánchez refusa de parlar amb el president de la Generalitat, malgrat les obligacions institucionals innegables que té cap a qui no solament és el president de Catalunya sinó també el representant ordinari de l’estat espanyol a Catalunya. Però Sánchez menysté aquest paper constitucional –constitucional– i pretén de reduir Torra al president només dels independentistes, reclamant-li constantment que negocie amb els espanyolistes de Catalunya, com si fos només el president d’una part i no de tots, com si no hagués estat elegit amb els vots de tots els diputats de la cambra, inclòs el vot negatiu del PSC –i ja és ben inquietant, per cert, aquesta obsessió del petit dictador Sánchez per negar-se sempre a acceptar el resultat de les urnes, a Catalunya o a Espanya.
És d’acord amb això, amb aquest intent de desqualificar la institució, que ara pretenen de jutjar el president Quim Torra, cosa que converteix la defensa dels drets civils a la qual qualsevol president democràtic resta obligat, en un afer partidista. Com si no fos institucional.
I per tot plegat, doncs, la defensa del president Quim Torra és avui molt més que la defensa del ciutadà Quim Torra. Quan seurà al banc dels acusats, avui dilluns al matí, el Molt Honorable no serà un ciutadà més, sinó el representant electe del conjunt de tots els ciutadans. I per això aquest no serà un judici contra ell, sinó un judici contra l’existència de la Generalitat i d’aquest cos polític amb vida pròpia que es diu Catalunya. Un cos polític que ha superat entrebancs constants durant segles, que sempre ha ressorgit per presentar la seua existència a la comunitat internacional i que l’estat espanyol sempre ha intentat d’ofegar amb tots els mitjans que ha tingut a l’abast. Tal com avui, dissortadament, podem tornar a comprovar.
