Posar el dret per sobre de la democràcia

Veient les parts més interessants o conflictives del judici als polítics catalans, és fàcil de personalitzar les actuacions: la dels fiscals i l’advocada de l’estat, però també les dels acusats. Uns poden semblar desinformats, erràtics, fins i tot matussers; els altres hàbils, coratjosos i a estones brillants. Després hi ha l’actuació del president de la sala, el jutge Marchena, respectuós i enraonat en un procés que no té res de respectuós ni d’enraonat i que no s’havia d’haver produït mai. Deixant de banda, per falta de mèrit, l’acusació de violència o d’encoratjament a la violència, que els fiscals s’entesten a provar; deixant de banda, doncs, la justificació aparent del procés, cal remarcar que les actuacions respectives no tenen res a veure amb la determinació d’uns fets, i sí amb visions que transcendeixen tant el judici com allò que s’hi jutja. Són conseqüència del paper que a cadascú li ha tocat en la comèdia. Un paper difícil, especialment el dels fiscals, en tant que les acusacions no tenen cap substància i provar-les comporta aplicar una lògica desesperada per fer entrar el clau per la cabota. Però també els acusats fan el paper que els pertoca amb un equilibri complex de submissió i coratge polític. Deixant de banda la inferioritat en què els posa haver de parlar en la llengua de l’acusador amb un accent que els delata (car a Espanya l’accent català és suspecte), amb inseguretat lèxica en algunes cruïlles expositives, expressions una mica encartonades i un excés de pedagogia (la tendència de Romeva a les tríades adjectivals, la redundància didàctica de Junqueras); al marge, doncs, d’aquests efectes de la denegació del dret d’expressar-se en la llengua pròpia, molts, fins i tot amb el llenguatge corporal, despleguen un excés de deferència envers el tribunal. Una deferència que ultrapassa la correcció, la solemnitat del lloc i la gravetat del moment i que s’explica per la seva vulnerabilitat en una causa que saben prejutjada.

El judici és un ritual. I els rituals formen part de l’existència d’una institució, en aquest cas el Tribunal Suprem, però en darrera instància l’estat espanyol, que orquestra la cerimònia. Ben clar que ho ha deixat aquesta setmana el cap de l’estat, assumint les funcions de fiscal i responent als acusats que la institució, això és, la monarquia –mal dissimulada darrere ‘l’estat de dret’– preval per sobre de la democràcia. I a la seva manera té raó, Felipe VI, car a Espanya la monarquia, amb alts i baixos, és una institució secular, mentre que la democràcia hi és accidental, provisional, poc arrelada, cosa de fa quatre dies. Això mateix respongué el pare de l’actual monarca a Adolfo Suárez quan el president del govern es resistia a dimitir amb l’insòlit argument que tenia la legitimat de les urnes. ‘Aquí un dels dos hi sobra, i no sóc jo’, sembla que va dir-li Juan Carlos I. Que era com dir que hi sobraven les urnes. La postergació de la democràcia a un poder instal·lat amb les baionetes és, segons que sembla, un capteniment que al rei actual li ve de família.

Les institucions tenen vida pròpia i els rituals uns protocols que s’imposen als actors i determinen el desenllaç. Els jutges, els fiscals i els polítics que els nomenen; les elits de l’estat, en definitiva, en són mantenidors. Però també els qui els acaten. Em refereixo, és clar, als presos que van presentar-se davant el jutge sabent què els esperava. Jo ara no vull entrar en el debat de si lliurar-se fou la millor decisió política. No discuteixo l’estratègia. Dic simplement que, concedint a l’estat la legitimitat per a jutjar-los, van acceptar un paper en un drama en què els papers són determinats no sols pel codi penal, sinó també per les tradicions de l’estat. És d’aquesta predeterminació de les relacions entre els participants que parlem quan parlem de ritual. L’acusació seria la mateixa encara que els fiscals fossin uns altres. I les estratègies de la defensa tampoc no variarien gaire amb uns altres advocats. Si el drama va endavant malgrat l’escàndol de nombrosos lletrats és perquè els funcionaris ‘fan estat’. En fan irreflexivament, sense lliurar-se a dubtes sobre la justícia d’aquesta ‘justícia’ ni fer-se preguntes que transcendeixin l’àmbit de la funció, com ara quin lloc els correspondrà en la història. Se saben investits d’una autoritat que es repenja en el poder –d’aquí ve el seu aplom, malgrat l’espectre, ara per ara remot, del TEDH.

En aquest tarannà, no cal veure-hi disposicions personals. Els papers de jutges i fiscals són el resultat d’una llarga cadena de decisions preses per molts altres actors, sovint anònims, sense cap consciència del desenllaç una vegada recorreguda tota la cadena d’efectes. Un dels efectes de decisions com ara el 155 ja és a la vista amb la reaparició del franquisme al cor de l’estat, consagrat amb el títol d’acusació popular, en què el mot ‘popular’ dignifica un populisme de masses, instrumentalitzat un altre cop per a reificar l’estat i aturar el curs de la història.

Els totalitarismes del segle XX esgrimien un pretext científic. Era la selecció natural que condemnava les races inferiors. Eren les lleis de la història que dictaven el veredicte contra els enemics de classe. La sentència, inapel·lable, s’inferia d’una teoria validada pel triomf del botxí. La falsa objectivitat d’aquelles teories era la disfressa d’un poder que es dotava així de l’absolutisme de les realitats inqüestionables. Avui la superstició no és cientista ni historicista, sinó jurídica. La Llei, amb majúscules, hipostatitzada i abstreta de la relativitat de la política i de les lluites socials, no és res més que una metàfora del poder. Equiparar-la axiomàticament amb la justícia no té cap més fi que descoratjar els qui pretenen qüestionar la legitimitat d’unes lleis concretes. Ningú, sol dir-se de manera escassament empírica, està per sobre de la llei. Però d’aquesta afirmació utòpica no es desprèn que la llei estigui per sobre de la societat, i ja no cal dir per sobre de la humanitat. Tanmateix, per l’estat idòlatra, la Llei no respon a la voluntat de la ciutadania, sinó que aquesta és cridada a respondre davant la Llei. Així és com el poder, prenent-la de les mans del poble, aspira a eternitzar-se fora de la història, com un fet transcendent.