El judici i el vuitanta per cent

Ha arribat el dia: l’Espanya que no ha volgut jutjar mai els seus criminals franquistes porta al Tribunal Suprem els dissidents catalans. Diuen que és l’estat que es defensa, pobret, i de quina manera: fort contra els febles i feble contra els forts. Doncs és un honor i un goig que se senti atacat per naltros, i això no ens ho pren ningú, el regne que només pot mantenir la unitat mitjançant la violació selectiva de drets humans.

A més a més, a partir d’avui, alineat amb l’acusació de Vox per a totes les pantalles mundials, continua per a bingo. El portaveu de la Unión Progresista de Fiscales, Álvaro García Ortiz, es lamentava en un diari espanyol: ‘L’independentisme ha aconseguit estendre la idea a Europa que a Espanya la dissidència política es castiga amb la presó. […] Ja hi ha fòrums internacionals on ens situen al costat de Polònia o Turquia.’ Catxumdena, Álvaro, com pot ser? Ens recorda Carrizosa en declaracions a la televisió catalana: ‘Se’ns vol fer passar [a Ciutadans] com si fóssim intolerants i uns grollers.’ En fi: rialles enllaunades.

En aquesta columna no volíem parlar del judici en un dia tan sensible com avui, principalment perquè ja hi ha milers d’articulistes que hi diran la seua amb més encert i solemnitat, però és que la realitat ens provoca. Ens provoca, per exemple, la cançó dels ‘moderats’ a les tertúlies catalanes que diu que, si no s’aproven els comptes del PSOE, vindran els tres hòmens del sac i a veure què passarà amb els presos, tu ja m’entens, assumint com si res que el partit de govern pugui simular separació de poders a conveniència, ara sí, ara no, a canvi d’un pressupost efímer. Comencem bé, en vigílies del judici, si fins i tot l’espanyolisme tou ha deixat entès el xantatge d’estat amb el benestar dels ostatges.

Només per aquest context de desinhibició podríem entendre un parell de frases que se li van escapar (esperem) al director de La Vanguardia en l’enèsim editorial on ens implora la rendició: ‘davant del cost de tenir presos i “expatriats”‘, diu entre més preàmbuls, l’independentisme hauria d’haver aprofitat ‘la disponibi­litat de Sánchez per millorar el finançament i les infraestructures’ i creat, alerta aquí, ‘un clima favorable perquè les sentències del Suprem fossin les mínimes’. Si realment el text vol dir això que deia, el diari del Conde reconeix obertament que el judici és polític i a més a més contra l’independentisme sencer, atès que fa recaure sobre el moviment, si no fem bondat, la responsabilitat de les sentències amb què el Suprem castigarà els nostres representants. No em queden mans per a posar-me-les al cap.

Ja per curiositat: quina mena de ‘clima favorable’ deu ser, el que hauria d’estovar les ànsies de revenja d’un tribunal d’estat? Ho podríem consultar a l’oracle, el perfil de Twitter dels ‘Hablemos/Parlem‘ (us en recordeu?), però veig que continua encallat en una piulada fixada del 2017 sobre un tal ‘Taller de collage constitucional’: ‘España y sus gentes necesitan una nueva Constitución. Y nosotras y nosotras [sic] queremos escribirla.’ Doncs deuen estar escrivint-la, no els molestarem.

Així estan les coses, tal dia com avui, al planeta del seny i la moderació. I fa por perquè, amb el forat negre del judici que ho xuclarà tot, no ens facin perdre més de vista els fets pelats que han acabat embogint Espanya: la convocatòria d’un referèndum que, fins a l’últim minut del dia abans, oferia a l’estat l’opció d’aturar-lo per negociar la data, la pregunta i les majories que en validarien el resultat. No ens cansem de recordar-ho, amb el risc de ser repetitives, perquè hi ha molt d’abanderat de l’Hablemos/Parlem interessat a tapar-ho amb fum, tant de fum com puguin treure de brandar el 6 i 7 de setembre com el seu Vietnam. Se’ns jutja per haver volgut resoldre un conflicte votant, tan senzill com això, per més que s’entestin a fer-ho enrevessat: un sí per la independència, i un no per al contrari que els donés la gana.

En fi: que per això ens jutjaran, i ens condemnaran, i el problema continuarà sobre aquesta taula imaginària de la qual alguns independentistes diuen que no es pensen aixecar. I mentrestant, els números estan fets per a unes quantes generacions: ‘No negociarem mai un referèndum d’autodeterminació’, diuen al PSOE, suma-hi PP, suma-hi Cs, suma-hi Vox. I pel que fa a Podem, que ha perdut bous i esquelles per defensar màxims que a Catalunya són mínims, ja no és possible de trobar el terme ‘autodeterminació’ en el seu compte principal de Twitter o la seua web, i en aquesta columna no els culpem. No cal agafar la calculadora, i és que el dret d’autodeterminació existeix justament per superar aquest blocatge estructural, i el referèndum d’ídem es va inventar justament per a resoldre aquesta mena de conflictes de manera civilitzada. Estarem atents com responen els catalans del vuitanta per cent, així en bloc, durant el judici, ves què hi vols fer. Però si hem d’esperar cap condemna per a arribar a la mateixa conclusió que fa dos anys, o dotze, sabrà molt de greu, perquè el sacrifici dels presos no haurà servit de res.