14.06.2019 - 21:15
L’empresonament d’una gran part dels dirigents polítics catalans constitueix un fet polític important, és evident. No és tan clar fins a quin punt l’empresonament afecta les aspiracions polítiques dels líders catalans. D’una banda, es pot fer la hipòtesi que la presó té un efecte persuasiu per al sobiranisme, i que demostra que l’estat espanyol té tendències autoritàries i que la justícia espanyola confon, per raons polítiques, la desobediència civil amb una insurrecció armada. Però d’una altra banda, es pot fer la hipòtesi que la presó té un efecte dissuasiu per al sobiranisme: que el fet de fer front a penes de presó fa que els dirigents no persegueixin els seus objectius polítics (la independència) amb tant fervor com abans, o simplement que el patiment humà dels presos fa que els sobiranistes canviïn de prioritats (és a dir, que prioritzen més l’alliberament dels presos que no la independència de Catalunya, una prioritat que, des del punt de vista humà, s’entén totalment).
Aquest article tractarà aquesta qüestió: quina és la relació entre l’atenció a la independència i l’atenció als presos? El judici ‘ajuda’ l’independentisme o en distreu?
METODOLOGIA
Faig una anàlisi de 329.046 piulets de 33 polítics independentistes. Calculo la freqüència amb què apareixen certs termes (‘independència’, ‘presos’, ‘república’, ‘judici’, etc.), agrego les dades per mes, les suavitzo amb un model estatístic senzill i les visualitzo (crues i suavitzades) gràficament.
RESULTATS
Els gràfics següents mostren el percentatge de piulets mensuals de cada polític seleccionat esmentant paraules relacionades amb la independència (‘independent’, ‘independència’, ‘república’, etc.) i els presos (‘presos’, ‘judici’, ‘juicio’) des del començament del 2017 fins a final del maig del 2019.
PDECat
Els polítics del PDECat piulen més sovint sobre la independència que no pas sobre els presos, amb algunes excepcions (Elsa Artadi i Meritxell Borràs, qui no piula des del començament del judici).
ERC
La majoria dels polítics d’ERC piulen de manera similar als del PDECat. En el cas de la majoria dels represaliats (Carles Mundó, Oriol Junqueras, Marta Rovira, Meritxell Serret, Toni Comín), la freqüència de piulets amb esment a la independència ha pujat aquests darrers mesos.
CUP
Els polítics de la CUP mantenen una freqüència de piulets sobre la independència més alta que no pas els altres partits (observeu l’eix Y de l’escala), i més baixa sobre el judici a Madrid.
Altres
Els dirigents de les noves forces independentistes (el Front Republicà i BCN és Capital) piulen més sovint sobre la independència que no sobre el judici, però amb importants variacions al llarg del temps.
Tots
Combinem-los tots en un sol gràfic.
Una mica difícil d’interpretar, oi? Agreguem-ho per partits, doncs…
Agregat per partit
Agregació de tots els polítics
Si agreguem tots aquests polítics en un sol gràfic, es veu així:
Interpretació
Què passa? Les dues línies segueixen un patró clàssicament invers: l’una puja i l’altra baixa, l’una baixa i l’altra puja. Què suggereix, això? Que com més atenció posen els polítics sobiranistes al judici, menys cas fan als seus objectius polítics (la independència).
Entre polítics sobiranistes, l’atenció als presos sembla que va inversament relacionada amb l’atenció a la independència de Catalunya. Això es podria interpretar com una evidència de l’efectivitat de l’estratègia de l’unionisme. És a dir, el fet d’haver empresonat els dirigents polítics catalans ha frenat (o, si més no, desaccelerat) l’independentisme. Per raons humanes (i totalment comprensibles, des del meu punt de vista), els dirigents independentistes potser estan més preocupats per allò que passa en una sala de Madrid que no pas al Parlament de Catalunya. O sigui, haver judicialitzat la qüestió de la independència de Catalunya sembla que ha funcionat bé per a l’estat espanyol: els polítics independentistes, pendents del futur dels seus companys i de les seves famílies, ja no parlen tant de la república.
Però les dades permeten una altra interpretació. La judicialització de la qüestió de la sobirania de Catalunya no és un fre a l’independentisme, sinó un ‘temps mort’ a la política. És una simple pausa. Funciona en el sentit que l’empresonament i l’exili han ‘decapitat’ el lideratge i han captat l’atenció de tothom durant més d’un any. Però el judici s’acaba. I l’anticipació del final del judici ja es veu amb les dades: aquests últims mesos, el percentatge de piulets relacionats amb la independència torna a pujar. La ‘tardor calenta’, de la qual es va parlar tant el 2018, potser sí que arribarà, passa que un any més tard que no es preveia.
L’empresonament va ser efectiu en el seu moment, però aquest efecte comença a afeblir-se. Va ser un tractament de xoc, i com qualsevol xoc, l’efecte disminueix amb els temps. Els polítics catalans comencen a parlar, novament, del seu objectiu polític: una república independent.
Reflexió personal
Al marge de la sentència del Tribunal Suprem espanyol, d’aquí a uns mesos Espanya i Catalunya es trobaran, exactament, en la mateixa situació que l’octubre del 2017. Gairebé no ha canviat res: l’independentisme manté un suport del 50%, aproximadament, i la ‘contraoferta’ política de l’estat espanyol no s’ha materialitzat en res. L’única diferència serà que Espanya ja haurà jugat la carta que tenia. És a dir que, d’aquí a uns mesos, o els presos hauran sortit en llibertat o bé el cas ja no serà a Madrid, sinó a Estrasburg. En qualsevol dels dos casos, ja no es podrà fer servir més la judicatura espanyola per a finalitats polítiques. Espanya haurà de reconèixer que té un problema polític i haurà de provar de resoldre el problema fent política.
Durant l’any 2018, hi va haver una relació inversa entre l’atenció als presos i l’atenció a l’independentisme. Però aquesta relació inversa no es manté el 2019. Tot i que encara no hi ha hagut sentència i que els presos continuen empresonats, per alguna raó, la freqüència de piulets referents a la independència tornar a pujar (sense que baixi de manera significativa la freqüència de piulets referents als presos). Podria ser soroll i no pas un senyal; un artefacte de les eleccions, per exemple. O podria representar un canvi important en el bloc independentista, una transició lluny de la distracció del judici i cap a la política. Només el temps ho dirà.
