El judici a en Carles i en Xavier, la cortina de l’estat per a tapar l’espionatge a Puigdemont

El divendres 23 de març de 2018 a la tarda, el president Carles Puigdemont va parlar amb el seu advocat flamenc Paul Bekaert. Ell era a Finlàndia, havia participat aquell mateix dia en una conferència a la Universitat de Hèlsinki, i li va arribar la notícia que el jutge Pablo Llarena activava les euroordres contra els exiliats. Puigdemont i Bekaert es van posar d’acord: l’advocat enviaria un correu electrònic a la fiscalia belga perquè tingués constància des d’un primer moment que el president s’hi posaria a disposició per a la tramitació de la petició d’extradició. No es quedaria pas a Finlàndia, sinó que tornaria a Bèlgica, on tenia la residència. I va fer el viatge amb cotxe, acompanyat de Jami Matamala i de Josep Lluís Alay. La ruta va passar per Suècia, i al sud del país, a tocar de Dinamarca, es van trobar amb en Carles i en Xavier, dos mossos que els seus dies lliures ajudaven Puigdemont i que havien pujat amb un altre cotxe des de Bèlgica. Continuaven amb aquest cotxe, baixant per Dinamarca, amb el propòsit d’arribar a Bèlgica. Però quan van entrar a Alemanya, la policia els va fer aturar i va detenir el president. Ara, més de tres anys després, és a punt de començar a l’Audiència espanyola un judici contra en Carles i en Xavier. La fiscalia els vol empresonar acusant-los del delicte d’encobriment.

El judici havia de començar aquest dilluns, però s’ha acabat ajornant, encara sense data, per la malaltia d’un familiar d’un advocat de la defensa. La fiscalia els demana tres anys de presó perquè sosté que “ajudaven Carles Puigdemont, conscients que era investigat a Espanya” i que el jutge instructor de la causa al Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena, “havia emès una ordre europea de detenció i lliurament”. A l’escrit d’acusació, la fiscalia relata que els dos mossos van aprofitar els dies lliures que tenien per desplaçar-se a Waterloo i allà, uns dies després, el 23 de març de 2018, una persona “no identificada” els va demanar que anessin a rebre Puigdemont i que el traslladessin a Brussel·les.

Quan la policia alemanya va fer parar dos dies després el cotxe amb què viatjava Puigdemont, va deixar que tant els dos mossos com Matamala i Alay continuessin el viatge sense cap problema. El president, objecte de l’euroordre, va passar a disposició judicial i va quedar empresonat uns dies a Neumünster. I això és important: les autoritats alemanyes no van veure cap indici delictiu en cap dels acompanyants de Puigdemont. Els fets que es jutgen van tenir lloc fora de l’estat espanyol, i la jurisdicció espanyola només se’n pot ocupar si són punibles als estats on s’han esdevingut. Així ho estableix la llei orgànica del poder judicial, en l’article 23. Però tant Suècia com Dinamarca se n’han desentès, no van veure mai que cap dels qui acompanyaven Puigdemont poguessin cometre cap delicte, i Alemanya els va deixar tots en llibertat una vegada els va haver identificat.

En canvi, tan bon punt els dos mossos i Alay van ser a Catalunya, uns dies més tard, l’Audiència espanyola els va fer detenir: tenia oberta la investigació perquè ja hi veia indicis delictius. Els van deixar anar, i finalment el jutge espanyol que instruïa el cas, Manuel García Castellón, va arxivar la causa contra Alay i Matamala perquè no li constava ni que haguessin facilitat el vehicle ni que l’haguessin conduït. I perquè no eren funcionaris. Però va mantenir la causa oberta contra els dos mossos, tot dient que com a funcionaris haurien d’haver fet detenir Puigdemont i no pas ajudar-lo “a escapar de l’acció de la justícia quan es desplaçava des de Hèlsinki fins al seu domicili de Bèlgica.”

El fiscal diu en l’escrit d’acusació que “la intenció dels dos policies era ajudar Carles Puigdemont a tornar a Bèlgica i evitar-ne la identificació a qualsevol lloc on poguessin executar l’ordre europea de detenció”. Aquesta afirmació crida l’atenció. D’entrada, perquè passa per alt aquell correu electrònic que va enviar el 23 de març de 2018 Paul Bekaert a la fiscalia belga, comunicant que Puigdemont s’hi posaria a disposició. Però, sobretot, perquè diu de manera implícita que a Bèlgica no podrien executar l’euroordre, com si fos un territori fora de la Unió, convertint la reticència de la justícia belga a aprovar les euroordres espanyoles contra els exiliats catalans en un argument jurídic, rebentant el principi bàsic de confiança mútua que ha de regir el sistema d’euroordres segons la decisió marc europea que les regula.

Si els agents ajudaven Puigdemont a arribar tan aviat com fos possible a fer allò a què s’havia compromès el president amb la fiscalia belga, on és l’encobriment? A més, perquè hi hagi un delicte d’encobriment, tal com queda definit en l’article 451 del codi penal espanyol, cal que qui ajuda “els presumptes responsables d’un delicte a eludir la investigació de l’autoritat o dels seus agents, o a sostreure’s a la seva cerca i captura” ho facin per tapar uns delictes molt concrets. I entre aquests, hi ha la rebel·lió. En aquell moment, l’euroordre per la qual van detenir Puigdemont en demanava l’extradició per rebel·lió o sedició i malversació. Però la justícia alemanya va acabar dictant una sentència en què rebutjava que els fets pels quals es perseguia Puigdemont poguessin ser constitutius d’un delicte de rebel·lió.

Però encara més: d’ençà de l’octubre del 2019, la justícia espanyola també diu en sentència ferma que no hi va haver rebel·lió, sinó sedició. I aquest delicte ja no queda recollit dins la llista dels que poden implicar un delicte d’encobriment. Tanmateix, el procediment ha continuat endavant, i l’Audiència espanyola és a punt de fer seure al banc dels acusats en Xavier i en Carles. El judici havia de començar dilluns i es preveia que durés quatre dies. Després de les qüestions prèvies i l’interrogatori als dos acusats, entre dimarts i dimecres havien de declarar com a testimonis set policies espanyols, el qui era el cap d’operacions de la comissaria d’informació, l’intendent Miquel Justo Medrano, i Matamala i Alay. La prova documental havia d’incloure oficis de les ambaixades d’Alemanya, Suècia i Dinamarca i documents de la fiscalia de Bèlgica.

Allò que amaga

Els arguments i contraarguments d’aquest procediment fan que quedi amagat un problema greu que afecta el president Puigdemont: la seva seguretat a l’exili. D’entrada, perquè el govern espanyol ha impedit que pugui tenir l’escorta que els ex-presidents de la Generalitat que l’havien precedit han disposat i disposen per llei. El Ministeri d’Interior espanyol el considera un pròfug i no únicament impedeix que disposi d’aquesta seguretat sinó que l’estat espanyol, mitjançant la fiscalia, persegueix els agents que en el seu temps lliure li volien donar una certa ajuda i protecció, tot i que sense els recursos necessaris.

I també perquè el govern espanyol, justament, està sota sospita per l’espionatge il·legal de Puigdemont. El cas és en mans de la justícia de Bèlgica, en fase d’instrucció. L’espionatge que es va denunciar té a veure amb unes balises de seguiment que es van instal·lar als vehicles de Puigdemont a Bèlgica els primers mesos d’exili, el febrer del 2018, un mes abans de la detenció a Alemanya.

Els presumptes espies de Puigdemont van aprofitar les reunions que feia durant els primers mesos de l’exili a l’Hotel Husa President Park de Brussel·les per col·locar les balises. Els experts belgues van determinar que eren dispositius “sofisticats” que abans de ser col·locats es van preparar tècnicament amb “material d’alta qualitat i per mans expertes”, probablement, segons les investigacions, a la zona d’Arquennes, un municipi a vint minuts de Waterloo i a quaranta de la capital. Però segons les fonts de la investigació belga recollides per l’agència ACN, hi podria haver la implicació d’un fiscal espanyol, Carlos Bautista Samaniego, qui es va allotjar en un hotel on va anar a parar una de les trucades de la targeta SIM vinculada a una de les balises de seguiment. Tot i això, la jutgessa no va voler estirar més el fil de l’estada de Bautista Samaniego a Brussel·les coincidint amb l’espionatge a Puigdemont.

L’Audiència espanyola també es va negar a investigar-ho. En canvi, ha mantingut obert el procediment contra els agents Carles i Xavi fins avui. Ells sí que hauran d’anar a judici, amb l’amenaça d’acusacions que impliquen penes de presó.