Cartes creuades: Ara és l’hora de la solidaritat dels bascs

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Els catalans independentistes ja van fer allò que havien de fer, és a dir, deixar de dir que eren independentistes. I després d’haver organitzat la ciutadania en un procés unificat, van posar en pràctica el dret de donar la paraula als ciutadans. Van començar amb les consultes populars i van acabar amb el Primer d’Octubre.

Paguen molt cara la transició de l’independentisme declaratiu dels mítings a l’independentisme real, veritable i conseqüent, molt cara. Fa més d’un any que tenen els dirigents a la presó i a l’exili. Tot com a conseqüència de la decisió injusta d’un magistrat instructor.

Què podem fer els qui no som catalans però hem seguit amb molta atenció què ha passat a Catalunya? Expressar-hi la nostra solidaritat, perquè hi ha en joc un dret fonamental: el dret de la maduresa dels pobles per a prendre decisions. Estiguem o no d’acord amb la independència de Catalunya, ens agradi o no el camí triat per a arribar-hi, hi ha en joc una qüestió que és anterior a aquests debats lògics. Un cop rere l’altre, de totes les maneres imaginables, han demanat a Madrid un acord per a fer un referèndum. Una vegada i una altra han rebut la negativa del govern d’Espanya, dels partits més importants excepte de Podem, i de les estructures de l’estat espanyol. I per haver col·locat unes urnes corren el perill d’una condemna de molts anys de presó.

És hora de recordar quanta solidaritat hem rebut els bascs dels catalans, i no tan sols aquests darrers anys, en causes d’impuls polític com ara Egin, Egunkaria, Haika-Jarrai, 18/98, Udalbiltza, Bateragune … I ve de més lluny encara la solidaritat que els catalans han tingut envers els bascos: Quants bascs van rebre acolliment a Catalunya arran del cop d’estat de Franco o en l’època de la lluita contra Franco?

Ara ens toca a nosaltres.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Els presos polítics catalans van començar divendres el seu periple per Espanya, tancats en un camió de la Guàrdia Civil i enmig de protestes tímides i una indignació generalitzada. Ells han insistit tant a voler acudir a aquesta farsa judicial que era molt difícil de protestar pel trasllat, però l’amargor amb què ha anat restarà durant anys a la retina de molta gent.

Ara començarà el judici. I quan comence veurem si les ganes d’anar-hi dels presos polítics tenen cap resultat. És clar que la instrucció és un nyap, no podia ser una altra cosa. És clar que a Espanya no les tenen totes, i això és molt clar quan han de pagar costoses campanyes publicitàries dient que són una democràcia –ningú no necessita explicar que és allò que és. I és clar que el desenvolupament d’aquest farsa acabarà a Estrasburg d’ací a uns quants anys.

Tot això és clar, però cal veure de quina manera els presos seran capaços d’aprofitar aquesta oportunitat i, si se’n surten, per a aconseguir què. Hi arriben dividits, ni tan sols estan units en la part tècnica pròpiament dita. I hi arriben sense cap objectiu estratègic compartit pels partits i les forces sobiranistes, més enllà de l’apel·lació contra la repressió i la demanda d’una independència que no distingeix entre la utopia i el realisme.

És per això que serà tan significativa l’explicació, la defensa, el discurs, de cada pres. Allà dins, en aquella sala, hi és, hi serà, bona part de la classe dirigent catalana. Són els caps dels partits independentistes, juntament amb els exiliats, i alguns aspiren a ser els dirigents del país. Esperarem a veure què diuen en una cosa que consideren un altaveu tan important.