El procés judicial que Espanya no vol guanyar, ni ho necessita

Molt abans de sis anys la situació econòmica haurà esdevingut insuperable. Ara mateix, ja és tota la UE, la que grinyola. I molt. Els catalans, estem condemnats a no deixar del mos la pressió. Només cal fer de la necessitat virtut, Perquè no tindrem més remei que respondre als atacs de tota mena d’atacs que ens arriben i ens arribaran. Sense violència però fermament. Si hem sobreviscut al Franco original, i a Primo de Rivera, i la rastrera de botiflers, des del Compte duque de Olivares fins ac ens han enviat, seguirem resistint. Per la seua banda, ells, estan condemnats a un govern obertament feixista. I amb el suport explícit d’Aznar, que cada vegada que parla puja el preu del pa. Si Europa ho permet, i sembla que ho pot fer, tota la UE ho pagarà molt car.

Deu ser que ja m’estic fent gran, però començo a no entendre els moviments -per a mi, les incompetències- que fan els nostres representants damunt del tauler de la partida on ens hi juguem tant.
En termes d’escacs, tenim bones peces, i en canvi quasi sempre tenim el rei acorralat. En termes de cartes, tenim bons trumfos, bons asos, i massa vegades amb un farol ens guanyen.
Per exemple, fa un any vam guanyar dues vegades, l’1/O en vots voluntaristes i en opinió pública internacional, també el 21/D, en escons efectius i ajudant a implosionar el govern del PP. Com gestionem la victòria? El 30 de gener la mesa del Parlament s’abaixa els pantalons.
Per exemple, fa uns dies el president Torra es veu amb un president d’un estat de la UE, Eslovènia. Un trumfo impressionat, una bilateritat que cou als espanyolistes. Com gestionem la victòria? Entrem en el joc de justificar el terme “la via eslovena” com a sinònim de violència, perdem el relat.
Per exemple, durant 5 anys treiem més d’un milió de persones al carrer, festivament, cívicament, persistentment. Victòria numérica abassagadora. No hem de justificar res en termes de “els carrers són nostres”. Com gestionem aquest as increïblement útil? Entrem en la provocació del Consejo de Ministros que-tendrá-lugar-en-la-colonia, i enlloc de fer-los un mastodòntic Tortosa, deixant en ridícul els piolins, els Ferreras, i els feixistes de PP i C’s, entrem en el seu relat, com si haguéssim protestant per la seva reunió servís d’alguna cosa efectiva, més enllà de que algú més vagi a la presó.
Mare meva !!!
Creativitat, senyors, solucions disruptives.
Desitgen que ens manifestem ? Doncs passem d’ells. Ja ens manifestarem l’endemà, o el dia que NOSALTRES ho desitgem proactivament, no al seu remolc. Que vegin la despesa inútil de “policidas” bàrbars que hauran de pagar, per a res.
Si us plau, entre els que cobren per pensar, que algú ha llegit Sun Tzu?

En efecte, Espanya actua descaradament per obtenir beneficis polítics a mig termini, temps suficient per decapitar l’independentisme; quan el tribunal de drets humans dicti un veredicte possiblement desfavorable, els objectius hauran estat assolits. Tanmateix, solament és una hipòtesi de treball ja què la ciutadania proactiva i pacífica sumat al factor de descomposició de l’afeblida monarquia constitucional i, potser l’adveniment d’una profunda crisi econòmica, poden condicionar escenaris dins i fora del país favorables a la República. Qui sap…

A ells els interessa que corri el rellotge. Nosaltres, trencant la unitat política per partidismes irresponables, els afavorim ja que fem que tot s’allargui…pero aixó no es un partit de futbol, no hi han 90′ reglamentaris mes 3′ o 4′ d’extres, que si els ligren aguantar, un àrbitre piti el final i ells surtin guanyadors…no, no hi ha pitada ni temps reglamentari…aixó seguirà i continuarem agafant momentum, de vegades mes notoriament, de vegades quasi gens durant uns mesos, com el darrer any, pero no pararem i no se’n salvaràn…ens independitzarem d’ells i serà per sempre mes.
Dit aixó, no estorbaría que els nostres polítics en actiu s’unissin d’una punyetera vegada per no retrassar tot tant, i que els que malauradament son presos, es dediquessin en cos i ànima a defensar-se i no pas a posar pals a les rodes…que les seves senténcies estàn escrites ja, facin el que facin i diguin el que diguin en contra del procés…i que els colauistes obrissin els ulls i veiéssin que alló que somníen ho trobaràn a la República i enlloc més…i que els europeus i demócrates del mon es decideixin ja a actuar o l’Europa d’ultradreta que ells els primers, al desentendre’s, estàn permetent que es gesti i creixi, els acabarà devorant…aniría molt be tot aixó, pero encara que res d’aixo no passa, irremediablement, abans o després, en els propers mesos o (pocs)anys, ens acabarem independitzant igualment.

Doncs malauradament, discrepo força:

Es pot mantenir indefinidament la repressió ? Si. Portent fent-ho 300 anys, amb exepcions de 20-30 anys com a molt.

Tenim república efectiva o la tindrem en 6 anys ? No. Qui no arrisca, no pispa, i és evident que l’estat espanyol sense alguna mesura per part nostra que l’empenyi a negociar no farà res. No ho ha fet en 300 anys i no ho farà en 7 anys

Els líders empresonats ens portaran a la independència ? No. Suposant que els alliberin en 7 anys, o ara mateix, estan amortitzats, perquè el que els ha passat és tan bèstia que dubto que volguessin arriscar-se a tornar a passar per aquí

A algú de fora li importa la nostra llibertat o mourà un dit ? No. A fora es mouen pels seus propis interessos i davant fets consumats. Si el 27O haguéssim tirat endavant, potser. Ara, fins que nosaltres no ens ho guanyem, res. Primer ajudem-nos a nosaltres mateixos i després ja vindran els altres. Si els eslovens haguessin esperat que els ajudessin els alemanys a alliberar-se dels serbis només amb proclames i sense fer res, encara hi hauria en Milosevic

Fins i tot amb els líders empresonats podem tirar endavant perquè tenim el control del territori? No. El 27O potser hauríem pogut, però ara no tenim el control de res, a efectes pràctics, ni l’administració i encara menys dels mossos. I els nostres polítics i dirigents socials estan esporuguits (mireu el gir d’ERC o PDECat, o la postura merament retòrica de la CUP). Amb això no es controla res. Resisteixen els exiliats, però perquè no senten l’alè de la bèstia al clatell. I a més els nostres polítics estan massa ocupats reclamant retòricament unitat d’acció (amb llistes úniques- PDECat, JxC, o no- ERC, CUP) però en realitat robant-se la cartera els uns als altres per assolir l’hegemonia.

Espanya complirà les resolucions europees en 10 anys (no 7 perquè hi ha el TC pel mig i segur que fan el mateix que ara estan fent amb els presos en vaga de fam, o sigui que podem esperar sine die per poder presentar el recurs un cop dictada la sentència de 30 anys) ? No necessàriament. Probablement en 10 anys governi una coalició Vox-PP-C’s que se saltarà la llei europea sense despentinar-se, com estan fent els feixistes a Polònia, Hongria o Itàlia.

Hi ha alguna cosa a fer ? Doncs si. Cal buscar nous líders, organitzar la resistència i passar a l’ofensiva: crear moviments no violents però amb força que facin que Espanya, d’una vegada, negociï pel seu propi interès. Ens hi va la democràcia i la supervivència com a poble (com a concepte, i física, perquè les idees de Casado, Rivera i Abascal- i molts del PSC s’assembla més a http://www.terracremada.com que no pas a una dreta “normal i homologable”).

I se’ns està acabant el temps. Amb una societat espanyola feixistitzada, on un 60% vol un 155 duríssim contra Catalunya, amb intervenció en policia, educació, tancament de TV3…i creixent, no crec que en 10 anys quedi poble català per explicar-ho si anem deixant passar el temps. Cal sortir de la nostra comoditat de societat benestant, perquè a la història hi ha mantes exemples de pobles que, per no renunciar al seu benestar momentàniament han acabat destruïts, assimilats o reduïts a la misèria per sempre.

Claríssima posada en situació. I evidents conseqüències a destacar: perd qui l’erra més. Bon avís per navegants republicans. Movilitzem-nos per estar d’empeus. La nostra república comença i segueix amb nosaltres alçats. Però el nostre ha de ser un moviment resilient i tant posat com ha estat fins avui. Això sí, sense por. Total, res que no sabem, ni res que no haguem dit abans. Tot el discurs de tensió i tota l’activitat de tensió que complint la seva estratègia ens vulguin fer; busca més la nostra ira, que la seva efectivitat ( en record dels impresentables Aznar o Ramblán).
La pregunta és persistent: per fer què volen guanyar temps? Pot ser ahir, els “amics” de Foment del Treball en donessin alguna pista tot lleguint el seu discurs a l’inversa.

A mi em sembla que el problema de fons és que la Unió Europea s’està desfent com un terròs en l’aigua, i és Espanya qui l’ha minat per totes bandes amb la inestimable col·laboració del senyor amb nom de caldera i la seva banda de “feixistinazis”. En cas d’arribar-se al final, com que sabem que la venjança contra nosaltres seria tràgica una altra vegada, i podria significar la nostra desaparició, fa temps que advoco per l’aliança amb un país potent, a qui li pugui interessar estratègicament molt la nostra situació geogràfica. No s’han aliat històricament moltíssims països a l’hora d’haver-se salvat d’una destrucció? Islàndia, amenaçada constantment pels danesos, va pactar amb els EEUU una base aèria que ha utilitzat fins fa quatre dies gratuïtament, fins que el tractat ha finalitzat i ara la base és ben seva. Aquests 50 anys han disposat de seguretat gratuïta sense haver tingut exèrcit propi en cap moment, ni cap interferència en la vida del país. Una cosa ha estat Keflavik (la base) i l’altra, Islàndia.

Si no tenim força bruta per a contrarestar la de la bèstia, mai podrem descansar tenint-la al costat, excepte si aquesta part, la tenim solucionada. Algú s’ha parat a pensar com defensaríem la nostra República si arribàvem a ser independents? Farem un exèrcit? Segur que no duraria dos dies? Vam fer els Mossos, i amb tot el respecte pels que han estat i són fidels a Catalunya, amb poc temps han estat ocupats per gent pels quals la democràcia és només una broma. I això ha passat perquè els catalans no som gent bèl·lica ja de naixement. No ens interessa la violència i preferim que aquest tema el resolgui un altre. No hem nascut per trencar-nos la clepsa amb els del costat, sinó per a estudiar, investigar i ajudar a fer avançar el país i la humanitat. En canvi els veïns sí que hi han nascut, per això sempre estan a punt d’agredir tothom i mai de col·laborar amb res.
Si acceptem que això és veritat, no és hora de començar a buscar aliances per poder un dia o altre viure tranquils i poder prosperar tal com ens agrada? Ja està bé fotre el penes un temps, però és que fa molts segles que ens llepem les contínues ferides que ens fan cada vegada que ens volen atracar, és a dir, sempre. I no en sortim. I l’avorriment també pot acabar amb un poble.

PARLEM D’ESTRATÈGIES

En síntesi, la de l’Estat és de guanyar temps per impedir la plasmació legal de la República proclamada i destruir l’independentisme, diu en Vicent. Certament la presó i l’exili ens ha deixat sense iniciativa durant molt temps, i ha atiat la divisió partidista. Encara ens estem refent, però si ho mirem millor, és l’única arma que els queda, és incontrolable, no tenen pla B, es tracta de reprimir per guanyar temps a veure què…. això no té un futur vencedor.

En un conflicte guanyar temps és profitós quan es controla l’equilibri de forces i en un judici d’aquesta envergadura només controlen el poder de la condemna, però no saben que els espera de la campanya política que els caurà a sobre, ara que els empresonats estan decidits a convertir-lo en acusació contra l’Estat espanyol. Guanyar temps pot ser un calvari que augmenti i aprofundeixi la crisi del règim.

Altrament, confien que en aquest guanyar temps, els seus tribunals marcaran la iniciativa i condicionaran una vegada més l’estratègia independentista de manera que ens comportem reactivament en defensa dels empresonats i això ens allunyarà de la lluita per la República. I aquí s’equivoquen, encara que fins ara ha sigut bastant així. Per què?

Doncs ja hem analitzat els canvis dins l’independentisme que hi ha hagut a partir de les vagues de fam. Una reactivació de la lluita amb indicis, potser encara no del tot clars, que fora de les urpes de l’Estat, a Waterloo, es podrà coordinar una estratègia que englobi tots els fronts de lluita: govern català, consell republicà i mobilitzacions ciutadanes. Però ara, s’hi ha d’afegir un quart front: els presos que d’ostatges passius han passat a combatents actius per a la república. Ara ja no va només d’alliberar els presos…S’obre un horitzó per l’independentisme d’un ventall de recursos que inclús en les vacil·lacions d’una generalitat tenallada que no podrà mai ser l’avantguarda de la lluita, i dels errors que tots hem comès, s’albira com una esperança el fet objectiu d’on estem nosaltres i on estan ells…

Sembla clar que la llibertat dels presos i retorn dels exiliats es comença a veure intrínsecament lligat a la conquesta d’un estat, de la república. Perquè Estrasburg no enterrarà pas a Espanya (ni d’aqui a 6 anys). Ho haurem de fer nosaltres. Això ens fa perillosos als ulls de l’aposta criminal del règim neofranquista.

(disculpeu l’extensió)

No puc estar més d’acord amb el comentari d’En Miquel Gilibert. El sistema colonial espanyol adapta cada forma de govern, amb el vistiplau internacional -fa de tap amb el continent africà-, a la generació següent que ha ensinistrat per a sotmetre-la procurant que “se consiga el efecto sin que se note el cuidado”; però quan et reveles apareix la força militar, policial o judicial; típiques del colonialisme originari.

Només cal veure el fàcil que ho han tingut mitjançant els partits centralistes espanyols i els autonòmics fer creure a tota una generació de la societat catalana que vivien en democràcia i eren dipositaris d’ideologies de progrés i de benestar; quan era evident d’ençà que a Catalunya varen liquidar l’Assemblea de Catalunya l’any 1976, que tot plegat seria una farsa, continuació de la substitució de la República catalana per l’espanyola el 1931.

La història del regne d’Espanya contra Catalunya és una guerra permanent d’ençà de 1714 que continuen a cada generació amb monarquia, república, dictadura o democràcia per, amb el vistiplau internacional i la complicitat dels colons espanyols i la complicitat dels intermediaris catalans, anorrear-la. No tenen gens d’interès a acabar-la perquè de cap manera volen la pau. Per això, el regne d’Espanya no ha negociat mai amb cap nació que ha assolit la seva llibertat. El regne d’Espanya no vol guanyar res, perquè és una faula, només perdurar en el temps. I, mentre algú se la cregui repetir-la.

Hi ha alguna cosa a fer?. Doncs sí: 1/adonar-se del règim colonial en què vivim 2/deixar de ser babaus, especialment, babaus progres. 3/actuar tant de manera individual mitjançant mesures pràctiques que fan costat a les empreses del país i deixar de banda les colonials 4/ col•lectivament amb noves maneres de fer com les Primàries, el Consell per la República, nous partits o els antics que verdaderament demostrin que estan al servei del poble i no dels seus interessos particulars o de grup 5/ abandonar la comoditat, la resignació, enganyar-se i ser actius, decidits, persistents. Cal deixar de ser esclaus-súbdits. Som una de les últimes colònies al continent europeu. La llibertat és el valor més gran de les persones i dels pobles. I, val la pena esmerçar-hi tots els esforços necessaris per aconseguir-la.

El judici serà un judici com el de Altsasua, que van entrar per ser jutjats com terroristes, que era quelcom molt boig, i sorten condemnats per atentat contra l´autoritat i desordres públics, que és el que efectivament va succeïr. Ara digueu-me que no ha servit perquè tothom es pensi dues vegades tocar un guardia Civil.
O serà com el del paio aquell amb el nas de pallasso, que entra acusat gairebé de contuberni amb Satanàs i al final tot queda en un no res (causa arxivada). Però a que ara tothom es pensa dos cops fer imbecilitats amb la Guardia Civil?

Penso que el judici serà igual. Entraran com autors d´un delicte de rebel.lió, sedició i moltes coses terribles més. I sortiran amb una pena menor i financierament molt tocats (excepte Puigdemont, que penso que serà durament castigat).
I tothom es pensarà dues vegades fer alguna cosa semblant.

El procés en general es pot sintetizar a la perfecció en la vaga de fam. I vull dir que el que s´ha de respectar son les persones, no les idees. Jo respecto molt al Jordi Sànchez, no li tocaria un pel del cap ni li diria una paraula més forta que una altre, però les seves idees no les respecto. Amb les persones tendresa, amb les idees duresa.
Vaga de fam. Quina pressió tindrà l´Estat si d´entrada el vaguista ja diu que no es posarà en perill? Resulta evident que cap. L´Estat només es preocupa si ha de valorar les reaccions a la possibilitat d´una mort amb retransmissió en directe. Si treus aquest perill mortal ja no es una vaga de fam, és un dejuni. Per tant aquesta mesura, la vaga de fam, no es fa per pressionar l´Estat, sino a vosaltres.

El judici…ai, el judici, ara tothom pensant en el judici…ja ni importa Catalunya ni importen els catalans. Tot el buit que deixeu l´omplirà España. Tots els catalans que descuideu els acollirà el projecte nacional espanyol.

M’ha vingut al cap una idea (espero que no ho hagi dit ningú abans), que és comparar la situació actual a Catalunya amb el cop d’estat del 81. Hi havia dues faccions colpistes. Els partidaris del cop “dur” eren Milans del Bosch i d’altres (la traducció actual serien Vox, PP, C.); els partidaris de negociar un cop “tou” eren el general Armada, Múgica i altres socialistes com ara en Raventós, Ciurana… (la comparació actual serien Pedro Sánchez, ERC, PDCAT…).

En el primer cas es tractaria de destruir d’arrel la democràcia incipient (llegiu-hi el procés d’independència). L’alternativa tova, el cop de baixa intensitat, seria renegar del procés, mantenir la microautonomia i ‘acceptació de penes menors.

Estoy leyendo los comentarios y con alguna excepción me están deprimiendo. Pero vamos a ver qué es eso de que nosotros no hemos nacido para luchar y los españoles sí. Eso qué es?… en primer lugar ese hecho no es exacto.. los españoles reprimen a Catalunya PORQUE TIENEN LAS ARMAS, EL EJÉRCITO.. y nada más. Si un boxeador de peso pesado de 100 kg de peso golpea a un crío de 35 kg hablamos de derrota del crío?.. NO, NO.. hablamos de abuso pero el crío no puede ni sentirse humillado ni derrotado. Pues aquí igual… si conocéis a los españoles y su historia verás que se han preocupado de dominar a otros pueblos pero con el coste de que han sido INCAPACES de prosperar económicamente… obsesionados por el estúpido orgullo, el ordeno y el mando han descuidado todo lo demás.. Y SIGUEN IGUAL. Ha habido pueblos como el inglés, ei francés o el holandés que han luchado, conquistado y han progresado porque no tienen la MENTALIDAD LAMENTABLE Y RIDÍCULA de los españoles. Hombre por Dios es que no me puedo creer lo que leo… los catalanes conquistaron el Mediterráneo mucho antes que los castellanos América… y los catalanes (almogavers eran temibles, luchaban sin armas) también saquearon y aprovecharon los beneficios. Pero eso fue mucho antes que las aventuras exteriores de los castellanos. Al final, se fueron a casa (los catalanes) y aprendieron a meterse en sus cosas y a quedarse en su país. Eso es algo que los castellanos les cuesta asimilar porque tienen un grave problema psicológico de testiculina que les hace tener comportamientos autodestructivos (sí autodestructivo) siempre que eso les lleve a GANAR, pero ganar aquí y ahora, la victoria inmediata impactante… NO LES IMPORTA QUE LES PASE FACTURA DESPUÉS (en forma de odio del rival vencido y posibles venganzas posteriores)… españa caía mal a todo el mundo, incluidos algunos papas que veían que los españoles querían ser más papistas que el propio Papa y ser ellos los paladines y los campeones del catolicismo. Nunca ha caído bien su orgullo y su obstinación, son como niños que se quieren llevar la razón en el momento, no les importa ni hacer el ridículo, ni pagar facturas mañana…. solo quieren llevarse el gato al agua en cada momento. Lamentable, infantil e inexplicable desde la perspectiva racional del mundo en que vivimos. Van a la suya y necesitan ver el mundo en versión doblada, nunca en versión original… actúan por libre y después lo que pase “bueno ya veremos después”.. esto es españa… así que a qué viene este acojono independentista?.. no tiene fundamento.. esta gente es abusadora pero no es valiente si no tienen armas… en igualdad de condiciones son tan bravos o tan cobardes como cualquiera otro. El independentismo tiene que tener claro dos cosas: UNIDOS SIEMPRE AÚN CON ESTRATEGIAS DIFERENTES… Y EN SEGUNDO LUGAR BUSCAR ESA ASOCIACIÓN NO CON UN PAÍS POTENTE como decía un xarxero SINO CON TODOS LOS PAÍSES EUROPEOS, no sólo los gobiernos sino con la gente, las instituciones judiciales, profesionales, cívicas, organizaciones de todo tipo y condición… Catalunya tiene que relacionarse y generar una relación privativa con todos los pueblos… la desconexión comienza así y además… EN 6 AÑOS SÍ ES POSIBLE MANTENER LAS OPCIONES lo importante es NO COMETER ERRORES GRAVES COMO POR EJEMPLO CAER EN LA TRAMPA del estado que tenemos en frente e INCURRIR EN LA VIOLENCIA… es importante que Catalunya se siga dando a conocer y DENUNCIAR TODOS LOS ABUSOS DEL ESTADO ESPAÑOL de ahora eh adelante, en todos los niveles. Unidad aún con discrepancias y NO TENER PRISA… esto es básico, no tener prisa. Fundamental que el gobierno español siga en su disloque e histeria tan típicos y espero que cada vez más conocido en el mundo y mucha calma por parte catalana, lo del juicio hay que ir descontándolo y contándolo, es decir sería importante adelantarnos en el relato de los hechos…. la idea de los observadores internacionales en el juicio es fantástica y será fundamental. Fijaros esa presunta fortaleza del estado español es una falacia, está muy debilitado porque sin razón puedes ir tirando, mucho tiempo, pero no todo el tiempo. Es muy importante un aforismo que en españa tiene una gran vigencia, de los que más. EN ESPAÑA RESISTIR ES VENCER.. pues muy bien utilicemos ese axioma con que los españoles funcionan y practiquémoslo… es importante, el tiempo va a nuestro favor.. mientras tanto ampliemos la base independentista, los acontecimientos penosos de la justicia española solo han empezado y les va a desgastar lo indecible…. piano catalans i seny sempre… si us plau

Molt d’acord amb Albert Miret, així ho he vist sempre i a més donant-li voltes crec que si no ho fem els nostres enemics ens eliminaran , ja que tenen totes les armes i la determinació. Hi ha una potencia que compleix les condicions que busquem, es prou gran, busca les pessigolles sempre a tothom i nosaltres tenim una cosa que segur que li interessa, la nostra posició a la Mediterrània.
Total li lloguem un tros de costa per un temps, hi construeix una base i a canvi d’això que ens protegeixi de la bèstia.
En resum si ho podem aconseguir a l’endemà podem declarar tranquil·lament la independència i no caldrà cap altre maldecap.
Una altra cosa, aquesta potència té gas i petroli i seria un molt bon mercat pels nostres productes mediterranis, aquí ho deixo per si qui pot intenta-ho, ho faci.

Fa 10 anys, la situació era ben diferent a la d’ara. És més que probable que ressistir 10 anys més en durà a un Estat espanyol que ningú sap com serà, però serà molt diferent de l’actual, donada la profunda crisi institucional i social actual.
Si Catalunya serà o no independent, no ho sé, però ja no serà autonòmica com ho és ara. Crec que el context europeu i la seua deriva (cohesió política i social o dispersió ultranacionalista) serà determinant per exercir la llibertat com a poble: en aquest terreny potser s’hi juga molt més que a nivell intern, on obviament cal ressistir; allà és on cal fer pedagogia i construir complicitats que deixen en evidència la NO democràcia de l’estat; serà en aquest moment quan l’estat cedirà o embogirà i, aleshores, només hi haurà dos opcions: referèndum o independència unilateral. L’1-O això encara no era prou madur aquest context europeu, però si es torna a un moment semblant més ben “equipat”, el pas serà clar i definitiu. Amb la DEMOCRÀCIA, el PACIFISME, la NO VIOLÈNCIA i els DRETS HUMANS i POLÍTICS dels POBLES, tenim un “pòquer” guanyador quan es puguen “baixar les cartes”.
Ara cal evidenciar la “ma” de l’Estat: IMPOSICIÓ, INJUSTÍCIA, VIOLÈNCIA i MENTIDES.