Juanjo Puigcorbé: ‘Jo he de dimitir? No, jo plantaré cara’

‘He fet un pas al costat perquè vull demostrar que sóc innocent d’aquesta acusació d’haver maltractat el meu equip, cosa que m’ha sabut molt greu.’ Així resumeix Juanjo Puigcorbé la decisió que ha pres de mantenir l’acta com a regidor no adscrit a l’Ajuntament de Barcelona i de diputat a la Diputació. Això, malgrat que ERC hi hagi trencat relacions arran de la filtració d’un estudi encarregat per la Diputació sobre l’avaluació de les condicions de treball dels funcionaris i que qüestiona la seva feina. En aquesta entrevista, Puigcorbé explica com es va assabentar de l’existència d’aquest estudi, diu que ‘hi ha algú que vol que dimiteixi’, i afegeix que es pensa defensar fins que s’arribi al final del procediment.

—Vau dir que plegaríeu i ara no heu plegat. Per la filtració de l’informe?
—No és exactament així. El dia 8 de juny, jo m’assabento que hi ha aquesta filtració i l’Alfred Bosch, en Dionís Guiteras i en Josep Ramon Mut em citen a Can Serra. Jo aleshores no sabia per què. Jo era al meu despatx, amb les visites pertinents. Les vaig anul·lar i vaig anar-hi. I em diuen que tenen coneixement que hi ha una filtració i que, tot i que no hi estan d’acord, saben que m’aniran a buscar, que serà una cacera de bruixes i que el millor que puc fer és dimitir perquè, si no, en sortirem escaldats tots plegats. Jo quedo estabornit d’aquest estudi, que no sabia que es feia, i això també és una mica atípic. Algunes de les opinions anònimes d’aquest informe provisional deien una cosa que podria arribar a interpretar-se com que algú s’havia queixat de maltractament. La resta de coses deia que els feia treballar, que manava, etc.

—I quan sabeu que hi ha aquest informe, què feu?
—Els demano què volen que faci. I em diuen que dimiteixi, de la Diputació i de l’Ajuntament. De tots dos llocs? Sí, em diuen. I en aquell moment porten els papers a la secretaria. Després m’informen que tinc temps fins a final de mes per a entrar la renúncia en l’últim plenari. Aquell mateix dia, vaig llegir l’informe i vaig veure que era una cosa sense consistència. Estava molt dolgut. Perquè se suposava que una part de la gent del meu equip havia dit aquelles coses. Em vaig informar, vaig investigar una mica, i em van dir que feia tres mesos que s’elaborava, i em va sobtar que la meva gent de confiança no m’ho hagués dit. Em van dir que l’havien fet seixanta persones.

—Seixanta persones?
—És que jo no tinc tracte amb seixanta persones a l’àrea, sinó amb set o vuit, que són el meu equip. Després, vaig reunir la meva gent de confiança al despatx, els vaig llegir l’informe, els vaig dir que s’havia filtrat i que no ho entenia. Dues o tres persones es van indignar, perquè van dir que no trobaven que reflectís la realitat, que no era veritat. Els altres no van dir res. Però em sento molt astorat.

—En aquell moment, ERC ja havia comunicat a la premsa que deixaríeu l’acta per motius personals. Però no sabia per què.
—Sí. I d’alguna manera van dir que jo tornava a la meva professió. Jo els vaig dir que ni parlar-ne, perquè jo no deixo les coses a la meitat, i menys encara quan estic engrescat. I de motius personals, n’hi havia molts. Un dels quals, el disgust que vaig tenir el moment de saber això; l’impacte que vaig tenir quan vaig saber que hi havia algú amb qui havia treballat durant tres anys que podia pensar allò de mi. Això és un motiu personal importantíssim. Després, l’advocat em va dir que no tenia cap mena de consistència, vaig parlar amb gent entesa de la Diputació i d’altres institucions i em van dir que no tenia cap recorregut, que allò no deia res. I em van explicar que aquests estudis, quan es fan, sigui aleatòriament o per una denúncia, acostumen a recollir coses semblants. Perquè hi ha queixes de funcionaris, de coses com aquestes, i de vegades hi ha coses grosses, com assetjament sexual. Però sempre són d’estricta confidencialitat fins al final de l’operació. I es fa per copsar les coses que es poden millorar, i no per sancionar. Per això és anònim.

—Qui va escriure que maltractàveu els treballadors?
—El dia de la reunió em vaig assabentar també que hi havia dos qüestionaris: un, en què la gent responia a les preguntes amb un sí o un no, i un altre, en què la gent podia anotar observacions. Hi ha hagut dos grups de treball petits amb voluntaris que han fet les conclusions a partir de les observacions; uns voluntaris que no sé qui són i que han escrit això que ha sortit.

—L’autoritarisme, la supèrbia, el menyspreu, la ingerència política….
—Sí, això ho van escriure aquests voluntaris.

—No us reconeixeu de cap manera en cap d’aquestes actituds?
—No.

—Podeu entendre que algú s’hagi sentit molest per la vostra actitud?
—Jo sé que els he fet treballar, he escoltat les seves propostes i jo també he proposat de fer coses. I crec que són bones, hem fet coses noves en arquitectura, en cinema, en òpera, en literatura, en ciència, etc. Enguany, hem coincidit amb un pla complementari que no he fet jo però que és del grup que potser els ha donat molta feina i potser hi ha hagut algun moment que han hagut de treballar més del compte. Ho entenc, i això pot causar estrès. A vegades hi ha petits disbarats als quals reacciones dient ‘però això què és’ i potser s’ha interpretat…

—Petits disbarats?
—Vull dir que, a vegades, s’encarreguen coses i no es compleixen i es fan unes altres coses que no són correctes. De la feina, vull dir. I renyes, entre cometes, dient que això no pot ser així. Una cosa normal en una situació normal. Sóc una persona apassionada per bé i per mal, però sense cap mala intenció i procurant no fer mal a ningú. Sempre hi ha opinions de tota mena.

—Quan sabeu tot això sobre l’informe, què feu?
—Durant tot aquest procés, vaig parlant amb gent d’ERC i els dic que m’he de defensar. Parlo amb tots els altres grups polítics, tots ells tenien la filtració. Em diuen que això no té recorregut, però que mai no se sap perquè hi pot haver gent que ho vulgui escampar. Aleshores, vaig avisant a les persones pertinents que m’ho repenso i que potser no torno les actes de diputat i regidor i em defenso si en algun moment es filtra a la premsa; que si això passa, faré un pas al costat i em defensaré jo sol. I en el moment que dic això i porto la revocació de les actes de diputat i de regidor és quan surt la filtració. Dimiteixo i en aquell mateix moment surt la filtració. I passen a acusar-me de maltractament. Però l’informe no diu això; és una conclusió que treuen els periodistes i per desgràcia alguna gent més. I mai no he tingut cap possibilitat d’al·legar res, perquè tampoc no s’ha acabat, aquest estudi. Però a algú això li ha semblat interessant per a fer mal. Hi ha alguna cosa atípica que molesta. Quan s’hagi acabat el treball veurem qui l’ha filtrat i amb quina finalitat. Em sembla clara, la finalitat.

—Per què?
—Algú vol que jo dimiteixi. Hi ha algú que té moltes ganes que plegui. És la conclusió ràpida de qualsevol anàlisi mínima que es faci. Si algú vol que pleguis i no plegues, doncs aquí hi ha una filtració d’uns comentaris.

—Ho poden haver filtrat de qualsevol grup?
—Algú el va anar escampant, d’entrada. Algú es va dedicar a filtrar-lo a tot arreu. I sembla que no són els sindicats que el van córrer. És l´única cosa que puc assegurar: és algú d’algun grup polític per mitjà d’un intermediari. Però això toca investigar-ho a la Diputació i a la premsa, si vol. Sí que tinc intuïcions, però no es pot anar per la vida dient-les.

—Sospiteu que hagi pogut sortir d’ERC?
—No ho sé. És una hipòtesi. Però jo crec molt amb ERC.

—El comunicat que va fer ERC quan es va publicar aquest informe va ser molt dur amb vós.
—Sí, amb això estic dolgut. És un error. És la meva opinió, i no tothom està d’acord amb aquest comunicat. Crec que es van precipitar perquè es van posar nerviosos i de cop i volta, el grup d’ERC a Barcelona m’acusa directament de maltractador. I això em dol. Perquè no crec que sigui just.

—Assumeix les conclusions de l’estudi filtrat.
—No hi ha el principi de presumpció d’innocència. Vaig entrar tres requeriments a la Diputació de Barcelona demanant d’on havia sortit l’informe, qui hi havia participat, per què s’havia filtrat. Encara no tinc resposta. Però sí que em van dir que no estava acabat, l’informe.

—I un informe inacabat com aquest i amb testimonis anònims de funcionaris té tanta força per a fer plegar un regidor?
—Entenc que hi ha una certa resistència que arribin diputats que diguin que farem això i allò i es posin a treballar tan intensament com he fet jo, i que vulgui corregir coses, innovar… Hi deu haver gent a qui li molesta. El volum de feina es podia incrementar molt; i jo em movia constantment, matí, tarda i nit, anant a espectacles, museus, arxius, actes, rebent visites, Hi va haver un moment que era un disbarat de feina per a mi i la meva secretària. Al final, entenc que això era un mal de cap per a un nucli reduït de gent. Potser necessitava més recursos. Tanta pressió mediàtica es pot fer d’una cosa que no és res? Doncs sí. I jo he de dimitir? No, jo plantaré cara. I després em diuen ‘t’expulsem’. Què vol dir? No, jo me’n vaig a regidor no adscrit, que és diferent.

—Us voldreu presentar a les pròximes eleccions?
—No ho sé. Si aquesta és la raó per la qual m’han desactivat, la política és un lloc que no em pertany i ho hauria de deixar. Perquè no ho veig correcte. Jo he vist el cantó amable de la política durant molt de temps, però de cop i volta descobreixes la part fosca. Ja t’ho diuen, però fins que no t’ho trobes no ho entens. Ja entenc que en política s’ha de tenir la pell de cocodril, s’ha d’endurir la pell. Potser m’he endurit una mica, però no ho vull. Penso que no és bo per a un artista tenir la pell dura; l’hem de tenir permeable. Si entengués que continuar a la política vol dir fer una crosta, ho deixaria immediatament. Tinc l’esperança que no sigui així. I vull deixar clar que no tinc absolutament res contra ERC i els seus aliats. És contra algunes persones, però no contra les sigles.

—Contra algunes persones del partit?
—Home, jo crec que algunes persones no s’han portat bé.

—No voleu dir qui?
—No, jo no faig com els altres.