Juan Carlos Moreno Cabrera: “És un deure dels catalanoparlants: parlar català a Madrid”

Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), catedràtic jubilat de lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid i un dels teòrics de la matèria més importants de l’estat espanyol, fa temps que denuncia l’espanyolisme lingüístic. N’ha escrit llibres, n’ha fet conferències i dissabte va ser un dels participants en el seminari que va organitzar la Plataforma per la Llengua a Barcelona sobre el supremacisme castellà i la seva vinculació amb la substitució lingüística del català. Hi hem parlat per telèfon amb motiu de la seva ponència, que porta per títol “Els mites lingüístics del supremacisme espanyolista”.

Moreno Cabrera defineix el supremacisme lingüístic com “una ideologia segons la qual hi ha una llengua superior a les altres; en aquest cas, el castellà és considerat superior a les altres llengües amb què conviu o ha conviscut. Es considera més fàcil, més útil, més avantatjosa, etc.”. Però diu que l’espanyol no és ni millor ni més útil ni més fàcil que el català. Que si és hegemònic, és per raons històriques, perquè s’ha imposat. Que hi ha una ideologia supremacista que pretén de justificar l’expansió de l’espanyol per unes propietats intrínseques de la llengua que són falses. I que cal denunciar-ho. Ell ja ho fa, tot i que a Madrid no l’escolten, tot sigui dit. I diu més coses: parleu en català, no tan sols als Països Catalans, sinó també a Madrid. Perquè el català s’entén. No hi ha cap raó per a canviar de llengua. I que d’acord amb la constitució amb què tant s’omplen la boca, no es pot obligar ningú a parlar castellà. Descolonitzar la ment, per començar. I denunciar l’espanyolisme lingüístic i cada vulneració de drets.

—D’on sorgeix, el supremacisme lingüístic espanyol?
—Hi ha hagut una expansió del castellà pertot arreu. Aquesta expansió té a veure amb processos històrics, que són polítics, demogràfics, econòmics… I la ideologia supremacista sorgeix per a justificar aquest procés d’expansió per les propietats intrínseques del castellà, de manera que n’oculta els processos històrics.

—Quines són les imposicions més contundents que hi ha hagut en la història?
—L’ensenyament obligatori del castellà a totes les escoles de l’estat d’ençà de fa un parell de segles. Crec que aquesta és la més important de totes.

—Un dels mites és que aquí sempre s’ha parlat castellà?
—És una falsedat, això. La llengua pròpia de Catalunya sempre ha estat el català, i no pas el castellà. Que el castellà s’hi parli és un fet històric, però no té res a veure amb el fet que el català és la llengua pròpia de la nació catalana. I la majoria de la població catalana ha parlat català d’ençà de fa molts segles.

—I l’espanyol?
—A Catalunya hi ha un bilingüisme hegemònic: hi ha una llengua hegemònica, que no és la catalana sinó la llengua espanyola. I aquesta situació no és normal, perquè a Catalunya, la llengua hegemònica, si n’hi ha d’haver cap, hauria de ser el català. No és una situació normal, sinó de domini lingüístic i que comporta conseqüències molt greus per al català.

—Som en un moment en què ja no és que exigeixis que se’t dirigeixin en català quan hi tens dret, sinó que prou feines tens a mantenir-te en català i que la pressió ambiental no et faci canviar de llengua.
—Hi ha una mena de colonització mental dels catalanoparlants, molts dels quals consideren que la seva llengua no és útil, no dóna prestigi, és una llengua subordinada. Cal revertir aquesta idea, i fer que els catalanoparlants siguin conscients que la seva llengua és moderna, europea, que serveix per a tot.

És important que a Catalunya es denunciï el supremacisme lingüístic, no tan sols jo des de Madrid

—A l’estat s’admet que existeix el supremacisme lingüístic?
—Ells no reconeixen que hi ha una ideologia supremacista. Es basen en la idea que l’èxit del castellà es deu a les seves propietats intrínseques, que el castellà és de debò una llengua superior al català. Aquesta ideologia és dominant a tot l’estat, i gran part de la població espanyola creu que el castellà és la llengua de comunicació per excel·lència, perquè tot el món entén el castellà. Jo crec que el català es pot entendre, perquè és una llengua molt pròxima al castellà. I els catalanoparlants no haurien de canviar de llengua quan s’adrecen a un castellanoparlant. Perquè el català és comprensible des del castellà.

—El català s’entén però no es vol entendre.
—Perquè hi ha aquesta ideologia que denuncio i que consisteix a creure que el castellà té unes propietats que el català no té. I això és totalment fals, i no té cap base lingüística.

—Què més hi ha al darrere? Abans parlàveu de qüestions econòmiques.
—Es pensa que en un mercat internacionalitzat cal una sola llengua dominant. És el cas de l’anglès, i també del castellà. Però aquestes raons econòmiques, en realitat, no serveixen per a justificar la imposició d’una llengua sobre una altra. Perquè és possible fer economia en català i mantenir relacions econòmiques en català. Perquè el català és molt pròxim al castellà. I en principi no caldria pas fer servir el castellà per mantenir relacions econòmiques entre la nació castellana i la catalana.

—A Espanya us escolten? Hi feu conferències com aquesta?
—Només faig conferències a això que aquí en diuen la perifèria. Catalunya, el País Basc, Galícia, etc. Aquí, a Madrid, no en faig.

—El domini de l’espanyol és molt fort, sobretot en un context globalitzat. És una de les llengües més parlades del món.
—Però el castellà que es parla a l’Amèrica Llatina no és el castellà que es parla a Madrid, és un altre castellà. L’espanyol té moltes variants. En aquest sentit, el castellà no és una llengua homogènia, com diu el nacionalisme espanyol, és una llegua molt diversificada.

El concepte de llengua global és ideològic, no té cap fonament lingüístic

—Què voleu dir?
—A Catalunya s’imposa el castellà del centre de la península Ibèrica, i no pas el castellà de Mèxic o de l’Argentina. En aquest sentit, l’espanyol no és una llengua internacional. No existeix l’espanyol global. Igualment, no existeix l’anglès global. Aquests qualificatius són ideològics, tant l’anglès com l’espanyol estan diferenciats en moltes varietats que no són globals. Totes les llengües que es parlen en el món són locals. El concepte de llengua global, de llengua universal, és ideològic. No té cap fonament lingüístic.

—Sembla comprovat que la bilingüització d’una societat acaba portant, vulguis o no, a la substitució lingüística. Què s’ha de fer, a parer vostre?
—La situació de subordinació del català amb el castellà s’ha de resoldre d’alguna manera. I lluitar contra la idea que el castellà ha de ser la llengua dominant i quotidiana a Catalunya és molt important per a comprendre que la situació lingüística a Catalunya no està normalitzada. En molts llocs, el castellà continua essent la llengua dominant. Cal lluitar contra això. Els catalans saben millor que jo com actuar en aquest sentit. Jo sóc una persona monolingüe en una situació monolingüe i no tinc cap experiència sobre això.

—Amb la llei a la mà, ningú no em pot obligar a parlar en castellà, però la realitat va per una altra banda.
—La constitució diu que el coneixement del castellà és una obligació, però l’ús del castellà és un dret, no pas un deure. Per tant, ningú no pot obligar a parlar castellà, segons la constitució, perquè ningú no pot obligar a exercir un dret.

—Bé, als catalans ens vulneren els drets lingüístics dia sí dia també.
—Sí. Perquè l’ús del castellà no es pot imposar.

—Els tribunals ho veuen d’una altra manera.
—Perquè fan una interpretació espanyolista de la llei, clarament. Els tribunals de l’estat espanyol i molts dels tribunals de Catalunya. Totes les sentències es basen en la idea que el castellà, com que és cooficial, s’ha de fer servir obligatòriament.

—Llengua i escola: abans parlàveu de la imposició del castellà a l’ensenyament com un fet clau. La immersió en català és un dels pilars de la llengua, doncs?
—La immersió lingüística és una decisió democràticament adoptada pel poble català i aprovada pel parlament, amb totes les garanties i tots els procediments que s’exigeixen en una societat moderna europea. És un consens del poble català. L’ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament és un dels pilars més importants, sí, tot i que no és pas l’únic, per a garantir la supervivència del català.

—Quines altres eines hi ha per a fer front al supremacisme lingüístic espanyol?
—En primer lloc, denunciar-lo. És importantíssim que a Catalunya es denunciï el supremacisme lingüístic, no tan sols jo des de Madrid.

—Compteu que hi hagi cap canvi a l’estat espanyol?
—Hi ha hagut iniciatives parlamentàries en aquest sentit, de reconeixement del plurilingüisme a l’estat, però no han estat acceptades pel PSOE, per exemple, ni per uns altres partits polítics. En aquest sentit, crec que el marc polític actual de l’estat espanyol és incompatible amb la llibertat i la sobirania del poble català.

—Sempre acabem arribant a la mateixa conclusió. El català dins l’estat espanyol té totes les de perdre. No hi ha hagut mai cap voluntat de respectar la diversitat lingüística.
—Cal eixir d’aquest marc. Un nou marc, com per exemple la República Catalana. El poble català valora la seva llengua, té una consciència que constitueix un poble sobirà amb el dret d’autodeterminació. Mentre hi hagi aquesta consciència, el poble català podrà continuar endavant, i potser aconseguir la independència.

El parlament espanyol no és democràtic

—Mentre no fem via, quina actitud lingüística us sembla que cal tenir?
—S’ha de convèncer els catalanoparlants que parlin en català perquè els castellanoparlants els han d’entendre. És un deure dels catalanoparlants: parlar català a Madrid. És molt important, això.

—Voleu dir en el dia a dia? A les institucions?
—Per començar, els polítics al parlament espanyol.

—Quan ho fan, els tanquen el micròfon.
—Això és totalment antidemocràtic. I ve de les corts franquistes. No es pot tallar un representant del poble català quan parla en català, perquè el català és una llengua de l’estat espanyol. És antidemocràtic no deixar parlar en la llengua de les persones que han votat un representant legítim. I cal fer evident que és una imposició. Denunciar que és un acte antidemocràtic. Que el parlament espanyol no és democràtic.